Qui en sap més de la Rosa?

Ve a la consulta la Rosa, amb la seva filla. La Rosa viu sola al poble. La filla, a ciutat; ha contactat amb nosaltres algunes vegades, i l’ha acompanyat en algunes consultes. Un fill viu al poble; l’ha acompanyat una sola vegada en més de 10 anys… Mai va venir durant els anys en que el marit de la Rosa va emmalaltir, fins morir.

En els darrers anys, després de la mort del seu marit, la Rosa ha vingut a la consulta infinites vegades. Moltes, sense cita concertada… “d’urgències”… Perquè no ha pogut dormir, per tos, per dolors, per mareig… Abans de “molestar” els seus fills, ve a la consulta… Com si nosaltres fóssim la seva família. També fa servir la teleassistència sovint, amb la qual cosa acaba a urgències, visitada per diferents professionals, més o menys qualificats, que no la coneixen. Li prescriuen medicaments contraindicats per la seva situació, que li provoquen efectes adversos… Llavors ve “d’urgències” a la consulta… I nosaltres hem d’afrontar el problema!

Segons el fill, a qui no havíem vist mai, està deprimida. Demana que li donem algun medicament. Vol que “estigui tranquil·la”… (potser allò que vol és que “el deixi tranquils a ells”?)…

En la nostra opinió, la Rosa no té una depressió: està malalta de soledat i d’avorriment. A més del seu caràcter egoista, histriònic, manipulador i del seu estil de relació basada en la queixa.

Creiem que els medicaments li faran més mal que bé… El servei de Salut Mental, a qui consultem per pressió dels fills, hi està d’acord… La Rosa no té una depressió: només té mal caràcter i ningú no l’aguanta… ni els seus fills. Però nosaltres… No tenim més remei que atendre-la sempre que es presenta al consultori.

La Rosa segueix queixant-se, de dolor, de tos, d’insomni… La filla ens recrimina “que hem trigat molt a consultar el psiquiatra” (?), que hem de fer allò que diu un metge d’urgències que només l’ha vist una vegada (nosaltres portem més de 10 anys de seguiment de la Ross).

El fill no ha tornat a aparèixer per la consulta. Quan ve amb la filla, es posen a discutir entre elles i no arriben a cap conclusió.

Els fills no volen sentir que la Rosa només necessita algú que supervisi les seves cures i  companyia… Ells no estan disposats a assumir aquest paper. I la Rosa no accepta tenir un cuidador que faci aquest paper, ni anar a un centre de dia…

La veritat és que a la consulta en tenim moltes de persones grans, fràgils, complexes, que viuen soles. Amb uns fills llunyans, que adopten l’actitud: “Ojos que no ven…” I que no apareixen per la consulta… Potser perquè tenen por que els expliquem que els seus pares necessiten ajuda. Potser així poden argumentar que “no en tenien notícia”…

De vegades els professionals del consultori sentim que sabem més de les persones grans del poble que els seus propis fills. Com hem arribat a aquest situació?

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s