Entre l’espasa i la paret

Era juny de 2014 aproximadament, quan va entrar a la consulta una dona que no arribava als 35 anys. Em vaig presentar, era la primera vegada que la veia per la consulta, ella va fer el mateix i immediatament va passar a explicar-me el motiu pel qual venia.

Al novembre de 2013 la seva vida havia fet un gir inesperat. Després de visitar a la seva ginecòloga per una cita rutinària, li havien comunicat que el CA19.9 – un marcador tumoral de fetge, pàncrees, colon i recte- sol·licitat en l’anàlisi de sang estava elevat.

Aquest va ser el punt de partida del que medicament es coneix com a cascada diagnòstica. A més de l’angoixa generada per la possibilitat, gairebé la certesa sota els ulls de la pacient, de poder tenir un càncer, van aparèixer múltiples visites i proves complementàries amb la intenció d’esclarir el motiu pel qual el marcador tumoral estava elevat.

Segons la pacient, al desembre del 2013 una nova anàlisi va confirmar que el marcador tot i haver disminuït, persistia elevat. L’oncòleg al qual va ser derivada, va recomanar realitzar un TAC total – toràcic, abdominal i pelvià- que va resultar ser normal. La colonoscòpia realitzada, també ho va ser, així com mamografies i estudis ecogràfics. Finalment una ressonància magnètica tampoc va poder justificar l’elevació del marcador tumoral.

La pacient continuava el relat… A principis de maig 2014 es va realitzar una nova anàlisi de sang, aquesta vegada el CA19.9 mostrava els nivells més elevats d’ençà que s’anava seguint. L’oncòleg va recomanar realitzar un PET-TAC que la mútua de la pacient es va negar a realitzar. Allà és on entrava jo: metge de capçalera del sistema de salut públic: “Pot, vostè, sol·licitar-me el PET-TAC?”

Fins aquell moment jo encara no havia obert la boca. Vaig fer dues úniques preguntes. Perquè s’havien sol·licitat marcadors tumorals en la primera analítica i si tenia algun símptoma.

La pacient em va explicar que existien antecedents de càncer familiar: la mare neoplàsia de mama i l’àvia (no sé si paterna o materna) de pàncrees. La pacient va respondre que les seves regles no presentaven cap tipus d’irregularitat, no experimentava disparèunia, no s’havia experimentat cap símptoma digestiu ni s’havia observat cap signe que fes sospitar la presència de cap malaltia. A més, feia tres anys que havia deixat de fumar.

Vaig donar per acabada l’anamnesi. Li vaig explicar que tot i que determinats col·legues podien utilitzar els marcadors tumorals com a eina de cribratge, jo no estava d’acord amb aquest tipus d’utilització. També li vaig explicar que jo no podia demanar un PET-TAC… i finalment vaig intentar explicar que entenia, si era coherent amb la meva forma de pensar i no feia res més, que no resoldria el seu problema, ja que la seva ansietat, sense poder descartar o no la presència d’un tumor, no faria altra cosa que anar en augment. La vaig derivar a oncologia de l’hospital de referència…

Al cap de pocs dies, se’m va retornar la derivació argumentant, si no vaig entendre malament, que el servei oncològic no realitzava proves diagnòstiques (encara no feia un any que havia entrat a treballar en aquesta plaça… en el meu antic hospital de referència aquests casos els assumia oncologia… visca l’estandardització!!!!). Vaig tornar a derivar a medicina interna que va accedir a realitzar la prova. Conclusió del PET-TAC: sense evidència morfològica ni metabòlica de malaltia tumoral.

No he tornat a veure mai més la pacient…

Lluny de judicialitzar l’acció o no d’utilitzar marcadors tumorals quan no toca, l’anàlisi de la situació ens pot permetre comprendre la importància de tot allò que es realitza en una consulta. Hi ha implicacions científiques -l’ús dels marcadors-, professionals, legals i ètiques que en resum no són res més que el resultat de la responsabilitat que genera la realització d’un acte mèdic.

A primer cop d’ull, la situació genera un mar de dubtes… si no derivo o demano la prova sol·licitada el pacient pot sentir-se abandonat per part del seu metge de capçalera i la seva ansietat rebrà un nou impuls. Si derivo, estic assumint una responsabilitat que no he generat, ni jo ni el sistema públic de salut, que finalment serà el que costejarà una despesa probablement innecessària des del punt de vista estrictament econòmic i científic… que no és el que més interessa ni a mi ni, per descomptat, a la pacient… que per cert, si més no, hagués estat un detall acostar-se per comentar el resultat de la prova ja que, a hores d’ara encara tinc la sensació d’haver estat un instrument…

En resum una d’aquelles situacions entre l’espasa i la paret, que per sort, ha acabat bé per al pacient i en la qual cap de les parts ni pacient, ni professionals, ni mútua, ni sistema sanitari públic es queden a gust per diferents motius…

Ja direu quelcom…

Anuncis

2 thoughts on “Entre l’espasa i la paret

  1. La pacient podria haber-li donat les gracies per la seva atenció.Totom sap els seus drets pero no sap les seves obligacions…….

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s