Maria

Només entra a la consulta, la Maria es posa a plorar. No ha dit res. Només plora. Plora sense aturador. Plora sorollosament. Plora remullant la taula, la seva camisa, les seves sabates… Plora de veritat. Sense consol.

Jo me la miro. No dic res. L’hi atanso un mocador de paper darrera un altre. I ella, es moca sorollosament. Llença el mocador de paper a terra.

  • Em sap greu. Però és que no puc més. Quina vergonya!

No dic res. Faig un gest amb les mans, volent expressar que no hi fa res, que segueixi.

Torna a plorar. Prova de parlar. No ho aconsegueix. Plora i plora.

Deixo reposar la meva mà sobre el seu avantbraç. No ens movem en una estona.

Poc a poc, els seus plors es fan més lents, més silenciosos. De tant en tant, sospira. Es torna a mocar. Un altre mocador.

Tot d’una, em mira amb els seus ulls clars i les conjuntives vermelles. Fa un somriure tímid.

  • Gràcies!. Que bé poder-ne parlar amb algú.

S’aixeca i se’n va.

Ens quedem, jo amb l’ànim incert i el terra ple de mocadors de paper mullats.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s