Sense el seu permís

Conec la Quimeta fa gairebé 10 anys. De fet, és de les primeres pacients que vaig conèixer al fer-me càrrec de la consulta. Havia de venir perquè “li autoritzi” les receptes dels medicaments que ja prenia. No va venir per gust.

En aquell moment ja complia criteris de pacient crònica complexa i de “polifarmàcia”… La qualitat del tractament era millorable i jo, de tant en tant, li proposava un canvi que ella gairebé sempre rebutjava… Era fàcil percebre que no es refiava de mi.

La Quimeta cobra una petita pensió després d’haver treballat tota la vida: en una fàbrica, al camp, munyint vaques i rentant roba “pels senyors”. A penes sap llegir: “en aquella època no hi havia temps perquè els pobres anéssim a escola, doctora”. Fa molts anys que és vídua i viu sola. Té fills, però “no els vol molestar”. “Viuré a casa mentre pugui, doctora”…

Des que ens coneixem, hem passat per moltes situacions plegades. Algunes, crítiques, com un dia en què el seu hipertiroïdisme es va descontrolar, perquè havia anat a l’endocrí i va malentendre les recomanacions (la Quimeta no gosa preguntar, i menys a un “especialista”). Va acabar ingressada per una fibril·lació auricular amb insuficiència cardíaca després de venir a peu a la consulta per estalviar-se una trucada de telèfon: “és que, doctora, el 902 val molts diners…”. O un altre dia, que va venir per una nafra sagnant i infectada que havia provat de curar-se ella. Ens va donar feina durant setmanes! “Doctora, abans, per això no hi anàvem al metge…”

Poc a poc, la Quimeta s’ha anat fent més gran. Com jo. Poc a poc, m’ha anat explicant les seves coses i trossets de la seva història: “les he passat molt magres, doctora… La fàbrica, el camp, la casa, les vaques, el marit malalt i tres fills…” “He passat molta gana”. Poc a poc, ha anat acceptant les meves recomanacions i s’ha acostumat a venir a la consulta de la infermera perquè li “expliqui bé” què ha de fer.

Tot i així, encara li costa entendre perquè s’ha de pesar al menys tres cops per setmana, o que el Sintrom l’ha de prendre sempre a la mateixa hora, abans de venir a fer-se el control, o que amb la càmera és més fàcil que la inhalació li sigui efectiva…

Darrerament, ha tornat a estar ingressada per una anèmia aguda que ha calgut transfondre. Havia pres pel seu compte un antiinflamatori perquè “doctora, em fan molt mal els genolls i no puc pas estar sense caminar; ja sé que vostè i la infermera sempre m’ho diuen que amb el Sintrom no es poden prendre, però que vol…”

Per primera vegada ve acompanyada de la filla. La Quimeta ha acceptat deixar que li prepari el pastiller, perquè no es confongui… Em dóna l’informe de l’hospital i les receptes que li han fet. “No t’ho has començat a prendre?”, pregunto. La filla respon: “No doctora, quan li van dir que la donaven d’alta em va fer trucar de seguida al 902 per demanar hora per vostè”.

“És clar” diu la Quimeta… “Sense el seu permís, jo no em prenc res”.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s