Massa ulls a la història clínica, què fem amb les addiccions?

Avui he visitat la Carla. Abans de la crisi havia treballat en el món del disseny i havia guanyat molts diners. Amb els diners i un entorn nou per a ella, lluny de la família i dels amics de tota la vida del poble, van arribar les drogues i la vida nocturna. Fa un any es va trencar, la crisi havia fet davallar els contractes i havia deixat d’estar de moda. Va venir acompanyada d’un germà amb un trastorn d’ansietat generalitzada i una addicció que per fi s’havia decidit a explicar a la família.

La setmana passada va tenir una recaiguda en la cocaïna i l’alcohol. Fa un any que hi lluita, un any espantós, de pors, de trencaments, de renúncies, d’angoixa i de molt esforç. Però se n’està sortint. Sobretot ho fa pel seu fill. Però fa uns dies no va poder més, i després de sentir-se maltractada en una visita de control de la baixa per la mútua laboral va tornar a consumir. Va sentir que el metge menyspreava la seva malaltia i els seus esforços, va percebre que no es creia la por que l’estenallava i l’impedia sortir de casa sola, el pànic a trobar-se algú d’aquell entorn que la va empènyer a l’abisme de les addiccions i que amb tant dolor havia deixat de freqüentar. No sap ni com va arribar a casa.

Avui estava serena, però decebuda amb sí mateixa, culpabilitzada pel metge que la va visitar i molt principalment per ella. Alhora disposada a tornar a començar, conscient de la seva fragilitat però amb la convicció d’haver fet un recorregut i que això és només un pas enrere. Em semblava important poder recollir a la història clínica el relat de la pacient, les seves percepcions i sentiments, però a aquestes alçades de visibilitat pública de la història clínica, ja no sé què es bo per ella. No sé si li pot perjudicar que els metges inspectors de l’ICAM tinguin accés a tota aquesta informació. No sé què passarà si no ens fem tots conscients dels perills que estem corrent, i la història clínica no es protegeix com una de les fonts d’informació més íntima i més sensible de la nostra vida. També la nostra, sí, perquè la majoria de nosaltres no som ni polítics ni famosos i també està quedant a la vista de massa gent.

Per acabar, més preguntes: són conscients els metges de les mútues laborals de l’efecte beneficiós o perjudicial que tenen les seves visites en els treballadors malalts? No van jurar ells també que la salut i la vida del malalt serien les primeres de les seves preocupacions? No seria més satisfactòria la seva feina si no pressuposessin sistemàticament el frau del treballador?

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s