La por

Avui faig consulta en un altre centre. No conec els pacients…

Entra la Rosa. Veig que té 82 anys que no pren medicaments i que consulta poc el metge.

M’explica que consulta perquè se sent estranya. Quan està en una conversa es perd i és com “si no estigués allà”. Diu que perd el fil. De fet, el perd mentre parlem.

Com va la memòria? No gaire bé.

Ha tingut problemes amb els diners? No. Continua llegint

Anuncis

URGÈNCIES!!!!

Tarda d’estiu. Molts companys ja estan de vacances. Fa una calor sufocant!. Les agendes estan retallades al 50% i s’obren al dia. Sembla que avui el món s’aturi amb aquesta calor.

A les 17,30 s’obre la porta de la consulta de cop i entra esverada una administrativa amb un senyor de mitjana edat assegut en una cadira de rodes. Està pàl·lid a més no poder. Porta embolicat en un drap, un dit de la mà. S’ha tallat amb una serra elèctrica al taller de fusteria mentre treballava. Continua llegint

Quan parlem de medicina al CAP?

“Caldrà revisar anualment l’escala CHAD2ds2-Vasc i HAS-BLED en tots els pacients amb diagnòstic de fibril·lació auricular per tal d’assolir l’objectiu que ens demanen”

És dilluns. Són les 14h.

Tots els metges del CAP estem reunits a la  biblioteca del centre.

El nostre director ens fa una sessió d’una hora sobre les novetats en l’Acord de Gestió que l’empresa signa amb cada Centre d’Atenció Primària. Aquest any s’introdueixen nous indicadors i ens explica que, de moment, no assolim els requeriments que exigeix l’Acord.

Durant una hora, debatem sobre on cal registrar l’indicador, quin sentit té aquest indicador, la necessitat d’obtenir llistats de cada consulta amb els pacients que no compleixen l’indicador perquè cada metge revisi les històries d’aquests pacients i altres detalls (tots ells numèrics i feixucs). Continua llegint

L’Antonio i Julian T. Hart

Quan no fa ni quatre dies que va morir Julian T. Hart, la seva llei de cures inverses, es fa present amb tota cruesa a casa l’Antonio.

L’Antonio és un pacient de 67 anys, pràcticament cec i amb una discapacitat intel·lectual lleu. És un senyor extremadament educat, amb unes formes antigues que el fan molt entranyable. Consulta poc, fins ara amb algun amic que s’avé a acompanyar-lo a la consulta. A l’abril se li va diagnosticar un càncer de bufeta urinària arran d’una hematúria que el va dur a l’hospital. Allà li van fer una resecció del tumor, però després no va anar a la visita de seguiment amb l’uròleg que havia d’acabar d’estudiar l’extensió de la malaltia i determinar si s’havien de fer altres tractaments.  Continua llegint

Els metges coneixem el nostre metge de família?

Soc metgessa de família, fa 23 anys que tinc la mateixa metgessa de família.
Quan per motius de salut, he hagut de necessitar alguna cosa, jo he demanat hora al CAP i he anat amb ella.
Continua llegint

Metge de família de l’hospital

Si camina massa ràpid, l’Amaia s’ofega. Abans no li passava

Fa un any, quan van començar els símptomes, vam detectar una fibril·lació auricular a la consulta. Després, l’ecocardiograma va confirmar el diagnòstic de miocardiopatia hipertròfica. I una anèmia associada amb origen incert.

Des de llavors, l’Amaia segueix controls amb la cardiòloga de zona i ve a consulta aproximadament cada mes. La medicació ha permès que toleri la dispnea i s’habituï a la nova vida.

L’Amaia viu amb el seu fill gran.

Té 51 anys i és autònoma. Li agrada caminar, sortir i entrar amb amics i anar al teatre.

No li agrada sentir-se malalta ni haver d’estar condicionada per visites freqüents als serveis mèdics. Continua llegint

El relato, la medicina que los pacientes nos enseñan

Conozco a Pilar y Juan desde hace más de ocho años. Siempre se han visitado en su mutua privada, venían a la  consulta a enseñarme la multitud de informes y pruebas complementarias de los diferentes especialistas que les llevaban, y por supuesto a pedir las recetas, a veces interminables listas de la compra, que debían a la farmacia.

Tras la consulta habitualmente me sentía frustrada, ocupaban mucho del escaso tiempo que tenía y sin embargo, tenía la sensación de que como médico no había aportado absolutamente nada. Media hora, que restaba de una correcta atención a otros pacientes, que quizá lo necesitaran más. Continua llegint