La desgràcia

“-¿Quién le ha enseñado a usted todo eso, doctor?

La respuesta vino inmediatamente.

-La miseria.”

Albert Camus, La Peste.

Observem l’existència de la desgràcia cada dia. I sembla que cada dia, amb les polítiques actuals, més sovint. Concretament cada 6 minuts.

La María té una filla esquizofrènica – paranoide addicta a drogues que la maltracta, a qui ha passat tota la vida cuidant, oblidant la seva vida que ara i sempre, ha sigut la de la seva filla. Les seves paraules, amb el regust amarg que imprimeixen la ràbia i la impotència, em saturen les orelles. Tinc nàusees i vull sortir per la finestra de la consulta. Continc la nàusea. Miro la Maria als ulls i l’escolto, tot el meu cos i ànima embolcallats per aquella desgràcia, que pul·lula, durant més de 30 minuts, per la consulta, retornant a la María quan aquesta s’aixeca per marxar.

Després entra l’Antonio. A casa són sis persones, quatre adults en atur i la mare de l’Antonio, que cobra la pensió. L’atur li venç el mes d’abril. Amb la veu com un fil, el rictus absent, trist i fatigat, m’explica com s’ho fa dia a dia. Com amaga la desgracia i el patiment que li comporta trobar-se en aquesta situació als seus fills. La incertesa del demà, incrementada de forma exponencial. Em falta l’aire quan el veig i el sento. Voldria amagar-me sota l’escriptori. Ell i la desgràcia surten per la porta 15 minuts més tard.

Entra llavors la Minerva, que embarassada de bessonada als 8 mesos, ha perdut ambdues criatures a causa d’una corioamnionitis. No sé què dir. Les paraules que no tinc les pren ella: “tengo que seguir hacia delante. Y, ¿sabe? Mi hermana está ahora embarazada, tengo que estar con ella, tengo que alegrarme. No quiero ir al trabajo todavía. Sé que tengo que ir, pero no quiero que me pregunten una y otra vez y tener que explicarlo todo… ¿Sabe? A veces cuando como algo que comía cuando estaba embarazada, aún los siento dentro de mí, como si se movieran…”

Em pregunto sovint quin és el grau màxim de desgracia que podem suportar. És il·limitada? I el patiment que se’n deriva, també és il·limitat?

Obro la porta que separa la meva consulta de la de la Rosa, la infermera amb qui treballo i, com tantes altres vegades, continc l’aire dins la boca, amb les galtes inflades un moment, per exhalar-lo llavors amb totes les meves forces, mentre traspasso tot el meu pes al mànec de la porta. Un aire que fa sortir i expressa tot allò que no puc expressar amb paraules pròpies i que conformen històries vitals d’altres persones, que posades en relació amb mi, persisteixen d’alguna manera en mi. Aire que queda suspès en l’ambient, transformat en part del tot que és la vida. Un retorn al seu origen.

Un buidatge per poder continuar escoltant, empatitzant, vivint a través dels altres, fent un gest d’amor cada cop que puc: atansar una mà, mantenir la mirada i l’atenció… cada cop que puc.

Perquè no sempre puc.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s