Sóc un número

Fa temps que es respira mal ambient al CAP. Amb la nova direcció ningú està content. Mai saps on són i, quan el dia a dia -de vegades- es complica, hem de solucionar nosaltres mateixos els problemes sobre la marxa: substituint companys que tenen el dia de lleure  i ningú els ha tancat l’agenda, o afegint a la teva agenda els pacients de l’altre company que està malalt.  La sensació que tenim molts és d’anar a la deriva, de caos, que ningú es preocupa per nosaltres, els que treballem al CAP.

D’altra banda sembla que es vulgui destruir l’equip. Que cadascú treballi a nivell individual en la seva consulta, amb un ritme frenètic que no dóna temps a preguntar a l’altre si necessita quelcom. Fins i tot s’ha arribat a crítiques entre companys per les altes càrregues de treball.

Avui hem tingut reunió d’equip i el tema ha estat els objectius que hem aconseguit i els que hem de millorar. Només números. També ens han comunicat que ens canvien el torn de treball a les persones que tenim torn fix els cinc dies de la setmana, persones que portaven més de 25 anys a l’ICS. La justificació és per donar opció als nostres pacients a venir en horari de tarda. En 25 anys no ha hagut cap reclamació ni suggeriment pel tema d’horari per part dels pacients. També ens han dit que cada plaça tindrà un número, no serà la teva plaça ni la meva, sinó un número. Així quan algú marxi quedarà el número. Tota la vida lluitant perquè els pacients no siguin considerats un número i ara jo ho sóc.

I així em sento jo, un número. No importa si el José ha estat a punt de perdre un dit del peu per una isquèmia a la cama, importa si està catalogat com a PCC. Ni si la Maria amb 98 anys ha decidit que ja estava bé de viure i no volia anar a l’hospital, només importa si tenia l’etiqueta de MACA abans de morir. Perquè tingueu una idea, tinc molt pocs pacients de PCC i MACA i clar, els números són els que importen en aquest moment.

Tampoc importa si les “tirites” d’estrelles que poso als nens quan els hi faig anàlisis són màgiques, ni si la porta de la meva consulta està oberta als pacients encara que no tinguin hora. Això no es mesura estadísticament. Tampoc es mesura el respecte a l’altre, l’escolta, el treball en equip, el temps que invertim en gestionar una visita amb l’especialista de l’hospital o en comunicar-nos amb la treballadora social del poble per un cas. Ara només importa la protocol·lització de tota la nostra activitat en el CAP (que no dubto de la seva importància) i complir amb els objectius.

Anuncis

4 thoughts on “Sóc un número

  1. Comparteixo el que escrius, jo també tenia aquesta vivència al CAP, i de fet, he optat per l’excedència ja que la situació era per a mi insostenible. Gràcies per escriure sobre la realitat de molts professionals d’Atenció Primària.

  2. Retroenllaç: Diaris de trinxera: més de 3 anys i gairebé 250 històries al bloc | Diaris de trinxera

  3. Retroenllaç: Diaris de trinxera: més de 3 anys i gairebé 250 històries al bloc | FoCAP

  4. Penso al mateix que la meva companya…nomes importa els numeros…es a dir…els objectius…els resultats plasmats al paper…..A ON ESTA EL CONTACTE FISIC AMB EL PACIENT!!….REALMENTE ESTIC MOLT DESENCANTADA !!! A ON HA QUEDAT EL DEDICAR-SE A UNA PROFESSIO X VOCACIO!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s