La trucada

 Els diaris d’atenció primària

       

–     Totes les línies estan ocupades. Esperi…

Sabia que on estava tothom estava trucant, per això el col·lapse. Però l’angoixava la veu entretallada que minuts abans acabava d’escoltar. Delatava l’evolució tòrpida després de cinc dies amb COVID.  

6 mesos abans, sogra i  pare ja l’havien patida. La Lourdes no ho va superar i l’Antonio va estar 3 mesos a la UCI.

Tornà a marcar i a la fi:

• 061, digui’m?
• Hola, soc infermera del CAP, necessito derivar urgentment una pacient amb COVID a l’hospital – Evitaria tant com pogués que una altra família patís com la seva.

L’infermer de la consulta 2

(Antonio Vallejo Domingo)

L’essència de l’acompanyament

Els diaris d’atenció primària

En Joan va patir el 2016 una ruptura d’aneurisma cerebral i detecció de malformacions arteriovenoses de difícil abordatge. Durant mesos vam realitzar seguiment a consulta: per control del risc cardiovascular però sobretot per fer escolta activa, acompanyament i gestió de les pors i la incertesa. 

Fa 5 mesos el van reintervenir per nova hemorràgia i vaig rebre una econsulta de la filla: “Bon dia doctora, t’escric perquè m’ho va demanar el pare… ahir el van operar i com que no s’havia pogut acomiadar de tu, volia que t’escrigués per informar-te de com anava tot, per si no anava bé” 

Minerva

(Clara Vilavella)

La mare

Els diaris d’atenció primària

Quan va arribar a casa la va veure estranya. Li va demanar que li ensenyés el braç i el que ella es temia es confirmava: múltiples lesions  superficials. Ara feia temps que no s’ho feia. Com pot ser? es pregunta constantment. 

Fa 20 anys que soc infermera de la mare. La filla va ser molt desitjada, i va costar que arribés. La mare té HIV i va necessitar una FIV. 

Plora. Silenci. No sap com ajudar a la seva nena. Dubtes. Incomprensió.

L’escolto. L’acompanyo. Compassió. 

I ho diu: tinc por d’arribar un dia a casa i que ho hagi fet.  

203 

(Mònica Coll Llastarri)

Por

Avui fa mal dia, i estic de domicilis. 
Faig els aguts i crònics que em pertoquen. Hi ha gent fantàstica que et rep a casa seva amb tota la bona fe de qui ve a ajudar-te. 
El darrer domicili, em crida l’atenció per poc usual, surt de la norma habitual dels domicilis. 
Arribo al domicili em trobo el pacient al llit amb tot de menjar i begudes a l’habitació acompanyat per un familiar. Valoro, exploro, pregunto…. Les respostes són confuses, ningú sap ni quan ni com…  intento esbrinar i les meves preguntes s’interpreten de forma hostil. 
Per un moment em sento sola en un domicili aliè, atrapada entre pacient i familiar, que no estan d’acord amb les indicacions que se’ls hi dona.  És de nit i plou, el domicili és estret i jo només puc pensar en el moment de sortir sense que allò se’n vagi de mare. 
Finalment surto al carrer, em tremola tot el cos, no sé si serà només del fred. 

Adoro i m’encanta fer domicilis, però reconec que és una situació de risc, que no és prou valorada.

Incentivem la longitudinalitat amb els metges i metgesses de família

Els diaris d’atenció primària

La relació amb el mateix metge de família aporta prou beneficis perquè pagui la pena incentivar-la. Afavoreix decisions compartides, limita ús de proves, disminueix riscos d’associacions de fàrmacs  i cuida de les persones com un tot. La medicina de família va de conèixer bé els pacients i les famílies i acompanyar-los al llarg de la vida amb visió àmplia, curiosa i la brúixola sempre cap al ser integral i les múltiples necessitats. Llegir experiències de metges de família cuidant dels mateixos pacients al llarg del temps trenca amb els prejudicis i ens convida a entendre els veritables valors de l’especialitat. 

Roses Grogues

(M Carmen Pérez Centellas)

Carta de comiat al meu infermer

Estimat

avui 31 de gener és el teu últim dia com a interí a la UBA que compartim

Fa 9 anys que ets el referent de salut per a les persones que tenim assignades a la UBA.

La nostra no és una professió de “mercenaris” que puguin ser intercanviables els uns per altres: no som especialistes focals com els companys hospitalaris (que són professionals que atenen pacients només per un motiu concret de consulta en un moment concret) Nosaltres som especialistes en persones i famílies: el nostre valor professional, com especialistes en atenció primària, és el coneixement que acreditem al llarg del temps de la persona i el seu context; el vincle que som capaços de crear. Això és el que ha demostrat, reiteradament amb extensa bibliografia, millorar la salut de la població que atenem (i disminuir-ne la seva mortalitat). I això, que seria l’objectiu de la nostra feina, no s’aconsegueix en un dia.

