Avui

Avui, a les escales mecàniques de la sortida del tren he aturat tres lladregots que intentaven obrir-li la motxilla a un noi. “Si callo sóc còmplice” he pensat. I m’he anat indignant poc a poc. La indignació, com un reflux, s’ha anat obrint camí des del meu jo més profund, ha recorregut l’esòfag, ha fet tremolar tímidament les cordes vocals, s’ha convertit en paraula….”eh! perdona!”. Rebombori a l’escala ensardinada de gent. Una de les persones del grup dels lladregots m’ha fet callar. El noi de la motxilla s’ha girat. Els altres dos individus han fet veure que li recollien del terra quelcom que li havia caigut, en actitud benèvola. La indignació ha continuat tamborinejant les cordes vocals amb més força ara, i de la mà de la ironia ha dit: “ah, que només li recollíeu alguna cosa que se li havia caigut, no m’hi havia fixat”.  I han marxat escopetejats. Bé, jo també he marxat escopetejada. Com si fos l’argument d’una pel·lícula he trucat a una amiga per dir-li què havia passat i on em trobava jo i què anava a fer (comprar un croissant per dinar I amagar-me a la biblioteca, alterant el meu trajecte habitual a domicili….i si em seguien??). Se m’ha acabat la bateria. I aquí, des de la meva fortalesa (la biblioteca) escric. I penso. No serà això el que estan fent amb nosaltres? Observem què està passant al nostre voltant i tenim tanta por que callem. Bloquegem la indignació, no la deixem tamborinejar les cordes vocals, emetem un crit sense so, aire embrutat per la covardia…Ens fan tenir tanta por (a perdre la feina, a sentir-nos sols, a les represàlies…) que callem i mirem a terra mentre seguim pujant unes escales mecàniques que no sabem on ens duen, però ens duen. I en aquest ofegar la indignació, ens ofeguem nosaltres mateixos, cada vegada més empetitits, més indiferents, més desesperançats i més avergonyits. Consentim. I enlloc de cridar ben fort al sindicat, imaginar propostes, informar al públic del que passa per poder protestar a través d’ells, utilitzar la força de la paraula al vent….ens amaguem a la biblioteca. I sense focalitzar la nostra lluita contra aquells que fan les injustícies, li anem a explicar les injustícies de la nostra vida laboral al  metge. Al metge!!! Al que té un contracte de 25h setmanals amb el mateix volum assistencial (però sense dret a formació) que quan en feia 40h, al que li rebaixen les hores de guàrdia, al que li treuen dues pagues del sou (que conformen part del seu sou, són mal dites “extres”), i més enllà d’això, molt més enllà…al que dia a dia topa amb la situació social, l’acompanya, la consola (o si més no ho intenta)….I que també calla. I puja escales mecàniques en silenci veient com roben: al que no pot demanar ressonàncies, al que ha de derivar les ecocardiografies al cardiòleg, al que poc a poc i subtilment, li van apagant la veu. D’allà on ens portin, no sabrem si hi podrem tornar.

Avui més que mai hem de reivindicar el paper del metge de família abans que sigui massa tard.

Abans que deixem de recordar que teníem una veu.

Anuncis

One thought on “Avui

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s