Morir-se no és tan fàcil

Moltes vegades m’he trobat amb pacients que et diuen: “és igual, no vull fer- res més, em vull morir en pau”. O “és igual, no vull ingressar a cap lloc, ni hospital, ni socio, ni residència… que em deixin morir en pau”. “Una nit em moriré i ja està”.

I jo sovint penso (però poc ho sovint dic): “morir-se no és tan fàcil”. Abans de morir, molt sovint es passa per un procés crònic llarg, es pateix dolor, ofec, pèrdua de l’autonomia i, sobretot, soledat. 

Cada vegada hi ha més gent que viu sola i cada vegada hi ha més cronicitat. I cada vegada hi ha menys cuidadors.

Això que ja fa anys que dura, amb la crisi s’ha agreujat molt. Ara són molt poques les famílies o persones que poden pagar cuidadors o residències.

Vull compartir amb vosaltres l’angoixa que em creen els usuaris amb dependències importants que no volen o no poden tenir cuidadors, hi ha de tot. I serveis socials té pocs recursos: posen treballadores familiars, però mai és suficient…Com a infermera, et veus obligada a anar-hi més sovint. Però quant sovint? On és el límit? Com saber que ho estàs fent bé? Que no ets injust amb la resta d’usuaris als que no vas a veure tan sovint? Les guies clíniques parlen de patologies, de cronicitat, de complexitat… però mai parlen de pobresa, de manca de cuidadors, de manca d’higiene, de manca de companyia.

Un dia un company em va dir: “no sé perquè vas a aquest domicili, és un cas social! Que se’n cuidi serveis socials!” Tenia raó. Però mentrestant, si ningú li cura l’úlcera i fa una sèpsia? I si no es punxa la insulina? I si té diarrea i només li canvien el bolquer un cop al dia?

Vull recordar la importància de treballar junts amb serveis socials. I també la importància del que fan (i podrien fer amb més recursos) perquè molts dels nostres usuaris estiguin sans des de tots els punts de vista. A serveis socials també es pateixen retallades i, per tant, les patim nosaltres i les pateixen els nostres usuaris.

 

Anuncis

One thought on “Morir-se no és tan fàcil

  1. Benvolguda companya, comparteixo moltes de les sensacions que descrius en el teu post i tens molta raó quan dius que les guies de pràctica clínica no contemplen aspectes qualitatius als que tan sensibles som molts dels professionals que treballem en salut.
    Sento no estar d,acord amb tu quan dius ……. ” tenia raó”,,,,,al referir-se al cas com un cas social. L’abordatge de la persona des d’un punt de vista holístic, com a infermera que sòc, contempla les necessitats físiques, psíquiques i també aquelles de caire social. Els casos no són socials o médics o infermers. Els casos són de persones amb necessitats. És cert que moltes vegades és un tema de manca de recursos (socials) però això no vol dir que deixem d’ anar al domicili. Tenir la sensació de no fer res, penso, ès erronea perque moltes vegades aquest “no fer res” significa donar l’oportunitat a l’altre d’ interaccionar socialment amb algú i això………és molt important per la persona.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s