Entre l’espasa i la paret

Té 30 anys, parella i un fill de 2. I una mare de 50 que agonitza per un càncer de mama. El pare, treballa. I no s’ocupa de res… No hi ha més germans. L’àvia, fràgil i sola.

Fa mesos que va amunt i avall, de l’hospital a casa la mare. De casa la mare a casa seva. De casa seva a casa de l’àvia. A l’hospital. A la guarderia.

Fa mesos que li costa agafar el son. Va a treballar, però ha de plegar per acompanyar la mare.

Quantes males notícies ha entomat ella sola!

Ve a la consulta per demanar ajuda. No descansa. Està molt cansada… Potser podem prescriure-li una incapacitat transitòria? És clar. Cap problema.

Quan marxa, em quedo pensant… La nostra societat no té respostes per aquestes situacions. No és una malaltia això que ens explica. És la vida… I, de vegades, la vida ens porta a llocs sense sortida.

Els serveis sanitaris hem de donar resposta a situacions que la societat deixa penjades? De vegades, em sento entre l’espasa i la paret. Què fer quan no hi ha sortida?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s