No li digui a ningú!

Crido a la Felisa. 67 anys

Repasso la seva història a la pantalla de l’ordinador abans que entri.

És la segona vegada que la veig. S’ha canviat de metge fa unes setmanes.

És hipertensa, té artrosi i un antecedent de càncer de colon que va superar fa anys. Consta també a la seva història un diagnòstic de “tremolors”.

Avui ha demanat una visita urgent. Entra espantada. S’asseu nerviosa.

“-Doctora, no sé per on començar……”

“-Tranquil.la, Felisa– li dic- veig que ahir va estar a urgències del CUAP

Precisament li vull parlar d’això….”

Veig que va caure….-li dic mentre miro de reüll l’informe que els companys van fer ahir

Sí, sí…vaig caure però és que….em fa una vergonya dir-li! No sé per on començar…sobretot, no li digui a ningú el que li diré. És que vaig beure molt”

La miro molt tranquil.la, sense expressions de judici ni sorpresa, acostumada a tractar a molts altres pacients com la Felisa que són (o han estat) addictes. La gent que pateix una addicció en general creu que el seu és un cas aïllat. No són conscients de fins a quin punt estem envoltats de persones que conviuen en silenci amb el drama de les dependències a substàncies, joc o sexe. El cas de l’alcoholisme és el més paradigmàtic

La Felisa, un cop ha deixat anar el pes, s’esplaia:

Ella beu des de fa 40 anys, des que van néixer els fills (en té 4). Va començar amb una cervesa als matins, entre canvi i canvi de bolquer, i va anar augmentat la dosi sense adonar-se’n. Prenia una cervesa quan deixava els nens al col.le i anava amb les mares a esmorzar. Després, a la soledat de casa seva, en prenia una altra (o dues) mentre endreçava roba i preparava el dinar.

Es va convertir en un costum. No se’n va adonar. Ningú al seu voltant se’n va adonar. Ho controlava molt bé: vigilava molt la pudor de la boca i també no descuidar les seves obligacions.

I així durant molts anys.

Però ja fa un temps que no ho controla. La Felisa es va separar fa 3 anys. Viu sola.

Ara ja té 5 nets. Se’n cuida d’ells cada tarda. Els va a buscar a l’escola.

Els darrers mesos, l’han visitada 3 cops als serveis d’urgències perquè ha caigut després d’un consum de cerveses i s’ha colpejat i no recorda res. Això abans no li passava.

Necessito que m’ajudi. Vull deixar de beure. He d’anar a buscar els nets i portar-los a les extraescolars. No ho pot saber ningú, que bec! Ni els meus fills ni les meves filles! M’ho ha de prometre, doctora!

La Felisa vol deixar-ho. Està convençuda (en argot mèdic està en “fase de preparació”)

Li explico resumidament quin és el procés d’una addicció i quines són les fases per poder tractar-la.

No vol anar a cap centre especialitzat, no vol que ningú se n’assabenti.

Vull fer-ho amb vostè, doctora. Faré el que em digui”

Estaria molt bé que alguna persona propera pogués fer-nos una mica de suport, Felisa”

No, no, doctora. No ho pot saber ningú. Em fa moltíssima vergonya. Ni el meu psicòleg que em tracta des de la separació no ho pot saber! Què pensarà de mi?

I li dic que sí, que ho intentarem.

I l’encoratjo. I veig que té l’esperança i la convicció que en serà capaç.

I sé que comença un període llarg que serà difícil, que tindrà alts i baixos, on s’aconseguiran fites i on hi haurà entrebancs.

I espero, sobretot per ella, que arribi un dia ben proper en què sigui capaç de parlar-li als seus fills.

Perquè l’alcoholisme és una malaltia crònica. I caldrà tenir paciència, constància i suport. Molt de suport.

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s