Anys més tard

El pacient de les onze arriba tard i tot just fa cinc minuts que ha acomiadat la Conxita, que ha marxat amb un parell de receptes, vaja, el de sempre. La sala d’espera, inusualment, és buida. Assegut davant l’ordinador, sense les mans sobre el teclat i amb el ratolí a una distància considerable com per no tenir la temptació de tocar-lo, observa el fons de la pantalla.Li ve a la memòria aquell dia, fa un grapat d’anys, quan va entrar per primera vegada al consultori. Ostres, però si era una casa de poble, i esbossa un somriure. El rebedor de la casa era la recepció. Quatre cadires mal comptades esperaven que algú les ocupés. També recorda que hi havia un parell de consultes a banda i banda del taulell. En el seu dia allò devia ser el quarto de cosir i vés a saber si potser el rebost de la casa. Després la casa la va comprar l’ajuntament i va aprofitar per posar-hi un metge i una infermera. Al primer pis hi havia la sala de reunions, el despatx de coordinació i la zona d’esterilització. O sigui, el que anys enrere devia ser la saleta, el menjador i un lavabo.  I a dalt de tot, després d’uns quants graons que s’enfilaven de pressa, un parell d’habitacions i una cuina, per als de guàrdia.

Mentre tamborineja amb els dits, mira les parets de la seva actual consulta, en un edifici nou, enorme, preciós i ben equipat. Ara són blanques com la neu. Què se’n deuen haver fet de tots aquells dibuixos que li portaven els menuts quan venien a visitar-se? Tenia un munt de dibuixos que li han fet treure perquè es veu que així es poden netejar millor les parets. Es devien perdre amb el trasllat.

Mentre rumia tot això ha d’obrir una mica la finestra. No pot regular la calefacció central que dia i nit no para d’emetre aire calent i sorollós. Onze i deu. Treu el cap a la sala d’espera i res. Encara no ha arribat ningú. Es repapa de nou a la seva cadira. La que tenia quan va arribar era dura i feia soroll quan t’aixecaves. La d’ara és tova i fa molla. Es reclina i s’apuja. Aprofita per escriure un correu electrònic. Ha de canviar una guàrdia i, ara que té temps, li demanarà a un company que li faci el favor. Fa uns anys l’hauria trucat. O potser s’hauria esperat a trobar-lo el dia que es fa sessió d’equip. El seu primer correu el va escriure allà, a la sala de reunions. Allà va aprendre què volia dir internet i correu electrònic. Quanta gent devia haver-hi a l’equip aleshores?, pensa. Una quarantena? Doncs sí, aquell ordinador era per a tots. I es connectava amb un mòdem d’aquells que fa tant soroll. Gairebé s’havia oblidat que quan va començar tot era en paper i bolígraf. De tant en tant s’emportava històries a casa. Agafava els sobres blaus i roses i acabava d’escriure, a la taula de la cuina, allò que al matí li havia quedat pendent. Aprofitava aleshores també per trucar. Xsssst, nens, no crideu que haig de trucar un pacient, deia posant-se l’índex dret davant els llavis.

Sent unes passes. Mira per l’escletxa de la porta a mig obrir. Es posa bé la bata, s’escura el coll, treu el cap per la sala d’espera i, amb la veu clara diu: el següent si us plau?

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s