Potser ja no hi serem a temps…

L’Antònia ja té 90 anys. Manté una bona qualitat de vida i viu en una família senzilla però que l’estima i la cuida. Diria que té una bona qualitat de vida si no fos (ai!, el “sinofos”…!); si no fos per la limitació de la mobilitat, secundària a artropatia degenerativa de genolls i a visió molt deficitària per cataractes bilaterals.

Té un alt risc de caure. Té un alt risc de fractura de fèmur. I  el tindria encara que li haguéssim donat bifosfonats, vitamina D o altres andròmines…

Seria relativament fàcil disminuir de forma rellevant el risc de caiguda, el risc de fractura: sols caldria recuperar la visió amb una intervenció de les seves cataractes.

Però…, ai! Li han dit que tenen una llista d’espera de 18 mesos.

En 18 mesos potser l’Antònia ja no és en aquest món. En 18 mesos potser l’Antònia ha caigut, s’ha trencat, l’hem operada i s’ha mort en la intervenció. O potser l’ha superada i seu, a casa, limitada encara per la manca de visió, que dificulta una rehabilitació necessària per encara poder caminar algun any més…

Qui sap…!

Potser seria eficient prioritzar la seva intervenció de cataractes (ni que fos d’un ull…?). Potser valdria més operar-la aviat de cataractes que “arriscar-nos” al “cost” d’una intervenció de maluc… Potser és més eficient esperar que es mori sense intervenir-la de res, o que la família gasti algun estalvi (escàs, molt escàs) per operar-la en el mateix hospital però en la llista de “la privada”…

Qui sap…!

Potser…

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s