En Joan ve “d’urgències”. Se sent marejat. Li roda el cap en aixecar-se del llit. I en canviar de posició. Així no pot conduir. No pot anar a treballar. Ni pot baixar al poble per fer qualsevol activitat.
Té 58 anys. Separat. Viu sol. Té un fill discapacitat que vivia amb ell fins que va tenir un infart de miocardi que el va deixar amb una fracció d’ejecció del 30%.
Fa 7 mesos va morir la seva mare. El pare havia mort fa anys. Continua llegint
Es viernes y la semana colea. Estoy cansada, me está costando horrores coger el ritmo después de hacer vacaciones. Visito a un joven detrás de otro, ¡qué pereza! como dice mi residente. El siguiente viene para que le haga un PPD. Como vosotras, pienso: jolines, no es un motivo de urgencia. Abro su historia y el diagnóstico de “Absència de llar” hace que pare, tome consciencia y le escuche. Me cuenta que ha tenido que salir de su país por miedo ya que su condición sexual está perseguida y penada allí. Llegó con su pareja hace meses y desde entonces viven y duermen en la calle. Necesita el PPD para poder seguir asistiendo al comedor social donde van a diario. Nunca tuvo casa aquí, ni fue desahuciado, simplemente está en la calle. Hacerle el PPD es la urgencia que presenta y yo se lo hago, porque entiendo que es lo único con lo que puedo ayudarle en este momento. Continua llegint
Al menjador del CAP, la Dra Garcia es queixa de les persones que venen “d’urgències” per motius banals, burocràtics, crònics. Explica un cas, un altre. Una infermera li fa costat, explicant altres casos igualment “banals”. Altres metges i infermers participen en el debat qüestionant la conducta dels pacients i queixant-se de la mala utilització del servei “d’urgències”.
La realitat en el nostre EAP és que la majoria de metges tenen més de 10 dies de demora per cita prèvia. I no hi ha altra opció que “venir d’urgències” per accedir a visita en el dia per un problema agut o un assumpte burocràtic (IT, recepta…) que cal resoldre sense demora.
Què han de fer les persones que necessiten que se’ls resolgui el seu problema avui? Continua llegint
Faig la consulta d’una companya en un altre poble. Entra la Badia, seguida de la seva filla. Li fan mal els peus.
És tan prima i petita que, dins la seva gel·laba i sota el seu mocador, sembla que es pot trencar en qualsevol moment.
Té 70 anys. Ha tingut 8 fills. I ha treballat al camp, tota la vida. Quan va enviudar, fa 1 any, la seva filla la va fer venir del Marroc per viure amb ella. Perquè no estigués sola. Continua llegint
Acabo amb més d’una hora de retard i això que han faltat set persones. Com que torno de vacances hi ha visites agafades amb antelació i quan passa això falla més gent. O ja es troben bé o s’han oblidat de la visita.
Com pot ser que hagi acumulat tant retard? Repasso mentalment la llista. M’ha vingut a veure el José Antonio. Ja ha superat l’any de baixa laboral i no ha de recollir els comunicats, però em vol explicar com ha passat l’estiu. Està content perquè ha pogut estar amb el seu fill, que viu amb la mare i que durant el curs quasi no veu. Sembla que la llum al final del túnel de la greu depressió que ha patit brilla cada cop amb més força. Continua llegint
Avui ha vingut a la consulta Fatoumata. Fa un mes i mig que no té la regla i pensa que pot estar embarassada. Vol que li faci una prova d’embaràs per confirmar-ho.
Està molt nerviosa, el seu marit no en sap res.
Fatoumata fa set anys que viu a Catalunya. Té 34 anys i 5 fills, dos viuen al seu país amb la seva sogra, i dues nenes de 7 i 5 anys estan aquí amb ella. No parla gaire castellà ni català, però sempre es fa entendre. Fa dos anys va debutar amb una diabetis i va necessitar insulina des de l’inici. És complidora en visites, pel que fa a la dieta anem fent, però té glicades molt bones. Es posa molt contenta quan la felicito per les seves bones anàlisis. Continua llegint
D’ençà que l’equip de domiciliària va començar a funcionar al CAP –ara ja fa sis mesos- el tema de l’atenció als pacients als domicilis ha canviat molt.
Les infermeres que fa temps que treballem en Atenció Primària sabem que l’atenció que donem al domicili és molt més que una visita. No només traslladem al domicili l’atenció que donem a la consulta, sinó que també realitzem una atenció bidireccional i amb molts agents implicats. Quan visitem als malalts, sovint comptem amb la família, la cuidadora (a vegades assalariada en millors o pitjors condicions laborals) o el veïnat. Tant pacients com professionals en sortim beneficiats. Continua llegint
