Suportant la ineptitud del gestor

Hi havia una vegada un petit equip d’atenció primària. Les casualitats havien provocat que s’hi trobessin diversos metges de família poc compromesos, poc implicats, més preocupats pels seus interessos que per oferir una atenció de qualitat. Les infermeres i les administratives eren, en general, bones professionals.

Un dia hi va arribar, com a directora, una metgessa compromesa. Va fer pinya amb l’adjunta i van començar a promoure canvis per millorar.

Ai…! Alguns dels canvis eren contraris als interessos de diversos metges. I també van fer pinya, i la van fer promovent malestar entre els alcaldes (personatges que de vegades valoren més les aparences que el que seria millor per al seu poble). I la pressió es va fer sentir més amunt. I el gerent va cedir i va comunicar a l’equip directiu que no ho feien prou bé, que creaven problemes. Ja se sap, els gerents, de vegades, s’ofusquen pels problemes, agafen por i aturen els canvis, no fos cas que fossin problemàtics…: els agafa el mal d’altura, o la patologia més banal dels testes en ascensor[i].

I la bona directora i la bona adjunta van cessar.

I l’equip va seguir en la seva habitual somnolència…

Anys més tard, hi va arribar un altre metge de família. Treballador, també amb idees de millora. Va començar la seva feina amb il·lusió, i la va traslladar a altres bons elements de l’equip. Es va remoure novament la tranquil·litat de l’entorn… I, oh!, mira quina casualitat: el nou metge de família va ser traslladat a un altre equip “perquè no s’havia adaptat bé”. És clar, segurament havia errat, ja ho diuen els veïns castellans: “allá donde fueres, haz lo que vieres”. O dit d’una altra manera, si viuen bé emmandrits, quines ganes de canviar-ho i posar nerviós, novament, a l’espavilat del gerent.

I l’equip es va mantenir en la seva habitual somnolència…

I els professionals i els equips de l’entorn van prendre nota de les prioritats i criteris de qualitat del gerent… (ah!, per cert, el programa de qualitat, basat en els “papers” seguia endavant en tot el territori, amb gran força).

I vet aquí un gos i vet aquí un gat, el conte ja s’ha acabat. I vet aquí un gat i vet aquí un gos, el conte ja s’ha clos.

 NOTA: Tota similitud dels personatges i els fets del conte amb la realitat és una pura coincidència (…o no…?)

[i] Comissió de millora de la qualitat. Provant de sobreviure en la nostra cadira (manual de directologia aplicada). Barcelona. Camfic, 2002.

http://projectes.camfic.cat/CAMFiC/Seccions/GrupsTreball/Docs/qualitat/Provant_sobreviure_nostra_cadira.pdf

[veieu pàgs. 22-25 i 62-65]

Anuncis

2 thoughts on “Suportant la ineptitud del gestor

  1. El dubte que tinc.de fet,l’unic,es que es per l’autor/a..la somnolencia de una part de l’eap…mala praxi..? Era un equip que passava de collonades?…

  2. Jo us explicaré un altre conte,

    Es tractava d’un equip petit, gairebé familiar, dels primers a integrar-se en aquella llunyana RAP (Reforma de l’Atenció Primària). Era una època en que no havien programes, ni e-caps, ni protocols, una època en que l’equip s’havia d’organitzar per ell mateix.

    Durant anys, l’equip va escollir el seu Director (que llavors es deia Coordinador i era un càrrec rotatori), va decidir les seves prioritats, horaris, distribució de tasques, etc….. Això portava moltes discussions i hores de debat, però en els indicadors d’aquella època sempre quedaven entre els millors equips de la província i la gent treballava amb bon ambient, motivats i amb ganes de tirar endavant la feina diària, prioritzant sempre el benestar dels malats.

    Fins que va arribar un nou gerent ben alliçonat sobre la necessitat de complir els objectius fixats, estalviar, clicar tot el que havia de clicar, i creient que els metges/infermeres d’AP érem de la seva propietat. Fitxes de la seva cadena de producció, no teníem dret a tenir criteri propi

    Per tal d’estalviar, es va anomenar un Director alié a l’equip (que només venia un cop per setmana) amb els nous aires de protocols, SISAPS, EQA; PTT; MACA i tota la parafernàlia que ja coneixeu.

    Progressivament els membres de l’equip van anar deixant d’assumir responsabilitats i compromisos al no sentir l’empresa ni la feina com a seva. Allò que en diuen “funcionarització”.

    L’ambient de treball s’ha enrarit i tothom fa els mínims per complir els “clics” que ens demanen. Sembla que ara ningú té en compte si el malalt està millor atés o no, l’important és complir les objectius i el pressupost. Tot i això, els indicadors han empitjorat.

    Personalment veig que les persones segueixen patint i morint-se com abans, però més sols.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s