La Rosa i els seus fills. Acompanyar el moribund

En Josep pateix una malaltia d’Alzheimer avançada i un càncer de pulmó. Ell és vidu, el cuida la seva filla Rosa que durant anys s’ha ocupat de fer-li costat, acompanyar-lo als metges i hospitals, de portar-lo al centre de dia, d’assegurar que mengés, que prengués la medicació, que anés net…. i de tractar-lo amb respecte i molt d’afecte. La Rosa treballa fora de casa i té dos fills. Amb una mica d’ajuda ho ha anat fent tot. Ella ha sabut integrar l’atenció al seu pare amb la cura dels fills,  de manera que tots plegats s’ajudaven i es feien companyia al mateix temps. Quan el pare encara podia, recollia els nens a l’escola i els donava el dinar que la Rosa havia deixat preparat. Quan ja estava pitjor, la filla gran vigilava que l’avi mengés, que no s’escapés de casa o que no caigués mentre la Rosa acabava de recollir la cuina. Abans d’anar a dormir els nens li feien un petó de bona nit.

Ara, en Josep està molt greu, s’ha aprimat, no menja, crida, agafa la seva filla, no es vol estar al llit. La malaltia ha anat avançant fins a una situació d’últims dies, de manera  que ens plantegem iniciar la sedació. Ho explico a la Rosa, que es posa trista, però entén que la prioritat és que el pare no pateixi i estigui tranquil, li queden pocs dies. Li fa un petó per acomiadar-se i em pregunta si és dolent que els nens vegin l’avi en aquesta situació. Mentre en parlem els nens entren i surten de l’habitació amb tota naturalitat. Li comento que els nens han conegut, estimat i fet costat a l’avi fins avui i que si no hi ha situacions de descontrol i agitació, no hi ha cap problema que els nens vegin que es  mor.  Ella els explicarà que no el tornaran a veure, que se n’ha anat al cel, que des d’allà els estimarà.

Quan la Rosa acaba de dir aquestes frases arriba el seu marit i demana l’ingrés d’en Josep en algun lloc perquè considera que la mort és molt desagradable i no vol que els seus fills ho vegin. Glups! La Rosa em mira amb ulls suplicants.  Parlem una mica més. Quedem que de moment comencem sedació i que demà tornarem a parlar del tema i del control de símptomes, tot i que manifesto que la mort és un fet natural i que és un aprenentatge de vida per als nens. Tinc la sensació que tots els esforços i l’amor de filla i de mare no han estat compresos pel marit i que amb la proposta d’ingrés s’està negant les vivències dels últims anys de la Rosa.  Sento pena.

L’endemà em truca la Rosa per dir-me que el pare ha mort, a casa, i que els nens li van fer un petó. Només li sap greu que en el moment de morir ella no era al seu costat. Em consola. Va morir al seu llit, a casa seva, envoltat dels seus, al seu lloc, en un entorn que  donava sentit a tota la seva vida i que seguiria donant sentir a la vida de la Rosa i dels seus fills.

I recordo les paraules de John Berger respecte les persones que són traslladades als hospitals per morir: “moren separats arbitràriament de tota l’experiència humana, apresa en el transcurs de segles, relacionada amb l’afer d’estar amb -i acompanyar- els moribunds”.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s