Les paraules (i els seus efectes secundaris)

La sala d’espera estava buida. Només hi havia una persona, que semblava tranquil.la llegint un diari. Encara jo no havia acabat la meva feina. Quan la Rosa va marxar, necessitava respirar profundament abans de sortir fora i continuar amb més consultes. Quan jo vaig llegir l’últim nom de la meva llista, el Manel es va aixecar ràpidament i va venir cap a mi amb el seu diari mig obert encara. No l´havia vist mai i crec que ell a mi tampoc. Em va donar la mà abans de seure, com fan gran part de la gent anciana que acut a la consulta. Mentre ell deia per què tenia cita, jo vaig observar que es vestia amb roba acolorida: una camisa de quadres, una jaqueta i uns pantalons que conjugaven amb certa harmonia  els tons marrons, verds i taronges. Semblava un home de poques paraules i potser una mica introvertit, almenys aquesta va ser la meva primera percepció. Em va dir: “la meva consulta avui serà curta, només necessito que em doni una nova recepta perquè la farmacèutica diu que aquesta ja no serveix. Jo necessito medicaments fins que arribi la meva doctora de vacances”.  Llavors em vaig adonar que ell no sabia que ara tenia una nova doctora, la qual era jo.

Abans de resoldre el tema de la caducitat de la recepta del Manel, vam dedicar encara un temps a aquest tema del canvi de metgessa sense informació per a ell. Em va dir: “A vegades sembla com si fóssim un número només. I soc conscient que vostè no en té la responsabilitat d’això, però tinc la necessitat de compartir amb algú aquesta percepció….”. Aleshores jo no vaig dir res, perquè a vegades els silencis i el llenguatge no verbal és molt més important que les paraules. Tanmateix amb la meva cara i expressió corporal li estava dient que entenia la seva opinió, la seva experiència…

Després d’aquest silenci, va repetir que només volia renovar la seva recepta. En aquell precís instant, vaig aprofitar uns segons per fer un breu repàs de la seva història clínica electrònica i em va cridar una mica l’atenció que en els seus vuitanta-set anys estava prenent només dos medicaments. Aquesta sorpresa crec que es justifica amb la realitat habitual: molts ancians prenen moltíssims medicaments: alguns necessaris, alguns qüestionables… Aleshores no només em vaig limitar a fer-li la renovació de la recepta sinó que  vaig aprofundir en la raó d’aquest tractament. A vegades els pacients et contesten amb arguments que fan pensar quina és la seva expectativa d’anar a la metgessa. Per exemple, quan diuen: “ però si vostè hauria de tenir-lo tot a l’ordinador, perquè sempre vinc aquí…”. I jo penso: “Però estic aquí per escoltar  les persones, no per mirar la pantalla i anar llegint la informació d’això i allò quan, probablement, la persona ho pot explicar millor…”

En canvi, vaig tenir la intuïció que en Manel no tindria aquesta resposta. I efectivament no va contestar això, tot el contrari: em va relatar tota la història del per què estava prenent dues pastilles cada dia des de feia vuit anys. Es veu que portava vuit anys i mig ell sent vidu i quan van passar sis mesos vivint sol, dormint sense la seva dona i plorant la major part del temps, la seva filla va dur-lo a la seva doctora. Va ser ella qui li va dir que aquesta situació no milloraria si no es prenia les pastilles. Ell estava cansat, trist i en aquell moment, es va deixar portar pel que li deien la metgessa i la seva filla. Amb el pas del temps van millorar alguns símptomes, però ell dubtava si la raó de la seva lleugera millora va ser el temps que va transcórrer i va atenuar el dolor, o en canvi, va ser causat per l’efecte del tractament. El Manel mai va deixar el tractament en aquest temps i la principal raó és pel fet que la seva filla no ho entendria i, potser, fins i tot… podria enfadar-se.

Ara el Manel ja no té visita amb cap psiquiatre i només es visita amb la psicòloga una vegada al mes. Continua vivint a casa seva i surt tres dies a la setmana a passejar i fer fotos amb un amic. La fotografia és una de les activitats d’oci que practica des que era jove i que ha mantingut com un tresor amb el pas del temps… Però hi ha un canvi en la vida d’en Manel i és que ara viu acompanyat. Ell voldria compartir pis amb la seva neta, la qual ara té onze anys, però encara és petita i els seus pares no tenen clar que sigui una bona idea que surti de casa per anar a viure amb el seu avi. Com deia, en Manel no viu sol perquè des de fa sis mesos l’acompanya en Robi, un petit gos que li va recomanar de tenir la seva psicòloga per la seva solitud i tristesa. Mentre ell parla d’això la seva cara mostra una expressió de dubte i escassa confiança en relació al poder d’un gos per trencar el seu dol. I em diu una frase que pot confirmar la meva percepció: “ Cada dia surto al carrer per passejar el gos i sempre em faig la mateixa pregunta: estic tan malalt com per veure’m passejant un gos? Jo voldria passejar amb la meva dona…”.

I en aquest instant vaig pensar que els professionals, a vegades, recomanem activitats, canvis en els estils de vida, fàrmacs… però sense entendre del tot la profunditat del patiment de l’altre. I això pot significar una simplificació de la complexitat del viure…

En Manel va marxar i em vaig quedar pensant sobre els efectes secundaris de les nostres paraules.

Anuncis

One thought on “Les paraules (i els seus efectes secundaris)

  1. Acabo de descobrir aquesta web i m’agrada molt. Molt bona reflexió a la història “Les paraules (i els seus efectes secundaris)”. Jo diria que alguns metges també haurien de tenir en comte l’efecte secundari de les no paraules. Per desgràcia m’acabo de convertit en pacient crònica de cop i la manca de les paraules i d’empatia per part del metge especialista m’ha deixat més malament que el diagnòstic en sí. Sort que en tinc del meu metge de capçalera que val un imperi!
    Salut!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s