La responsabilitat dels fills

Quan vivia, el marit de la Carme salava seitons. Una vegada, me’n va regalar un pot. Els agradava menjar bé, i beure bé, també…
Era una parella de les que sempre venien junts a la consulta. D’aquelles que consulten en parella. Quan estàs analitzant un problema del marit, la dona posa cullerada explicant allò que li passa a ella… I quan estàs amb un problema d’ella, el marit recorda que ha oblidat explicar-te un detall del seu problema. I interromp la conversa.
Vivien sols, al poble. Els fills, a la ciutat. Els veien algun cap de setmana. Poc. “No volen saber massa de nosaltres”. Mai els van acompanyar a la consulta, ni van contactar amb nosaltres per interessar-se per la salut dels seus pares.


Ell va començar a tenir oblits, trastorns de conducta, errades quan conduïa el cotxe… La Carme estava ben amoïnada: ella no tenia carnet de conduir. El problema del marit significava que ja no podrien sortir del poble… Poc a poc, es van anar tancant a casa. La Carme el cuidava… mentre el seu consum d’alcohol anava sent més habitual.
Els fills, sense posar-se en contacte amb nosaltres, van decidir contractar una cuidadora. La Carme ho va viure molt malament. No s’entenia amb ella. Se sentia que li estaven envaint el seu espai, sense la seva conformitat… Amb el temps, l’estat del marit de la Carme es va anar deteriorant. Tant, que els fills van decidir ingressar-lo en una residència, on va morir en poques setmanes.
Mentrestant, a la Carme li van canviar la cuidadora. Va tenir sort. Van contractar la Manuela, amb llarga experiència en cuidar, tot i la seva manca de titulació. Emigrant, separada, amb els fills al seu país cuidats per la seva mare. Se’n va adonar de seguida del problema amb l’alcohol de la Carme. “Se lo quitaré a poquitos, doctora”. I ho va fer. Se n’ocupava i preocupava… Feia temps que la Carme no estava tant bé.
Però la Carme va anar perdent memòria. I va anar tenint problemes de conducta. De vegades… “se pone brava, doctora”, em diu la Manuela. Treballa tots els dies de la setmana. Cap dia lliure. Els fills de la Carme no se’n fan càrrec de cuidar-la, no venen a veure-la gairebé mai. Paguen “extra” perquè la Manuela se n’ocupi.
Ella fa el que pot. De tant en tant, em ve a veure per al seguiment dels seus problemes de salut. Enyora els seus fills, a qui fa anys que no veu. Xarrem una estona. No puc fer gaire més per ajudar-la.
Avui la Manuela m’ha vingut a veure. Els fills de la Carme han decidit ingressar-la en una residència.
“Me vengo a despedir, doctora. Y a darle las gracias. Siempre me ha atendido y me ha ayudado”.
“A donde vas a ir?”
“No lo sé, doctora. Una prima me dejará dormir en su casa hasta que encuentre algo…” “Gracias, doctora. Usted ha sido muy amable conmigo…”
Gràcies a tu, Manuela. Gràcies per fer les tasques de cura que els familiars, que tenen la responsabilitat moral de fer-les, abandonen. Gràcies per la teva dedicació i la teva sensatesa. Gràcies a tu, la Carme ha passat més temps a casa seva, en el lloc on havia compartit amb el seu marit. On tenia les seves coses i els seus records.
Ara, la Carme viurà en un lloc que no entendrà. I tu, hauràs de buscar-te la vida de la forma que puguis.
I els fills de la Carme, a qui no he vist mai, deuen respirar descansats. La seva mare està, finalment, custodiada en un lloc del qual no sortirà.

 

 

Anuncis

One thought on “La responsabilitat dels fills

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s