Ve a casa, sí, a casa. No és habitual, però a vegades… (sempre per alguna cosa molt personal).
És un avi. Un d’aquells avis amb edat suficient com per vantar-se’n: “estic content, perquè d’aquesta edat ja se’n moren molt pocs…”
L’avi està trist, l’acompanya la filla. Porta una plata de dolços i una ampolla de mistela; la porta de part de la seva esposa, que acaba de morir. “Vinc a complir el que em va encarregar: passi el que passi, porta-li…”
El faig passar, seuen al sofà. I xerrem una estoneta.
I m’explica, m’ensenya, amb aquella serenor i saviesa que sols saben transmetre alguns avis de certa edat… I escolto, i m’emociono i aprenc.
Em parla de tristesa, d’estimació, d’anys de viure en parella amb estones de tots els colors, de com li “ha deixat la casa plena de records”, de com “ara m’adono que he perdut un tresor, i és que els tresors sols els valores quan els perds”. Em parla de patiment per la seva soledat, però de la companyia dels fills (“que ella m’ha deixat”) i dels diferents criteris a l’hora d’educar-los i de les seves limitacions i del fet que no vol ser una càrrega.
I li agraeixo el detall, i l’estona. I li demano que en doni les gràcies a la Lluïsa, que ens acaba de deixar. La recordo fa pocs dies, durant la darrera visita a domicili, encara conscient, i conscient que el temps probablement s’acabava…
Un privilegi d’estona, un privilegi de regal, un privilegi de detall… Un privilegi de persones.
Si tornés a viure, voldria tornar a ser metgessa de família!
Diaris de trinxera 
gràcies per compartir-ho.