Model de crònics: era això? / Títol alternatiu (una mica sacrilegi, però): No era això, companys, no era això.

La Maria té 89 anys. La conec des de fa 8 i durant els darrers 5 l’he atesa majoritàriament al seu domicili, tot i que de vegades els fills poden portar-la al CAP. És una dona amb molt caràcter i tot el clan familiar gira entorn d’ella.

La Maria és una pacient crònica complexa, com la majoria dels meus pacients que arriben a la seva edat i tants pacients del meu cupo que amb “normalitat” atenc i he atès sempre, intentant abordar de la millor manera possible la seva complexitat bio-psico-social. Tot això cercant d’utilitzar de forma adient els recursos públics i tractant d’evitar una sobremedicalització innecessària i iatrogènica.

Fa uns mesos es va descompensar i va tenir una davallada important. El seu nivell de dependència va augmentar i la situació es va fer insostenible a casa, on viu amb una de les seves filles. Tot i que eren reticents a utilitzar el recurs, finalment es van avenir a un ingrés en un centre sociosanitari.

De forma sorprenent la Maria es va recuperar i al cap d’un parell de mesos va poder tornar a casa on l’hem seguit visitant amb assiduïtat i hem seguit atenent-la en la seva complexitat personal i familiar.

Quatre mesos després de l’alta el centre sociosanitari on va estar ingressada la va citar per un control. Estranyada que la pacient hagués de ser controlada després d’un ingrés que tenia un motiu concret i circumstancial, vaig fer la sol·licitud de l’ambulància que va ser necessària pel trasllat de la pacient a aquesta visita.

Però la meva estranyesa no ha deixat de créixer. En aquella visita es va decidir demanar un TAC cerebral a la Maria per estudiar una possible demència, atenent que la pacient tenia símptomes psicoafectius i que durant l’ingrés de dos mesos havia presentat un episodi de desorientació. Pel TAC i la visita posterior al centre sociosanitari també vam haver de demanar una ambulància. La meva estranyesa es va transformar en indignació, ràbia i pena, quan la pacient va tornar a casa amb un diagnòstic de demència tipus Alzheimer i tractament farmacològic amb visita de control consegüent.

Conec a la Maria perfectament, hi ha temporades que l’he visitada setmanalment i setmanes que he parlat amb la seva família dos cops per fer-ne el seguiment. La Maria no té Alzheimer, tot i que els tests puguin dir el contrari, segurament sí té el deteriorament associat a 89 anys de vida complicada i molt treballada. La Maria és una pacient crònica complexa, d’una complexitat que difícilment es pot captar en una visita de consultes externes.

És aquest el model de crònics que es vol implantar en el territori? És per això que volem els MACA i els PCC? És aquesta la racionalització en l’ús dels recursos que es vol promoure? I el més important: aquest periple de la Maria pel sistema sanitari més enllà del que el seu metge de capçalera va indicar, ha millorat la vida de la Maria, ha fet que es trobi millor o que se senti més plena? Ja els puc dir jo que no.

És evident que calen recursos diferents als hospitalaris per atendre els pacients complexos, és evident que evitar els ingressos hospitalaris és bo per les persones i per la sostenibilitat del sistema i que els centres sociosanitaris tenen el seu paper en aquest sentit. Però està sobradament demostrat que la salut dels pacients es deteriora de forma proporcional al nombre de metges diferents que l’atenen i que és l’atenció primària qui està en millor disposició d’atendre aquests pacients i les seves famílies. Senyors gestors, si ens expropien i ens deixem desposseir d’aquesta funció, perdran les persones, perdrà el sistema i perdrem nosaltres com a professionals.

Addenda: aquest no és un cas aïllat; s’ha fet habitual el control dels pacients després d’un ingrés puntual indicat des de l’atenció primària. Un arriba a malpensar: tindrà a veure amb l’assignació de recursos, amb la multiplicitat de proveïdors, amb interessos aliens al bé del pacient…?

Anuncis

2 thoughts on “Model de crònics: era això? / Títol alternatiu (una mica sacrilegi, però): No era això, companys, no era això.

  1. Retroenllaç: Diaris de trinxera: més de 3 anys i gairebé 250 històries al bloc | Diaris de trinxera

  2. Retroenllaç: Diaris de trinxera: més de 3 anys i gairebé 250 històries al bloc | FoCAP

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s