Vull fer això … però no així

Comença el relat en diumenge a la tarda. Ha estat un cap de setmana bonic, de gaudir de natura en família i amics. Però aquesta tarda, grisa i freda, convida a recollir-se a casa. Tinc feinetes i lectures pendents i amb aquests afers marxa el diumenge volant: rematant una sessió de teràpia tòpica per als meus companys del CAP, llegint un article que tenia pendent de revisió sobre infeccions respiratòries i, per acabar, lectura obligada del nostre bon amic Raul Calvo i les seves històries de capçalera. Tot plegat em deixa un bon sabor, perquè acabo pensant: “que afortunada sóc! treballo en allò que vull, sento que és la meva vocació…” I així amics… arriba el dilluns.

Us ben asseguro que a les 8 en punt passo per la porta del CAP. Totes les meves companyes administratives ja amb la cara davant la pantalla citant a tots aquells pacients que han matinat per ésser els primers… I en són molts. Tants, que amb prou feines poden enviar-me un somriure de bon dia.

Ara sóc jo qui es planta davant la pantalla i veig que en qüestió de minuts a l´agenda apareixen els noms de vells i no tan vells coneguts, i d’altres que llegeixo per primer cop. No són les 9 i l´agenda ja és plena.

Fresca i somrient, m´agrada veure com donant el millor que tinc la majoria de gent que ve marxa més conhortada. A primera hora, la Benita: “vinc perquè em faci una densitometria. Totes les meves amigues se l’han fet”. Estic fresca, així que cap problema, gaudint d’explicar que no té risc, ni per edat ni per antecedents, que com a dona activa que és, que amb 50 anys diu: “encara la veig cada mes”. En fi, tinc les forces i les ganes de donar una explicació que s´allarga més del temps que tinc predeterminat per a ella (7 minuts). Però bé, val la pena. La Benita marxa tranquil·la i convençuda que no li cal la densitometria.

La Francisca té la visita programada per a resultats d’analítica. Ja tenia escrit a la història la necessitat d’insulinització. Però abans de donar-li els resultats, veig que no serà un bon dia per parlar de la diabetis. El seu germà, de 38 anys, que orgullosa m’explicava amb quina fortalesa afrontava la seva malaltia, ha mort. Respiro fons, escolto, escolto, escolto… Avui no parlarem de HbA1c.

Tot i que confesso que tocada, he de seguir. Entra per la porta una pacient que no conec. Té de metge un company que avui no hi és: “tranquila Dra, yo iré ràpida, sólo vengo por una receta, me va muy bien”, i em mostra un AINE que li tinc especial tírria, que no sé d’on l’ha tret, perquè a la seva història no hi consta. En canvi sí que hi consta que té 84 anys i que el seu filtrat glomerular és de 30. Explica-li que anem a buscar alguna coseta per al dolor que no tinguem tant risc de fer-li mal…

Vaig per la desena visita i el vintè motiu de consulta del dia i ja no us dic amb quin retard vaig. Ja sé que, com diu el Dr Fabiani, “puedo ir tarde en la consulta, però no con retraso; el verdadero retraso seria no dedicar más tiempo a alguien cuando realmente lo necesita”. No és anar amb retard, ja ho sé. Però quan veus que a la sala d’espera la gent es va acumulant, algú més inquiet que altres, acabo inquietant-me. Us he de dir, de totes formes, que en l’espera han nascut bones amistats entre alguns pacients; també que algun dels “fans” s’encarreguen de tranquil·litzar a algú nou que es queixa de la demora tot dient: “ja veuràs; t´agradarà; és que escolta a la gent…”

I això m´ajuda a seguir. El Sr Felip, afecte d’insuficiència cardíaca. El vaig veure justet el divendres i l’havia citat a control. Per sort està millor, i com que sap que és la meva obsessió, em porta la bosseta de plàstic amb toooooootes les caixes de medicaments. Per revisar que no hi hagi errors. Fins ara ell ho delegava a la seva dona, era la que controlava. Però avui la veig molt despistada, ja no controla la medicació del Sr. Felip. Evidentment ella no tenia cita. Però, és clar, he d’aclarir què li passa. Encara no han sortit per la porta i em passen una trucada del laboratori: un pacient amb potassi de 6,5.

Quan amb el proper pacient penso (ho confesso) “uf, a la fi un refredat”, resulta que en aixecar la camisa els meus ulls marxen cap a una lesió pigmentada que es mereix una miradeta amb el dermatoscopi, i d’aquí que ja directa al dermatòleg per extirpació… I explica-li perquè no s’angoixi de més. Finalment, tampoc la visita de refredat em serveix per reduir una mica el retard.

I na Laia. Només seure es posa a plorar. Un plorar desconsolat que únicament necessita un acompanyament en silenci… I el seu temps per explicar-me què ha passat i quant fa… Intento no pensar en la gentada que hi ha a l´altre costat de la porta, acompanyar-la, escoltant-la i, inevitablement, s´escapen consells més fruit del sentit comú que de la ciència… Això si, explico que no està malalta, que un antidepressiu no l’ajudarà… Tot i que confesso que, tot just estava a punt d´escriure al teclat sertralina, faig exercici de contenció i em repeteixo el meu mantra “no medicalitzar els problemes de la vida”.

Cada vegada que actualitzo el llistat més visites administratives apareixen… aviat no en tindré prou amb un full per a tota la llista… I tot i que la frescor de primera hora ja no hi és, l´oloreta del cafè que em porta el Sr. Josep (un costum que li he agraït avui més que mai) em torna a reanimar.

El cafè del Sr. Josep per poc no va al terra empès per el Sr. Manel que, més atabalat de l’habitual i amb cara de disculpes perquè no té hora em diu a distància “aun no me han llamado para la colonoscopia, qué hago doctora?”…

La Manuela va anar a urgències perquè a la farmàcia la van trobar a 160/100 (i jo pensant que des que he arribat a aquest poble que penso que ens hauríem de relacionar amb les oficines de farmàcia, molta feina a fer i tot per fer encara).

No us vull avorrir amb les visites administratives, però si us dic que uns quants dels SIREs que hi ha per actualitzar s´haurà de trucar al pacient… DM que fa més d’un any que no tenen control, benzodiazepines pautades de forma puntual que volen cronificar…

M´avisen per anar a un domicili. Quan m´asseguro que es tracta de tos, sense dispnea ni febre, explico que seran més de les 3 quan hi vagi. A l´altre costat de la línia la Sra. Maria, de 82 anys cuidadora del seu marit amb Alzheimer: “tranquil·la doctora, quan pugui. Sé que serà refredat, però des que va tenir la pneumònia tinc molta por que li torni a passar”. És a dir, que més que per la tos del marit, vaig a treure angoixa a la Sra. Maria.

Marxo cap a casa. No us dic l´hora, però sí que ha passat l´hora decent per dinar… I se m’escapa una rialla irònica. Me’n ric de mi mateixa, recordant que no fa encara 24 hores, quan reflexionava sobre la fortuna que tenia de fer el que volia…. I avui marxant cap a casa pensant: “Si, és això el que vull fer… però no així”.

 

Advertisements

5 thoughts on “Vull fer això … però no així

  1. El problema es acceptar com a normal el que no ho es.I patim sempre el bons professionals, mentre que els mediocres o els molts cremats sempre acaben a l’hora i sense angoixes .

  2. Retroenllaç: Els Diaris de trinxera fan visible l'atenció primària de salut

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s