Tu tens aquest vincle amb la població que atens: et reconeixen, t’estimen com a tal i també confien en tu perquè t’ho has guanyat a pols durant tots aquests anys.

Els resultats quantitatius de la nostra UBA (allò que valora anualment la nostra empresa amb el complement de productivitat variable) són impecables i els qualitatius (si hi hagués la voluntat d’analitzar-los) també ho serien. De fet, en aquest moment present has estat capaç d’assumir el maneig de la nostra consulta durant 2 mesos mentre jo estic de baixa i durant tot aquest temps només has tingut un suport puntual mèdic perquè la meva substitució ha estat minsa. Això només ho pot fer algú que coneix i domina la població que atén.

Però, malgrat tot, avui deixes la feina que has estat fent els darrers 9 anys perquè tot això no ha estat suficient. Sabem com funciona el sistema, però no per això compartim decisions com aquesta que el que fan és empitjorar la situació ja prou malmesa dels nostres centres d’atenció primària. Es fa impossible d’entendre que una persona que fa tants anys que està vinculada a l’empresa no tingui un contracte ja, a hores d’ara, estable i de continuïtat.

Por mi parte, querido compañero, gracias infinitas por todo este tiempo compartido. Por haber podido aprender juntos y por creer en una profesión que, a pesar de los embates, resiste con uñas y dientes gracias a profesionales como tu, que creen en el inmenso valor que tiene lo que hacemos dentro de nuestras consultas, en nuestra comunidad y en los domicilios.

Vayas donde vayas, ¡mucha suerte! Fue un placer.

Condol, comiat i escalfor al cor

Els diaris d’atenció primària

Han trobat mort un pacient. Reviso l’historia: 91a i molts motius per morir. Telefono la seva metgessa: conté l’emoció, està passant visita.

M’obre la cuidadora. Rau boca terrosa entre el llit i la porta. Sota la cara un petit bassal. La roba de llit pulcrament preparada,  damunt un inhalador. El cos és fred;  S’ha ferit el nas en caure.

Faig  paperassa. Em demanen: agraeixi  la Dra. Agramunt la seva atenció. Li donaré el missatge.

 -I a vostè també – A mi? – Sí, l’havia atès alguna vegada. No fa gaire va dir: fa dies que no veig passar la Dra. Badal…

Nota: Els noms de les metgesses son ficticis

 Dra. Badal

 (Pilar Babi Rourera)

La mida sí que importa

Els diaris d’atenció primària

El Ramon viu sol, té diabetis i fa un any va tenir un infart.

Feia dies que li anava darrera i per fi s’ha fet una analítica. La glicada ha pujat a 12,5.

Truco per explicar-li els resultats i quedem a la consulta.

Explica que no pren la medicació per a la diabetis, perquè les pastilles són massa grosses. Intenta explicar-me que per ell, la mida de les pastilles és molt important.

Doncs apa, a buscar pastilles petites que puguin anar-li bé.

Marxa donant les gràcies per haver-lo entès. Jo també les hi dono per explicar-me que no prenia la medicació.

Estiu

(M Luz Talavera Pérez)

La càrrega

Els diaris d’atenció primària

És un domicili ample, lluminós, net, decorat amb gust. Una casa com cal.

C. està al dormitori, estirat al llit. Fa bon aspecte. Porta un pijama d’hivern de vellut vermell.

Sembla nou.

Els llençols i la flassada van a  conjunt amb les cortines de les finestres Ella se’l mira amb amor. La cuidadora guaita des de la porta. C. ha descarregat la sol·licitud però té dubtes.

-”Oi que no podré tornar a caminar, doctora? Soc un pes i una càrrega per tots. Si no puc fer res per mi mateix, viure no té sentit. Doni’m una pastilla i que s’acabi aviat”

Mem

(Esperanza Martín Correa)

Els temps estan canviant…

Els diaris d’atenció primària

Un adolescent a l’institut. Aquest poema/cançó semblava resumir que el millor estava per venir.

Un metge recent especialitzat en Medicina de Família. El millor estava per venir. Segur.

Ara. Veus els teus companys en actiu. Vestits tal com a tu ja t’ havien preparat, temps ençà.

Però per a quelcom que, en realitat, no havia de venir mai…

Els temps estan canviant, amic Dylan, però ni tu ni jo sabíem llavors ni sabem avui el final de l’ estrofa…

Bonaventura

(Josep Verdú Solans)