He de morir patint

Fa uns dies va morir la Carmen. M’ho ha vingut a explicar la seva filla avui. Va morir en un hospital, on va passar els últims dies sedada i tranquil·la. Tenia més de noranta anys. La Carmen era una dona de l’Aragó, d’una zona molt pobra, cinquena de quatre germans més, tots homes. El seu pare va morir jove, d’una pulmonia, la mare va quedar vídua amb els cinc fills i els va pujar amb penes i treballs. Els nois (nens) als 8 anys ja anaven al camp i al mercat a vendre allò que collien, descalços moltes vegades, caminant tota la nit per arribar de matinada al mercat. Ella es va casar jove, allà al poble, va tenir una filla i va enviudar. Al poc temps es va tornar a casar, va tenir dos fills més, però el segon marit va resultar ser un maltractador. Un dia la Carmen, cap als anys 50, va agafar els tres fills i va venir cap a Barcelona, a casa d’uns familiars. Va trobar feina en una porteria, que era un semisoterrani fosc, ple d’humitat d’una habitació. Allà es van fer grans els fills fins que es van casar i marxar de casa. Després va venir la jubilació i la vellesa, el Parkinson i els dolors. Per aquell temps la vaig començar a visitar. Venia sovint a la consulta perquè tenia dolors a tot el cos, però cap medicament la millorava, ja no en volia de medicaments perquè: “doctora, jo he de morir patint, és el que Déu m’ha enviat”. De mica en mica em va anar explicant la seva història, per això la puc escriure. La seva història i els dolors, es barrejaven en el relat.  No m’havia parlat mai obertament del patiment personal, probablement mai havia tingut l’ocasió de fer-ho per la manca de reconeixement social del maltractament, pels retrets familiars, pels silencis. Ara ja era massa tard. El seu llenguatge era el del cos adolorit.  Jo m’imaginava una dona maltractada pel marit als anys 50 (“llavors no era com ara, doctora”) i la valentia d’agafar tres fills petits i venir a Barcelona, la lluita per la supervivència i m’imaginava tot el que havia patit. Sentia un gran respecte per la Carmen, aquella dona petita i rodoneta (obesa, en llenguatge biomèdic) amb l’expressió de dolor al rostre, sempre. I sentia no poder-la alleujar. Quan tenia molta feina a la consulta, em neguitejava no poder-la escoltar amb més tranquil·litat. Alguna vegada m’havia irritat: “I avui, per què ve?”. Ella tenia les seves raons. Els malats sempre tenen les seves raons. Som els metges qui de vegades no les sabem veure. Quantes històries semblants no hi deu haver en dones de totes les edats?

La vaig deixar de visitar quan els fills la van portar a una residència, perquè ja no la podien cuidar, estaven malalts. I finalment a l’hospital, per morir sense dolor. I avui la filla m’ho ha vingut a explicar, perquè “la mare li tenia una gran estimació”. Descansi en pau.

Anuncis

One thought on “He de morir patint

  1. Us recomano la lectura d’un bon llibre sobre una història de vida i patiments: “Nasci na família errada. Ser mãe e dona de casa no subúrbio ferroviário de Salvador de Bahia”, de Cristina Larrea Killinger (publicacions URV, 2012). Com a història de vida d’una dona brasilenya, es publica en portuguès per fidelitat a la relatora, però es pot llegir prou bé. Molt recomanable! A més, és descarregable per internet en pdf.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s