Diari d’estiu (única nota)

No acostumo a agafar vacances a l’agost… però aquest any se m’està fent llarg. No puc culpar l’aire condicionat del centre, aquest any funciona bé. Suposo que els motius són diversos: l’excés de guàrdies, el saber que una companya que dibuixa còmics ha fet publica la renúncia a la seva feina i veure’m reflectit en el mail en què ho comunicava. Tampoc ajuda la baixa de la companya, ni la del company del centre, ni el fet que en el torn de tarda només siguem dos metges, ni el fet que l’agenda s’obri al dia amb només 4 visites programades i que a més no s’utilitzin per als pacients del meu “cupo”, sinó per a altres pacients que tenen els seus professionals de vacances o de baixa… La salut tampoc em somriu, fa un mes que tinc l’espatlla dreta feta pols; el supraespinós suposo; de ben segur que he remat amb massa energia intentant expulsar-me les penes al nadar… ara només puc fer peus.

301diaridestiuimatge

No em trobo amb massa ànims… però comença el torn de tarda i hi he de ser present. Saludo a la companya que està acabant el torn i comentem un pacient, tampoc és seu, és d’un company que està de vacances. El pacient pateix una febrícula d’una setmana d’evolució i VSG de més de 100. “L’exploració física és normal, què et sembla la placa de tòrax?… He contactat amb rajos i encara no me l’han informat”. Per dintre meu penso que si nosaltres estem sota mínims; ells estan sota zero… per alguna cosa el Sr. Ministre va afirmar el que va afirmar per telèfon (per als qui no n’esteu assabentats, segons sembla, s’han carregat la sanitat pública catalana)… Dona, l’ili dret està molt augmentat de mida; potser hi ha adenopaties…. Ens acomiadem, li desitjo un bon cap de setmana, s’ho mereix, ella també es troba en el mateix remolí… admiro la seva fortalesa.

Crido a la primera pacient. Bé, més que cridar-la m’entra a la consulta… he deixat la porta oberta, ja que a les tres, que és quan començava la consulta, no hi havia ningú… a l’hivern comencem a les tres i quart…

“Digui’m, què puc fer per vostè”. “Vinc pel meu marit, ell està molt embolicat amb la feina. Li feien molta olor els peus i l’he enviat a un podòleg, li ha recomanat uns medicaments i venia perquè em fes les receptes. El meu marit no el molestarà mai. No venim mai al metge de capçalera, tenim una mútua”. Li explico que a mi encara em molestarà menys, ja que no sóc el seu metge de capçalera.

També li explico que els metges del “seguro” no tenim cap obligació de fer les receptes que vénen d’una mútua i que sentint-ho molt no li puc fer les receptes, ja que no he vist el seu marit, no puc confirmar el diagnòstic i tampoc disposo de cap analítica prèvia on se m’informi de la funció hepàtica, ja que li han receptat antifúngics orals i aquests es metabolitzen al fetge… no estic disposat a assumir la responsabilitat de la firma d’unes receptes en aquestes condicions. Li suggereixo que ho comenti amb el seu metge de capçalera, dintre d’una setmana serà al centre, unes receptes no acostumen a ser urgents. Marxa enrabiada dient-me de tot menys bonic. Sospiro.

Surto per cridar el segon pacient. Entren el pacient, la dona i la filla. Tampoc són meus. Un senyor amb carcinoma de pròstata, porta tractament semestral. Em comenten que arran de la injecció ha presentat dolor toràcic costal, un metge que tampoc és el seu li ha sol·licitat una analítica i una graella costal. La graella és normal, tot i que s’insinua una cardiomegàlia que no puc acabar de valorar i en l’analítica hi ha un empitjorament de la seva funció renal i una leucocitosi importants, la VSG també està elevada… Li pregunto com es troba, em contesta que bé, que no ha tingut més dolors, que només li va durar 24 hores… l’exploro, no trobo adenopaties ni cap signe a l’exploració física, li sol·licito les proves pertinents i li explico el plantejament… si no disminueix la leucocitosi ni la VSG caldrà derivar, cal valorar la placa de tòrax, ja que la que li han fet no ho permet i si es manté la creatinina elevada… caldrà investigar-ne el motiu, ja que no sembla que la medicació que està utilitzant pugui ser la responsable. Marxen donant les gràcies, estan contents de les explicacions donades tot i que les notícies no són bones… les seves rialles em suposen un cop d’ànim, una mà a l’esquena.

Durant la tarda entra un pacient, també d’un altre “cupo”, està citat per la infermera que tampoc pot fer vacances. Aprofitant que he deixat la porta oberta, ja que els pacients que tinc citats tornen a fer tard. Em dóna les gràcies… m’explica, ja que la meva cara denota clarament que no sé de què em parla, que li vaig demanar una placa de tòrax, que es va detectar un tumor i que l’han intervingut amb èxit. Injecció de moral.

La sala torna a estar plena… entra l’enèsim pacient de “cupo” forà. Té empenta, se li nota amb el parlar, ve per una omàlgia, practica arts marcials, tot i no estar federat. Mentre li exploro l’espatlla em sento cruixir la meva, fot mal… al final de la consulta em comenta que m’ha vist altres cops sempre a l’agost i que l’any passat li vaig drenar una bursitis olecraniana… em tornen a donar les gràcies; se m’escapa un somriure… potser sí que acabaré la tarda millor del que l’he començat…

El cop de gràcia, moral endovenosa directa a la sang, ha estat l’Alícia… ella sí que és del “cupo”. No tinc la sensació d’haver fet gaire bé res per ella, va venir diagnosticada d’un altre poble, la controlen a l’hospital de la capital de la província… Té la sort de poder anar allí en lloc de l’hospital que ens correspon, on tot i la bona voluntat dels professionals la gestió administrativa i econòmica està als jutjats per assumptes, si més no, tèrbols. Ara està dèbil, ha tornat a estar ingressada per un abscés que es va formar a tocar de la bossa de colostomia, no sabem si és una fístula o no de la seva malaltia intestinal. L’escolto com sempre, l’exploro, explico el millor que sé… al final aixeca una bossa em diu que és un regal… me la fa mirar, no ho faig mai amb els regals, és un ninot, calb, amb pantalons curts, ulls verds, vestit amb una bata de metge… em reconec… no sé què dir, se m’escapa la tercera rialla de la tarda i li comento que no ho torni a fer si no em vol veure plorar, li dono les gràcies.
A l’anar cap a casa poso la ràdio, surt el Sabina dient que allò de “cuando un pacto es entre caballeros” i jo, que no sé escriure cançons, “t’havia d’escriure aquestes línies”… Gràcies Alícia, entre tots heu aconseguit que els núvols grisos de primeres hores de la tarda, els que descric en els primers paràgrafs, s’hagin esvaït.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s