Lluitant per mantenir l’autonomia

Sovint em desperto a les 4 o les 5 de la matinada i ja no puc dormir, dec estar estressada… Aquesta nit no puc parar de pensar enla Sra. Pilar, una dona que, al poc de néixer, va tenir un procés que l’ha fet anar coixa tota la seva vida, però que ha estat capaç de tirar endavant, d’estudiar, de treballar, d’estalviar i de ser autònoma, i tot just fa dos anys, quan es jubila –que ja és mala sort–cau, es trenca el fèmur i es veu confinada en una cadira de rodes sense possibilitat de tornar a casa. Té família, però com que és vídua i no te fills, ja se sap…

Tots els seus estalvis (que els tenia perquè era una dona previsora i sabia que algun dia li farien falta) van anar a parar a una residència privada on assegura que la cuiden bé, però em diu: “En veig tantes cada dia que crec que ja no ho puc suportar, i pensi que el lloc és dels més bons, però em sembla que m’estic deprimint. Amb els diners que em queden, la meva pensió i els que em donen de la Llei de dependència –si no deixen de pagar-me-la– he decidit fer obres a casa meva, adaptar-la i tenir una cuidadora les 24 hores. Però és tan dur viure amb un estrany tot el temps! A la residència hi ha cuidadors, però si em tanco a l’habitació puc estar sola i fer les meves coses, de vegades surto al carrer… la meva casa és tan petita… No sé com ho faré, però si aconseguís estalviar una mica, potser dins d’un o dos anys podria comprar-me una cadira de rodes elèctrica, això faria que pogués sortir al carrer sola, els carrers fan molt pendent al meu barri i la força dels meus braços cada cop és més minsa,i diuen que no puc fer-ne tant, d’esforç; si en tingués, de força, potser no necessitaria tantes hores de cuidadora i podria estar més temps sola… necessito sentir que sóc capaç de fer coses per mi mateixa.

Recordo que quan la vaig informar sobre la llei de dependència i la vaig animar a demanar-la,  es mostrava incrèdula i no volia fer-ho, però finalment la vaig convèncer. A la visita d’aquest matí li he parlat sobre com n’era d’important el pas que estava a punt de fer, que podíem ajudar-la a pensar i a restablir la seva vida autònoma, i també li he explicat que es podria aconseguir la cadira de rodes, que només calia una derivació a un metge rehabilitador del seu hospital i si li autoritzaven… “Amb la que està caient, senyoreta, com vol que em paguin una cadira de rodes elèctrica?” En les seves paraules no hi havia ironia, ni ràbia, potser una certa simpatia per la meva ingenuïtat, i m’ha fet sentir malament, molt malament…

per la seva mala sort, per la seva acceptació de la situació que viu, pel seu rebuig a demanar ajuts, per la seva conformitat amb el fet d’haver-s’ho de guanyar tot a pols, per la seva comprensió que potser a un altre li farà més falta (o no)..i, en definitiva, per entendre i acceptar que algú pugui decidir retallar també en cadires de rodes.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s