La Maria es presenta al taulell demanant ser atesa “urgent”. Ahir va anar a la consulta del traumatòleg de l’hospital, que li va treure el guix del turmell.
Segons explica, el traumatòleg li va dir que havia de seguir amb heparina 10 dies més. La Maria li diu que només li queda heparina per a un dia.
El traumatòleg li respon que vagi al metge de capçalera per la recepta. No porta cap informe escrit.
La Maria ha hagut de venir al taulell del consultori per un motiu que no és cap urgència. I s’ha hagut de “discutir” amb l’administratiu del taulell que, amb molt bon criteri, li diu que les urgències són per motius de salut, no de papers.
L’he d’atendre entre una visita programada i una altra. Els pacients que tenien la seva visita programada cedeixen alguns dels seus escassos minuts de consulta a la Maria.
El tema no és fer una recepta, sinó valorar si realment cal seguir amb heparina. Temps de consulta. Temps robat als pacients programats.
“Jo no en tinc la culpa, doctora”…
No. La Maria no. El traumatòleg és qui no ha fet bé la seva feina.
Però, pensant-ho bé, potser si que la Maria en té una mica, de responsabilitat.
Per què no ha exigit la recepta al traumatòleg o a atenció a l’usuari de l’hospital en comptes d’exigir-la al taulell del CAP?
“Hauríem de negar-nos a fer aquestes receptes i dir-los que tornin a l’hospital a buscar-les”, comenta l’administratiu.
Podríem fer-ho. De fet, atenció a l’usuari de l’hospital ho resoldria. Saben que és una actuació incorrecta del traumatòleg.
Però no ho fem.
Diaris de trinxera 
Cada cas es diferent, on té l’hospital de referència la sra. Maria? a quans km està del seu CAP. Quin dia passa visita el seu traumatòleg?
De vegades cal posar-nos a l’altre cadira, és a dir pensar perquè aquesta pacient ve a urgències de Primària i no va a l’hospital a demanar la recepta. És culpa d’ella? No del metge d’urgències? tampoc… Doncs ja hauria fet la recepta el metge i ja sap el que hauria de fer l’endemà. Trucar on ja sabem i posar una queixa. Però a la sra. Maria no cal escalfar-li més el cap, ni el taulell ni el metge, ja que sempre CAL POSAR-SE A L’ALTRA CADIRA.
Potser per fer.ho necesitariem anar tots a una (quelcom que no he vist amb 20 anys d.exercici) i amb el suport de la coordinacio-direccio dels centrela per tal de que quan ens caiga la queixa corresponent no es gestioni donant el vist i plau al pacient i fent la recepta.
En resposta a Alies… per molta empatia que vulguis tenir vers el pacient (i es bo que la tinguem)no es pot ocultar que el trauma ha fet la seva feina a mitges… si pasa un cop, vale, dos d.acord, tres ok… mes de tres, fest.ho mirar hi ha algo que no funciona.
Retroenllaç: la receta urgente | Primum non nocere 2017