Equivocar-se és humà. No complir és reprovable

Darrera hora de la jornada laboral. Un veí, esverat, demana atenció urgent en un domicili “per un infant que sembla morir-se”. El segueixo amb el maletí de mà. Cometo l’error de no anar acompanyat i ni tan sols porto el mòbil ni informo al centre de com localitzar-me. Pensant-ho més tard…: i si hagués necessitat ajut…? A vegades, la pressa és mala consellera.

Trobo en el domicili una mare, amb un nen d’1 any, eixerit. M’explica que s’ho ha passat molt malament, que el nen “no responia”, ha fet uns moviments estranys. Ara ja ha deixat de fer-ho i s’ha adonat que té molta febre. L’exploració, a part de la febre, és normal i el nen té mocs, molts mocs. Li he explicat que probablement ha fet una convulsió febril, que cal donar-li antitèrmics per baixar la febre. Havia d’haver fet res més…?

……….

Dubtes, més dubtes… Formen part de la nostra feina en un entorn d’incertesa clínica que, sovint, en benefici del pacient, ens cal mantenir (pot ser més iatrogènic intentar reduir la incertesa).

En tornar al centre una altra reflexió: el professional a qui li pertocava prestar l’atenció ja feia estona que no hi era…

Sempre s’equivoca qui actua. Mai qui no ho fa (en tot cas és tota una altra mena d’error…). Sempre he pensat que era injust haver de pagar un error per haver actuat, quan altres potser ni tan sols ho han fet, incomplint les seves obligacions…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s