Què s’aprèn en un domicili?

La Pepi és una pacient hiperfreqüentadora: ve molt a la meva consulta.

Només fa 7 mesos que estic en aquest CAP però a ella ja la conec força: 2 o 3 cops al mes ve a consulta i sovint fa demandes d’atenció telefònica.

La Pepi té 81 anys i, entre altres malalties, pateix una insuficiència cardíaca classe funcional III-IV (és a dir, està força limitada en la seva vida diària perquè s’ofega amb petits esforços)

Està casada i alguna vegada (poques) ha vingut amb el seu home a consulta. Encara no tinc clar si té fills.

En els darrers 5 mesos ha fet 2 ingressos hospitalaris per descompensació de la seva malaltia: l’han atès a molts serveis d’urgències i sovint no ha estat possible controlar els símptomes amb la medicació a domicili i ha hagut de reingressar.

La Pepi sempre està enfadada: perquè la faig entrar amb retard, perquè vol una atenció telefònica i no la truco a l’hora que ella esperava, perquè la medicació que li faig prendre la fa orinar massa i llavors no pot sortir de casa, perquè hi ha massa cua al taulell, perquè els ascensors del CAP triguen a pujar….Em costa sovint un o dos minuts tranquil·litzar-la abans de poder atendre el seu motiu de consulta. Però després d’aquests 7 mesos, tot i el seu mal caràcter, crec que tenim una bona relació.

Dilluns passat va arribar molt esgotada al CAP. La va visitar una companya que estava d’urgències. Feia només una setmana que li havien donat l’alta del darrer ingrés hospitalari.

Ella ha manifestat en diverses ocasions que no vol ingressos hospitalaris: no li agrada com la tracten als hospitals. Així doncs, entre la companya i la gestora de casos es decideix derivar-la a un Equip de Suport Integral a la Complexitat (ESIC) que són unes noves unitats que tenen com objectiu realitzar una detecció precoç per evitar la desestabilització en malalts complexos i que fan atenció diària sense ingrés per intentar un tractament més intensiu. A la Pepi li sembla bé el recurs.

Dimarts, quan arribo al CAP, veig que tinc una demanda d’atenció telefònica de la Pepi. La truco.

Està indignada i no entén per què la vam derivar: que no li han fet res, que li han dit que ha de prendre més furosemida però que ella no pensa fer-ho perquè si no, no podrà sortir de casa, que la van tractar malament…..

Continua molt dispneica, ho noto pel telèfon. Em demana si puc visitar-la al domicili.

Amb la sensació que no sé ben bé com abordar el seu cas, consensuo amb ella una visita domiciliària per dijous (que és el dia que tinc assignat per fer atenció domiciliària)

Dijous arribo al domicili de la Pepi cap a les 13h. El seu home baixa a obrir la porta del carrer. A l’ascensor coincidim amb un veí que li pregunta per la seva filla. Ell contesta amb evasives.

Entrem al domicili i trobo a la Pepi asseguda al sofà, al menjador del pis.

La trobo tranquil.la. Està eupneica en repòs.

Fa calor al pis i la Pepi es venta amb un ventall.

Em confirma que ha millorat des de dilluns. Ho relaciona clarament amb l’augment de dosis del diürètic.

La noto distant, tinc la sensació que no m’explica tot el que l’amoïna.

El seu home està assegut al seu costat. En silenci.

Intento avançar en l’entrevista…: -“Pepi, vostè és nerviosa?”

-”Ai, doctora, a mi em posen nerviosa entre tots!”-em crida

-”Vostès tenen fills?”-intento de nou

-”Tenim una filla només, doctora. Que viu amb nosaltres. No hi tinc bona relació però no és el problema. El problema és ell! (i assenyala el seu marit)

I llavors comença un monòleg que dura uns 10 minuts on la Pepi parla del passat, d’enganys, de promeses que no es van complir, de vides i desitjos divergents convivint durant més de 50 anys sota el mateix sostre, d’un quadre que algú va trencar fa 25 anys i que era l´única cosa que ella estimava de tot aquell pis (-”…i estava aquí, doctora, veu el senyal a la paret?”… De com decisions que calia haver pres no es van prendre i de quant de mal es pot fer una parella dia rere dia quan hi ha tants de retrets.

-”És que hauria hagut de marxar de casa fa 50 anys i no ho va fer. I des de llavors estem així”-conclou la Pepi.

L’home no gosa dir res: és difícil intervenir quan la Pepi es posa tan contundent. De tant en tant intenta fer algun matís però claudica quan s’adona que té les de perdre.

-”Ara entén el que em passa, doctora? Doncs això és el que em passa i el pitjor és que no té solució”

I entenc de sobte el perquè de tantes coses: el perquè de les visites a consultes, el perquè de tant de mal humor, el perquè de la intolerància a la malaltia crònica….

I entenc també que difícilment l’ESIC, la furosemida o els ingressos podran resoldre el principal dels seus problemes.

M’acomiado del matrimoni confirmant les dificultats de relació que ells han avaluat ja tantes vegades.

Enfilo la tornada la CAP caminant pel meu barri i pensant un cop més en l’enorme privilegi que suposa compartir una estona de vida a dins dels domicilis dels pacients. Molts dels motius de consulta que atenem al CAP necessiten el seu context sòcio-familiar per poder entendre’ls.

La Pepi m’ha fet el regal d’obrir-me les portes de casa seva.

Veurem si estic a l’altura.

 

 

 

 

Anuncis

One thought on “Què s’aprèn en un domicili?

  1. Retroenllaç: Què s’aprèn en un domicili? — Diaris de trinxera – Associació de Cuidadors Familiars

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s