Quin privilegi!

Fa 3 setmanes que la Montserrat va sortir d’alta del sociosanitari on va anar a parar per la fractura del seu fèmur, de 85 anys.

Avui és la tercera visita al seu domicili, on malviu amb la seva germana Anna, de 83 anys, que li fa alhora de mare i que fins ara era, suposadament,  la nostra “cuidadora principal”.

La Montserrat va amb caminador per casa i porta bolquer des de l’ingrés. El gosset que les cuida no pot sortir al carrer perquè ningú no el pot treure. Viuen en un edifici d’un carrer angoixant d’un barri complicat, sense ascensor, amb escales traïdores, on la policia sembla que  hi entra sovint buscant traficants,

L’Anna ja no s’atreveix a sortir de casa. El seu Parkinson avançat s’ha desbocat després de l’ingrés de la germana. Les anades i vingudes de l’hospital no li permetien prendre’s la seva medicació. “El primer és el primer, doctora”.

Entrem per la porta a mig obrir. Les andròmines i la pudor del lavabo ens tiren enrere. El terra està ple de diaris, que tapen les miccions del gos. L’Anna és al llit, els ulls clucs amb una crisi de migranya, i la Montserrat amb prou feines ha arribat a obrir-nos després d’uns minuts.

El pis és claustrofòbic i petit. La Montserrat i el seu caminador quasi no passen pel petit passadís que ens porta a la sala menjador-dormitori. La segueixo sense gosar respirar i comprovo que l’estudiant que m’acompanya no s’ha penedit pel camí.

La seva mirada se’m clava al cervell. La foto d’allò que tenim davant no ens l’ensenyaria mai la Montserrat. La vergonya és compartida. No hi ha lavabo. No poden fer servir la pica de la cuina per rentar-se ni per dutxar-se, no es veu el plat de dutxa, que queda sota les mantes, ningú l’ha fet servir. No hi ha gas ni aigua calenta. Suposadament, un veí els està arreglant el bany des de fa mesos, i no saben dir quan l’acabarà. Han donat la pensió pels materials i la feina, els veïns són de tota la vida i ja les fan aquestes coses, ajuden quan poden, doctora. La meva  mirada deu demanar alguna explicació sense que hagi obert la boca.

La migranya de l’Anna no li deixa ni obrir els ulls, no cal veure res. La Montserrat té una infecció d’orina d’un germen multiresistent, amb el seu silenci  m’ho diu tot: no es fa la higiene des de fa mesos. No mengen calent des de fa mesos. No treuen el gos des de fa mesos. No viuen, no dormen al llit, no respiren.

Quina insolència la meva, d’entrar sense demanar permís i descobrir tanta misèria clandestina. Quina vergonya la meva, de preguntar com van al lavabo. Que impertinent és aquesta doctora! Quina vergonya que ens hagi vist aquest doctor jove! Quins ulls més xerraires té avui la Montserrat!

Els peus se’ns enganxen a terra, sorollosos. La sola ens grinyola. No sé si marxar, quedar-me a netejar o avisar algun periodista.

Quin privilegi tenim els metges de família que podem entrar a les intimitats de les persones amb el seu permís i entendre les seves realitats. I sense paraules ens ho expliquen tot. A vegades apareixen les seves misèries, amagades, silencioses. Ulls ben oberts. Ara tenim feina.

-Montserrat! Recorda’t de donar-li la colònia que tenim per a la Doctora!- crida la germana des del llit.

Ja no ho recordava. En una setmana ja és Nadal.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s