L’últim adeu

El Rafael ens acaba de deixar. Avui he anat al seu comiat a l’església amb la seva família i algun amic.  Hem compartit una estona els nostres sentiments pensant en ell. De fet aquest escrit vol ser un petit homenatge a la seva persona.

Fa molts anys que l’estava atenent. No era un pacient fàcil. De fet s’havia barallat amb moltes metgesses i infermeres del CAP pel seu caràcter. Va arribar a la meva consulta després de diferents canvis d’infermera. El motiu principal de les visites era les cures d’unes nafres d’origen vascular a una cama. Si no l’atenia de seguida s’impacientava. Volia ser el primer, sempre. A vegades et feia perdre la paciència.

De mica en mica  vaig anar coneixent la seva història de vida. Nascut a Andalusia va haver d’anar a treballar de molt petit. No va anar mai a l’escola i no sabia llegir ni escriure. El seu pare mai li havia demostrat estimació, al contrari, alguna vegada m’havia explicat que va haver de portar ell sol amb 7 anys, un carro amb un burro, carregat de llenya, caminant 30 Km i quan va arribar al lloc el pare el va pegar perquè va arribar tard.  Quan el pare el pegava, la mare callava. Una infantesa dura i perduda.

Va marxar molt jove a treballar a Barcelona. Va viure de pensió en pensió fins que es va casar, i van anar a Nou Barris a una caseta feta per ell, molt petita. Tant la dona com ell van treballar molt dur fins que es van poder comprar una casa en una urbanització del poble. Allà tenia alguns animals ( gallines, un cavall, dues cabres) als que cuidava millor que si fossin els seus dos fills dels quals a poc a poc s’havia anat distanciant. La comunicació entre ells era difícil.

Ha estat un dels pacients més freqüentadors que he tingut mai. Van estar dos anys per cures de les nafres venint 3 dies a la setmana, fins que van poder espaiar les cures.  Durant aquest temps vaig anant treballant temes d’higiene, ja que no es volia dutxar i sovint l’olor a suor i altres fluids corporals era evident. Va costar molt arribar a negociar aquest temes. Coincidia amb altres persones amb les quals a poc a poc va anar fent amistat. Quan ja es van curar les ferides, va continuar venint 1 o 2 dies per setmana perquè deia que m’havia de veure i explicar com estava. Ordenava la sala d’espera, xerrava una estona amb els que s’esperaven, a tothom explicava que li havia curat les ferides a les cames, que una vegada va caure d’un cavall, ….

Les seves patologies es van anant complicant i va patir una insuficiència renal important. Li van plantejar fer diàlisi i va dir que no, que no volia estar lligat a una màquina. En aquesta situació va viure els últims cinc anys. Moltes vegades he pensat que no sobreviuria a una sobreinfecció respiratòria o a una descompensació de la seva insuficiència cardíaca!! Quan es trobava malament no volia anar a l’hospital, deia “ entre tu i el metge m’apanyareu”. I tot ho anava superant i seguia venint a veure’m. Finalment amb caminador.

Però avui ha estat l’últim adeu!! He posat una nota a la porta de la meva consulta perquè tots els pacients que el coneixien ho sàpiguen. A la seva manera es va fer estimar. El recordarem amb molt de carinyo.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s