Desesperació

La Rosa ha vingut a la consulta pels resultats analítics de la seva mare, a qui atenem en el seu domicili. La mare ens ha autoritzat a donar-li els resultats.

La Rosa viu a 30 km. Té dos germans que viuen al poble i uns altres dos que viuen en altres pobles. A menys distància que ella. Però tots “són homes”. Ella és la que se’n fa càrrec de quasi tot allò relacionat amb la salut de la seva mare.

Ja ho va fer amb el seu pare, que va morir fa un parell d’anys després de llarg temps de malaltia crònica complexa amb ingressos i reingressos a l’hospital.

La Rosa ja va haver d’afrontar l’actitud de la seva mare, que deia no necessitar ajuda, i “l’absència” dels seus germans, que no veien allò que no els convenia veure.

La seva mare és una pacient crònica molt complexa. Viu sola des que es va quedar vídua. No accepta que necessita un cuidador. No segueix els consells d’alimentació, exercicis, medicació. Fa allò que vol. La seva diabetis està descontrolada. Té una insuficiència renal. Hipertensió. Hipotiroïdisme. No hi ha manera que faci les mesures no farmacològiques.

Té una cuidadora amb els recursos públics de la llei de dependència, a qui maltracta verbalment. Quan la cuidadora prova que la Maria segueixi els nostres consells, la insulta. A més, li fa saber que ella paga el seu sou i que, si no n’està contenta, la farà fora. La Rosa ja no sap que dir-li a la cuidadora. “Què faríem sense ella?”.

Els resultats de les anàlisis de la seva mare no son gaire bons. La diabetis està molt mal controlada. La funció renal ha empitjorat. Li explico a la Rosa. Li dic que poca cosa farem si ella segueix menjant allò que vol. Sense fer cap activitat física.

La Rosa abaixa el cap i una llàgrima se li escapa. Al cap d’una estona em diu: “Què puc fer? Ella no vol fer res i els meus germans em diuen que la deixi tranquil·la, que faci allò que vulgui”.

“I jo ja no puc més. Em sap greu, però no aguanto la meva mare. De què serveixen les visites als metges si després fa allò que vol? Estem perdent el temps tots. Estic desesperada!”

Anuncis

One thought on “Desesperació

  1. Mi madre, gran fumadora, tuvo un infarto de miocardio en la calle, al llegar al hospital estaba casi muerta. Le hicieron los cateterismos de rigor y le pusieron dopplers. Al darle el alta le dijeron que tenía obligatòriamente que dejar de fumar los tres paquetes que fumaba o moriría en dos años. Nunca dejó de hacerlo, se escondía de nosotros, pero no dejó de fumar ni un solo día, tampoco comía sin sal, al revés, aún hacía más salada la comida. Después de meses de broncas y malos rollos tuvimos que aceptar que nunca lo haría y que era su decisión, la nuestra fue dejarla en paz y esperar su muerte. Se fue dos años después mientras dormía el día de Navidad. Fue triste, pero por lo menos la disfrutamos ese tiempo y ella no tuvo que mentirnos. La enterramos con su mechero y un paquete de tabaco.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s