Una espelma que s’apaga

Avui visitem en Romà a casa seva. És un pacient a qui anem visitant periòdicament. Fa un parell de setmanes, arran d’una hipertròfia prostàtica benigna severa, l’uròleg li va recomanar posar una sonda vesical. En Romà, la va rebutjar.

Té un gran sentit de l’humor i habitualment ens pregunta coses com “què, ja sabeu com em ficareu al clot?”.

Ha trucat la filla per dir-nos que des de fa 5-6 dies no menja gairebé res i que fins i tot li han hagut de treure la part de dalt de la dentadura, perquè no l’aguanta.

A l’arribar el trobem, com sempre, enfonsat al sofà del menjador. Els ulls també enfonsats a les conques; el nas, una mica afilat. És un estat que ens sorprèn i ens colpeix força. El deteriorament, és evident.

El menjador de la casa i l’ambient que s’hi respira és el de sempre: l’Àngela, la dona, al seu costat, i la Núria, la filla, que ha vingut a passar uns dies atès l’estat del pare s’asseu en una cadira. Fan referència a episodis de la vida d’en Romà, i s’eleven unes quantes rialles, tot i la somnolència evident d’en Romà i tot i saber que es troba a l’avantsala d’aquell esdeveniment ineludible del que tots evitem parlar.

Tardo una estona en adonar-me’n que sóc jo l’única a qui la situació se li fa incòmoda, qui rebusca, nerviosa, entre la bossa i m’aferro a la possibilitat, arribat el moment i segons símptomes, de posar medicació subcutània…la meva única arma amb la qual fer front a la gran desconeguda i temuda mort….

Temuda? En Romà l’espera, sense por, amb l’actitud de qui ha viscut plenament i de qui serà capaç de mirar-la als ulls i reconèixer-la, de tu a tu. ..

De fet, en aquell menjador, la mort s’asseu també al sofà, participa de les rialles i observa aquella altra cara de la que no deixa de ser continuïtat…la vida.

…i em pregunto si, de vegades, aquesta medicalització de la mort no respon a l’angoixa que ens produeix veure’ns reflectits en la mort de l’altre, la nostra pròpia….

Abans de marxar, en Romà ens pregunta un cop més “què, ja m’heu preparat el clot?” i jo li responc a cau d’orella “te’l deixarem ple de cotonets, perquè hi caiguis tou…”

Una espelma que s’apaga….

Anuncis

One thought on “Una espelma que s’apaga

  1. desde siempre una de las cosas que mas me ha satisfecho,quizás paradojicamente, de ser médica de familia, es acompañar a esos pacientes como el Roma, “per que caiguin tous”, he aprendido mucho sobre todo de mí, felicitats companya, por la teva bona feina.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s