La senyora que volia morir a casa i va morir a l’hospital

La Pepita era una senyora de més de 80 anys que jo visitava des de feina molt temps. Xerraire, afectuosa, que es preocupava pels seus i vivia sola a casa seva. Els fills i els nets vivien a prop i l’anaven a veure sovint. Havia passat la mort del marit i d’un fill, la vaig acompanyar en els processos de dol. Va requerir un ansiolític durant un temps, que es va poder retirar. No tenia grans patologies, però un parell de vegades l’any es venia a “fer un repàs” i xerràvem una estona. Sovint em preguntava: «I vostè com està, doctora?» Estava satisfeta amb la seva vida i la seva autonomia, parlava de que algun dia es moriria “quan Déu vulgui, jo estic preparada”. Parlàvem sovint de la mort amb tranquil·litat, davant de la filla que l’acompanyava, que es posava una mica nerviosa. Com a altres persones un dia li vaig preguntar on li agradaria morir i em va contestar sense dubtar: “a casa meva”. 

Arran d’un mal de cap de nova aparició se li va diagnosticar un tumor cerebral que es va descartar intervenir quirúrgicament. El pronòstic era dolent, però la Pepita anava fent, a casa seva, amb el suport dels fills. Arran d’una visita que li vaig fer a casa em va explicar com l’havia construït el seu marit, els caps de setmana. Era una casa senzilla però tenia un  jardí ple de plantes i flors. A l’interior, les fotografies de tots els membres de la família. Amb afectació, em va assenyalar la del seu marit i la del seu fill mort. Els fills li deien que anés a viure amb ells, però la Pepita no volia, deia que cadascú a casa seva, i que ella estava molt bé allà on havia viscut des de feia molt temps, on hi tenia els seus records i les seves plantes… com ella volia.

Els símptomes van estar controlats fins un dia que em van avisar per una forta cefalea i una certa desorientació. Després de visitar-la al seu llit, veient que hi havia una progressió de la malaltia, vaig instaurar tractament analgèsic, tot explicant als fills que hauríem d’ajustar les dosis segons la resposta. La senyora estava tranquil·la, quasi no menjava, no volia sortir del llit. Vam quedar que l’endemà al matí els trucaria per veure com estava. I quina no va ser la meva sorpresa, quan en arribar a la consulta vaig trucar i em van dir que la Pepita era a l’hospital perquè el dolor de cap no li havia passat amb el tractament que jo li havia donat. Els havien dit que es moriria en pocs dies. I efectivament, al cap d’una setmana va morir…. a l’hospital!

Què havia fet malament? Què no havia previst? No havia parlat prou amb els fills? L’havia d’haver trucat a la tarda? Sincerament, crec que els fills estaven molt més còmodes tenint la mare a l’hospital que a casa. Però no puc deixar de pensar que no van respectar el desig de la seva mare, que se la van endur contra la seva voluntat. Però a mi em va quedar la sensació que no havia fet prou per defensar-la.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s