Ulls tristos

Fa poc vaig conèixer a la Laura, una noia de 21 anys filla de dos pacients meus que jo no sabia que havien estat parella ni que tenien una filla.

L’Amparo, la seva mare, és la que coneixia més. Venia sempre per coses puntuals, sempre amb olor d’alcohol. Quan li ho assenyalava, minimitzava el consum: “alguna copa de tant en tant”, “he begut un xupito amb el meu company”… Vaig aplicar-me a fons per abordar el seu alcoholisme, però l’Amparo sempre se n’anava per la tangent i canviava de tema o acabava la consulta de manera sobtada. Va seguir fent-ho després de la pancreatitis aguda greu que la va posar a la vora de la mort i no va ser fins la descompensació ascítica que va dur al diagnòstic de cirrosi hepàtica i a un llarg ingrés per a estabilitzar-la que no va deixar de beure, fa pocs mesos.

Al pare, el Rossend, l’havia vist poques vegades i sabia que estava separat i que vivia amb una filla. Pocs mesos enrere, durant les meves vacances, li van diagnosticar un càncer metastàtic pel qual està rebent tractament.

Així que quan la Laura va venir acompanyada per la seva mare, em vaig quedar astorada. L’Amparo mai no m’havia parlat d’ella. Després de tots aquells anys de veure-la, com d’altres vegades, m’havia ocultat la informació que no li interessava que jo tingués. La Laura volia una derivació a una psicòloga. “El meu pare està malalt”. El cognom! És clar. La filla del Rossend. Vaig sentir una profunda compassió per aquella noia de qui desconeixia l’existència fins aquell moment. Vaig demanar a la mare que ens deixés soles. Aquella va ser la primera de diverses visites en què la Laura ha anat obrint-se.

És una noia tancada, amb coneguts però sense amics, amb un company que li sembla que li porta més maldecaps que coses bones, que estudia. Que des de petita va haver de tenir cura d’una mare alcohòlica que no es podia ocupar d’ella, que es va acostumar a no parlar del que vivia a casa (qui podria entendre-la? Qui podria haver-la ajudat?), que encara ara passa per damunt del tema com si no fos rellevant. D’adolescent va decidir deixar córrer la seva mare, cansada d’esperar un canvi que mai no arribava i va marxar a viure amb el seu pare, que, segons diu, no és gaire carinyós però que és l’únic que s’ha preocupat per ella… I que ara té un càncer greu.

La Laura té els ulls molt tristos. Diu que si el seu pare mor, ella vol marxar amb ell. M’ha dit que no vol cap derivació a psicologia, que mai no havia parlat d’aquestes coses i que amb mi li ha resultat fàcil, així que estaré al seu costat, ara que venen temps encara més difícils.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s