Perdonin, vaig amb una hora de retard!

Primer dia de feina després de les vacances d’estiu. Vinc amb ganes.

8:00h: Obro l’e-cap. Entro en la meva agenda del dia per intentar organitzar-me el matí:
31 cites prèvies (cadascuna de 7 minuts), 2 visites telefòniques i 5 e-consultes. Em veig amb força: avui puc amb tot!

8:30h: Primera visita. La Mercè està en un moment vital difícil. Després de 41 anys al peu del canó, sembla que ha de tancar la botiga de tota la vida. Aquest any es jubila. Fa mesos que ve a consulta per molts símptomes variats. Avui em confessa que creu que tenen relació amb la jubilació. No se’n fa a la idea. Parlem de recursos, emocions, famílies, projectes de vida…21 minuts de consulta. No passa res. Acaba de començar el dia.

Surto a cridar el següent.

En José és cardiòpata.

Fa quinze dies va estar ingressat per agudització. Li van pujar la dosi de carvedilol i furosemida. Fa 2 dies va trucar al 061 perquè les cames no li aguantaven. Ho van orientar com hipotensió secundària a excés de medicació. Avui ve amb tots els papers per posar ordre: “Doctora, és que no m’ha quedat clar quin és el tractament que he de fer ara”. Mentre li explico, sona el telèfon.

És la Dra García del servei de cures pal.liatives de la zona. Em vol comentar el cas d’un pacient comú a qui pensen donar d’alta. Aprofito la conversa per consultar-li un altre pacient que compartim ja que he vist que el tinc citat avui a darrera hora. La conversa dura 10 minuts. És molt enriquidora i necessària però jo vaig augmentant la demora.

Ara entra l’ Aurèlia.

També porta 3 informes: 1 del CUAP i 2 d’una clínica privada. L’han visitada les darreres setmanes per un quadre que no ha quedat clar però que han orientat com possible còlic renal. L’Aurèlia té 68 anys i viu sola. No té família. Plora a consulta desbordada per la situació. “Doctora, és que tinc por de posar-me malalta i d’haver d’anar a qualsevol servei de salut públic perquè no m’agrada com m’han tractat i no tinc tants diners com per poder anar a la clínica privada sempre que ho necessiti”.

Ara ve la Laia, 22 anys. L’entrevista és àgil, vol una crema per un èczema a la pell. Quan és a punt de marxar (i jo respiro pensant que he recuperat una mica de temps) em pregunta: “Què en penses de la vacuna del papil·loma? Creus que me l’he de posar? Sóc molt activa sexualment i he sentit coses estranyes d’aquesta vacuna. Tu què faries?” Ens porta 10 minuts ben bons parlar de pros i contres i citar-la per un altre dia amb més temps perquè pugui prendre la decisió de vacunar-se o no.

Marxa i aprofita l’Elga (la infermera de la consulta del costat) per entrar: “Perdona que et molesti, em podries fer aquestes receptes de Muface per a un domicili? És que la doctora Leiva encara està de vacances i necessito apòsits per a les cures”. Faig les receptes.

Surto a la sala d’espera i em disculpo:

“Perdonin, ho sento molt, però vaig amb una hora de retard!”(I no la recuperaré, això no ho dic però ja ho veig. Impossible!)

Passa l’Antònia (86 anys). Entra amb la filla i la besneta. Discuteixen a la consulta perquè l’Antònia no ha pogut fer-se l’espirometria que li havia demanat el pneumòleg. Li va entrar molta angoixa. “Doctora, no la vull fer”. La filla li diu que, tant si com no, cal fer-la. Parlem una altra estona de pros i contres. Me’n surto després de 15 minuts més de conversa.

Acabo el primer tram abans del descans amb l’Israel. Ha estat 6 mesos a una comunitat terapèutica per deshabituar-se del consum de cocaïna i alcohol. Ha demanat l’alta voluntària. Ha fet un intent autolític un cop fora de la comunitat. Avui ve perquè vol l’alta mèdica per començar a treballar. Té desig de consum. No vol anar al CAS. En aquests moments, em sento defallir. Li faig l’alta i quedem per un altre dia.

