Té criteri, no té criteri…

D’ençà que l’equip de domiciliària va començar a funcionar al CAP –ara ja fa sis mesos- el tema de l’atenció als pacients als domicilis ha canviat molt.

Les infermeres que fa temps que treballem en Atenció Primària sabem que l’atenció que donem al domicili és molt més que una visita. No només traslladem al domicili l’atenció que donem a la consulta, sinó que també realitzem una atenció bidireccional i amb molts agents implicats. Quan visitem als malalts, sovint comptem amb la família, la cuidadora (a vegades assalariada en millors o pitjors condicions laborals) o el veïnat. Tant pacients com professionals en sortim beneficiats.

Tenim clar quines persones es poden beneficiar de la visita a domicili. No necessitem de guies que classifiquin a les persones segons el seu perfil per poder entrar en els seus domicilis i atendre’ls. Però sí necessitem conèixer els nostres pacients suficientment, i evidentment, portar un mínim de temps amb ells. Totes sabem que les persones que tenen dificultats de mobilitat o físiques i, per tant, que tenen dificulten per apropar-se al CAP són susceptibles d’atenció al seu domicili. En altres ocasions, no tenen aquesta dificultat, però detectem altres factors que poden impedir una autocura segura, suficient i eficaç i creiem que el problema està en el domicili (com per exemple, cuidadores sense massa experiència, sospites de no seguir el tractament correctament amb acumulació de fàrmacs al domicili, possibles maltractaments d’avis, entre d’altres). Tot això ens ajuda a anar allà on està el problema.

Ara el grup de domiciliària qüestiona contínuament si els pacients que proposem com subsidiaris de domicili tenen perfil o no. És com si el criteri de la infermera no tingués valor. Comentaris com ara: “si té algun familiar que pugui portar-lo al CAP no entrarà en el programa de domiciliària”. Carai! Tota la vida hem fet domicilis i aquest no era un criteri exclusiu, doncs es contemplaven altres factors per sobre d’aquest. “Aquesta pacient surt a la placeta amb la cuidadora, doncs que vingui al CAP”. Sort que surt una estona amb la cuidadora amb totes les seves dificultats. Sembla que només han d’estar en atenció al domicili els pacients molt dependents i que no es mouen del llit. Que equivocats!! O potser el tema és un altre…

Crec que l’estimació que es desprèn de la relació a llarg del temps amb els pacients (el que ara anomenen longitudinalitat i que diuen que és tan beneficiosa pels resultats en salut) ens fa obrir la mirada i saber veure quan un pacient s’ha de visitar al domicili i quan no.

No anem bé!

 

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s