Abraça’m, que em moro

Un dia es va trobar molt malament, tot li donava voltes, estava a punt de “marejar-se”. Llavors va dir al seu marit: “Joan, abraça’m que em sembla que m’estic morint”.

Això m’ho ha explicat  a la consulta una senyora que no va arribar a morir-se, perquè de mica en mica es va anar trobant més bé.  Que bonic, he pensat, que en un moment com aquest allò més important va ser l’abraçada del marit.

I m’ha fet pensar en com hem deshumanitzat la mort (i la vida, i la malaltia) amb la contínua i excessiva intervenció de metges, infermers, ambulàncies, sistemes d’emergència… Fora de lloc, moltes vegades, ens porten a morir dins d’una ambulància, en un servei d’urgències o en una sala d’hospital, sols o en companyia de persones desconegudes, abraçats per tubs de sèrum, sondes i altres estris.

Tot per no entendre i no acceptar que la mort és un fet natural, humà i inevitable.

Anuncis

One thought on “Abraça’m, que em moro

  1. Amb l’últim alè de vida del meu pare, vaig poguer agafar-li la mà mentre corria pels passadisos sobre una camilla i empès per uns bons tècnics d’emergències, dient-nos afanyem’t-nos que no se’ns mori aquí, si no, no podreu treure’l de l’hospital. Mon pare patia un càncer terminal de limfoma de Hoodkin i en’s estimavem que moris a casa amb la família. A l’últim alè de vida em va apretar fort la mà i em va dir ” Jo també t’estimo” quan va arribar a casa ja era mort, es va morir a l’ambulància al sortir de l’hospital . Aquells tècnics ens el van portar….

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s