Fa dies que la Maria no es troba bé. Està molt cansada i s’ofega.
La Maria té 91 anys, és vídua des de fa més de 20. No té fills i un nebot i una neboda s’ocupen d’ella. “ Sort tinc d’ells, perquè em tracten com a una mare”, ens explica en una de les visites a domicili.
Ara fa un mes que no surt de casa perquè té por de caure. Té por de la nit, de no despertar-se. Ahir la seva neboda es va quedar a dormir amb ella.
A l’auscultació pulmonar presenta molts crepitants, d’aquí el seu ofec. Li pregunto si voldria anar a l’hospital si empitjorés i diu que no, que ni pensar-ho. Que ella ja ha fet el que tenia que fer en la seva vida i ara només li queda morir-se i vol que sigui a casa. A casa seva, la casa que va comprar amb el seu marit amb tants esforços, que com a casa no estarà enlloc. Vol que la neboda o algú altre es quedi a dormir amb ella a la nit perquè vol estar acompanyada quan sigui el moment de marxar.
Aquest parlar sense tabús de la mort m’ha agafat una mica desprevinguda. Realment pot morir aviat, però no pensava que la Maria em parlaria tan clarament del tema i amb la serenor amb què ho ha fet . En el meu interior sempre havia pensat que arribat el moment, hauríem de ingressar-la en un centre sociosanitari perquè no té fills, però ella ho té molt clar. I sembla que la neboda també perquè ja ha començat a buscar alguna persona que l’acompanyi a la nit.
En aquest moment, quan pocs volen quedar-se a casa a morir, la Maria ens demana acabar els seus dies a la estimada casa seva. La casa on ha viscut els últims 50 anys, la casa dels seus records. L’abraço i li dono petons tot dient-li que compti amb nosaltres, que estarem al seu costat per al que necessiti. I quedem que en 48 hores tornarem al domicili per valorar com evoluciona amb el tractament. A veure a la nostra iaia Maria.
Això és l’atenció domiciliària, allò que dona sentit a la nostra feina.
Diaris de trinxera 