No fa calor, però…

Aquell dissabte estava treballant per una mútua, fent assistència domiciliària.

Avisen per un senyor que ha begut i que no es troba bé. Imagino que hauré de visitar una intoxicació aguda per alcohol, però no imagino bé.

En Jaume té 45 anys. Explica que fa 3 mesos l’ha deixat la seva dona i, per oblidar-la, beu.
Però avui no es troba bé.

Fa una setmana que no menja, no té forces i cau per les escales del maleït dúplex, en el qual vivia amb la seva dona.

Des d’ahir no ha begut… fins que l’operadora li ha dit que la metgessa trigaria unes 3 hores a arribar (s’han ajuntat els domicilis i els astres, perquè aquell dissabte tingués més demora).
No ha pogut afrontar tanta estona sol, i no sap com, i jo tampoc sé com, ha baixat les escales del maleït dúplex, per anar a comprar 6 cerveses.

Està assegut davant la taula, en el maleït dúplex, desordenat com a les pel·lícules quan entren a robar: el terra ple de papers, roba bruta, sabates, llaunes de cervesa,

Estris diversos… quin desordre!

Pàl·lid com la neu, blanc com el paper.
Suant.
Suant, com si estigués sota una pluja fina, gota rere gota cau pel seu front. Mai havia vist suar tant a cap pacient com ell….

S’ha quedat sense diazepam. Té prescripció al SIRE de diazepam 5 mg, 5 comprimits al dia.
Ja el segueixen al CAS.
Em demana una recepta de diazepam.

Mal aspecte general.
Suant la gota grossa.
Tensió justeta, sense taquicàrdia.
Suant molt.
Hematomes a braços i cames, i excoriacions a colzes.
Suant moltíssim.
Deambula de forma estranya, aixecant els peus de forma exagerada.
Suant.
Però no està borratxo.
Sua.

Només vull una recepta de diazepam.

Parlem una estona.
Parla molt lent però molt clar.
Em sembla un senyor col·laborador, correcte, sensat, coherent, assenyat.
I trist.
Marcadament trist.

Crec que necessita una valoració a urgències.
Ell no vol anar a hospital……. Vol una recepta de Valium.

Sense família, ni amics, segons explica.

Hospital no, si us plau.
Hospital no, si us plau.

Què faig?

Accepto la seva decisió i respecto el principi d’autonomia, li entrego la recepta, tanco la porta d’aquell maleït dúplex i el deixo en aquell estat lamentable, tant psíquic com físic?

Hospital no, si us plau.
Hospital no, si us plau.

Aviso ambulància, en contra de la seva voluntat?
No hi pujarà!

Hospital no, si us plau.
Hospital no, si us plau.

……

Silenci.

……..

Finalment li dic que jo he passat quelcom semblant i que se supera (i em creix el nas, però no es veu…). I comença a plorar com un descosit.
“Se supera, se supera” repeteix entre sanglots, els braços creuats a sobre la taula i el cap ajupit sobre ells.

Faci’m la recepta, si us plau.
Faci’m la recepta si us plau.

No sé què fer.

Faci’m la recepta, si us plau.
Faci’m la recepta, si us plau.

Li acabo dient que no m’ho pot fer això!
Que no el puc deixar així.
Però que tampoc li puc fer la recepta!!!!

Faci’m la recepta, si us plau….
I sua.
Gotes de suor, com si estigués a la dutxa li queien per tot el cap….
I sua.

Sóc una metgessa d’una mútua.
No sé res d’ell… Només el nom i l’edat.

I l’adreça.

I sua. Sua molt, moltíssim.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s