M’he menjat el descans. Tot i així, aprofito uns minuts de recés per contestar una e-consulta:

“Benvolguda doctora –diu la Maria– em poso en contacte amb vostè perquè em doni hora de visita per dijous o divendres. Tinc una qüestió molt important per tractar sobre la meva tieta però a internet i per telèfon no em donen hora fins d’aquí a 15 dies i no puc esperar tant. Resto a l’espera de la seva resposta”. Buf, què puc contestar?

Començo el segon tram de consulta una mica esgotada ja.

Però vinc carregada de positivitat de l’estiu així que faig un esforç i començo novament amb empenta.

Ara entra l’Àngela. És sorda i es comunica amb la llengua de signes Ve amb el Joel (l’intèrpret). Porta els resultats d’una ecografia abdominal. Es confirma la sospita de colecistitis. Li explico a ella que cal valoració per part del cirurgià. Espero pacientment que el Joel tradueixi tot el que parlem.

Les següents són la Sarai i la seva filla Aroa. Venen amb un net i amb els dos bessons que va tenir la Sarai passats els 50 anys. La Sarai ha debutat amb glaucoma agut fa 7 dies. L’oftalmòleg li ha pautat col·liris. Té molta por de quedar-se cega. Com que ella no sap llegir ni escriure, li faig una taula amb mida de lletra 38 amb word amb tots els tractaments i la posologia que ha de seguir. Després li faig llegir al seu fill Christian (de 9 anys) per veure si ho entén (la Sarai viu sola amb els nens). El Christian em diu que penjarà el paper a la nevera per no oblidar-se’n: “pero tendrá que ser muy abajo, doctora, porque si está alto yo no lo veo”

La visita 25 és la més dura. Entra a les 12:42.

Es tracta de l’Antònia de 82 anys. Necessita la recepta d’olmesartan que el cardiòleg no li ha volgut fer. Fa un any, el cardiòleg de zona va canviar el losartan que ella prenia per olmesartan per mal control tensional. Des de llavors, tots els controls tensionals de l’Antònia han estat per sobre de 160/100. Tot i així, el company cardiòleg vol mantenir el tractament però no li fa la recepta i la deriva perquè li faci jo. Li explico (un cop més) que no estic d’acord amb el tractament. El seu gendre és farmacèutic i li ha dit que jo no li vull fer olmesartan per un tema econòmic. Comencem una discussió que ja hem tingut altres vegades. En aquell moment truca la seva filla al mòbil i em demana que parli amb ella. Li explico a la filla. Arribem a un consens momentani. 14 minuts de visita.

Després van passant uns quants pacients a qui em costa de visitar correctament perquè la discussió amb l’Antònia i la seva filla m’han alterat interiorment.

La darrera visita és la Leila. Ve amb cadira de rodes i el seu germà. El seu estat físic s’ha deteriorat en els darrers mesos. Necessita que li ompli 2 informes per sol.licitar els ajuts per la dependència. Marxa.

Ho faré demà. Avui ja no puc més

Però encara no he acabat. Quan obro la porta per acomiadar-la trobo a la Josepa. És una antiga treballadora de la neteja del centre que es va jubilar fa 2 anys. Des d’ahir té una lumbàlgia que no la deixa viure. Em demana si la puc visitar. És pacient meva però avui no ha demanat visita (de totes maneres, tampoc en tinc cap lliure fins d’aquí 10 dies). La visito.

13:52. Acabo amb la Josepa.

Agafo el telèfon per solucionar les visites telefòniques.

Truco a l’Antoni (el primer de la llista): em demana una visita domiciliària. És un pacient crònic inclòs al programa d’atenció domiciliària que ha estat ingressat a l’Hospital de referència fins dissabte. A l’hospital li han dit que la seva doctora l’havia de veure aquesta setmana. Repasso el meu plànning dels pròxims 15 dies: fins d’aquí a 10 dies no el podré veure. La manca de personal al CAP obliga a suplir als companys que encara estan de vacances i durant aquests dies he de fer 4 guàrdies al CAP i la resta de dies agenda meva i dels companys per absorbir la demora. No tinc espai per fer domicilis.

Ara sí, després de 6h ininterrompudes d’atenció, claudico.

I deixo 1 visita telefònica sense fer.

El meu cap no està àgil i ja no sé quines respostes he de donar.

Tampoc contesto 2 e-consultes.

Recullo i marxo cap a casa. 15:10h.

Demà serà un altre dia.

Però no sé si millor.

.