És difícil no perdre la il•lusió

Cada dia que obro l’ordinador es fa més i més difícil tenir el cap ben clar i que no t’afectin els problemes que t’aporten els pacients, clients, usuaris, ja no sé ni com anomenar-los……

Aquesta darrera setmana sembla com si s’haguessin posat d’acord totes les demandes, i curiosament han estat la manca de recursos econòmics, per poder pagar els medicaments, el famós euro per recepta…. i també quan hom escolta que no només és l’euro sinó que a més a més hi hem d’afegir les seves angoixes, pors i foscor davant la realitat que estan vivint.

La Safa em comentava, -traduint de l’àrab al català-  la demanda del seu pare amb problemes de salut per diferents trastorns d’angoixa, depressió, que necessita ajuda a través de la medicació, i que evidentment no és suficient, ja que ja no cobra l’atur. Estan pendents de rebre l’ajuda dels 420 euros, són 4 germans més els pares, mai havien sol·licitat cap ajuda i ara han d’anar explicant els seus problemes als serveis socials del poble que alguna ajuda els hi han tramitat però com sempre no és suficient, la mare fa feines per les cases i això ajuda una mica més.
El pare baixava el cap “crec que avergonyit per la situació que ell no havia esperat que li passés mai, sempre havia treballat, porta a Catalunya més de 18 anys els seus fills ja són d’aquí i parlen 3 llengües simultàniament i no troba respostes. La Safa explica que  ella està estudiant amb molt bones notes i el seu germà va acabar l’any passat, però no ha pogut anar a la universitat per manca de recursos, les beques que els oferien  no eren suficients, -tots sabem de les retallades, les estem patint- ja que cal afegir els trasllats a la ciutat, això va obligar a decidir deixar d’anar a la universitat tot i haver fet la selectivitat amb bona nota, i quedar-se fent altres coses per poder aconseguir una feina.

Igual que la família de la Safa m’he trobat amb 4 famílies més tots ells bons estudiants però sense cap possibilitat de poder aconseguir el seu somni, que era estudiar a la universitat,  a l’entrevista tots deien que volien ser mestres, metges, infermeres, perquè és el que han pogut veure i viure tots aquests anys i ara, diuen, que tornar al seu país no ho volen de cap de les maneres perquè encara tindran menys opcions i a més a més ja no són d’allà, són d’aquí, i quan ho diuen, ho fan molt convençuts, volen seguir lluitant, però fins quan?

Tot el que hem queda fer és intentar buscar alternatives, orientar, demanar….. fer molt suport… Sincerament, em sento molt trista pel que cada dia estic veient i sentint a la consulta i jo també em pregunto i fins quan?….. Que difícil es fa no perdre la il·lusió i la capacitat per tornar a reinventar.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s