Què m’està passant?

La Laura no sap què li passa. Li fa mal tot: les mans, les mandíbules, les cervicals… Sent que perd la memòria. Es queda en blanc quan condueix, quan està comprant… No té ganes de fer rés. “Què m’està passant, doctor?”.

Li deixo espai per plorar. Conec el seu entorn. Parella amb una invalidesa per trastorn bipolar. Fill també bipolar amb una parella amb trastorn psicòtic. Viuen tots a la mateixa casa. Només ha cotitzat (i cobra una prestació d’invalidesa) la seva parella. Ella, tot i que treballa fent neteges, sempre ha cobrat “en negre”. El seu fill i la seva parella tampoc han cotitzat mai, i no cobren cap prestació. No se’ls ha avaluat el grau de disminució…

“Què serà de nosaltres, doctor?”. “I si al meu home li passa alguna cosa?” “Què farem?”

La Laura plora i pregunta què li passa a la seva memòria, com és que no dorm, que li fan mal les mans, el cap, les cervicals… Fa tota la feina de casa. Els altres tres convivents “estan malalts” i no “l’ajuden”…

Potser busca, inconscientment, “estar malalta”. Per alliberar-se de la responsabilitat… Com aconseguir que accepti que hi ha un gran component emocional en els seus símptomes? I, si ho aconsegueixo, què li puc oferir? L’Equip de Salut Mental té tanta demora… I tan pocs recursos terapèutics no farmacològics! A la Laura no li agrada prendre medicaments… No creu que li resolguin el seu problema… Jo tampoc ho crec!

La solució dels dolors de la Laura no és en mans del sistema sanitari. No disposem de recursos no farmacològics i els medicaments no faran més que efectes adversos. A més, la Laura no se’ls prendrà… Segurament, prestacions socials per a la filla (amb trastorn bipolar) i la seva parella (psicòtica) ajudarien a que la Laura es tragués algun “mal de cap” de sobre. I farien més efecte que un antidepressiu…

Però, hem organitzat les prestacions de forma que la sanitària és immediata i la social té moltes traves. Així que la Laura té molts números d’acabar amb una recepta d’antidepressius / sedants de darrera generació (cars i amb dubtes sobre la seva eficàcia i seguretat). Que, per sort, no es prendrà. Però tampoc s’atrevirà a dir-ho… I seguirà expressant el seu malestar emocional en forma de símptomes físics. Tant de bo es vagi trobant professionals que vegin més enllà dels seus símptomes, i no la medicalitzin.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s