Avui fa mal dia, i estic de domicilis.
Faig els aguts i crònics que em pertoquen. Hi ha gent fantàstica que et rep a casa seva amb tota la bona fe de qui ve a ajudar-te.
El darrer domicili, em crida l’atenció per poc usual, surt de la norma habitual dels domicilis.
Arribo al domicili em trobo el pacient al llit amb tot de menjar i begudes a l’habitació acompanyat per un familiar. Valoro, exploro, pregunto…. Les respostes són confuses, ningú sap ni quan ni com… intento esbrinar i les meves preguntes s’interpreten de forma hostil.
Per un moment em sento sola en un domicili aliè, atrapada entre pacient i familiar, que no estan d’acord amb les indicacions que se’ls hi dona. És de nit i plou, el domicili és estret i jo només puc pensar en el moment de sortir sense que allò se’n vagi de mare.
Finalment surto al carrer, em tremola tot el cos, no sé si serà només del fred.
Adoro i m’encanta fer domicilis, però reconec que és una situació de risc, que no és prou valorada.
Category Archives for Atenció sanitària
Complexitat
Avui ha vingut la Maria. L’havia fet programar en veure els resultats de les darreres anàlisis. El seu aclariment de creatinina ja frega els 20 ml/min.
La Maria te 82 anys i és una pacient complexa: té una diabetis que requereix insulina, una ACxFA en tractament amb acenocumarol, una insuficiència renal crònica G4 A2, una polimiàlgia reumàtica per la qual no hi ha manera de treure la prednisona, una HTA difícil de tractar, una insuficiència cardíaca sistòlica que es descompensa tot sovint, una gastritis crònica atròfica amb dèficit de B12, poliartropatia degenerativa, insuficiència venosa, incontinència urinària mixta…
En la medicina privada o en “l’especialitzada”, necessitaria un especialista en endocrinologia, un cardiòleg, un reumatòleg, un digestòleg, un traumatòleg/rehabilitador/clínica del dolor, un cirurgià vascular, un uròleg, un hematòleg… I ara… un nefròleg.
Pel cap baix, nou especialistes diferents.
Però, de fet, fa anys que no en visita cap, si no és per fer-se alguna prova.
En parlem. Li plantejo que potser necessitarem un nefròleg… Que està a 40 km.
- I no ho pot seguir portant vostè, com fins ara? No tinc ganes d’anar tan lluny. El meu marit ja no condueix, i no vull empipar la meva filla…
Ajusto el tractament i programo el seguiment.
Espero que no empitjori l’anèmia. Llavors, si o si haurà d’anar a l’hospital. Simplement, per prescriure/subministrar EPO.
Imaginem que la Maria no té metge de família. Com s’ho fa?
El més calent és a l’aigüera
A mig matí la Maria entra a la consulta. S’ha programat per internet i ha escrit: “mal al pit” com motiu de consulta.
Havia anat dos dies a urgències de l’hospital per dolor epigàstric i retroesternal. Feia uns mesos portava un baló gàstric. Li van fer radiografies, electrocardiogrames, analítiques… La va veure un cirurgià…
Tot això jo ho havia llegit als informes d’alta. És allò que faig a primera hora del matí, quan encara no hem obert.
Bon dia, Maria, com va?
La Maria seu i es posa a plorar. Plora una estona i després demana disculpes. Diu: “tot va malament, potser hauré de tancar l’empresa, ens estem separant amb en Josep, el nen està molt rebel…”
Després d’uns 40 minuts (en tenia 12 programats) acabo explicant com fer respiracions, fent una
IT i recomanant un psicòleg privat. Per sort, la Maria encara s’ho pot permetre.
El psicòleg de l’equip de salut mental del nostre EAP té una demora de mesos. I el “referent de benestar emocional de la comunitat” no fa visites individuals. De fet, encara està valorant quins grups ha de fer.
I entretant, les persones que ho necessiten…
Tot encaixa
Avui hem anat a visitar-la i curar-la per darrer cop.
Hem arribat que li queien les llàgrimes enyorant el seu Incondicional “Pitus” que no es separava mai de la seva falda i que justament avui se l’ha emportat la seva nova família adoptiva que de ben segur el cuidarà molt i molt bé.
Ella demà ingressa a una residència. I amb el seu esperit encara és capaç d’enlairar les seves mans i dedicar-nos una sevillana.
En demanar-li algun consell o alguna petició ens diu generosa i confiada “cap d’especial, fins ara sempre ha encaixat tot, espero que també ara”
I quan ens acomiadem ens diu “con el corasón y con mi alma aquí la espero”.
Si tens raó i al final tot acaba encaixant, només cal confiar i saber gaudir com tu de la companyia d’una Estrella Galicia sobre la taula.
En tan poc temps que et coneixem quant ens has ensenyat estimada Lou.
De botigues
Soc a la farmàcia. M’està atenent un jove que porta una tarja que l’identifica com a farmacèutic. Al taulell del costat, una persona demana: – dona’m diclofenac en pastilles. No porta cap recepta. La venedora li diu: – També en tenim en supositoris. Fa efecte molt aviat… Miro al farmacèutic, que està retallant els justificants dels meus medicaments. Resta impertèrrit.
Ajudant a acabar amb el patiment
“Paulina Vargas” i “Andreu Pallars”, infermera i metge de família, expliquen la seva experiència en acompanyar a una persona a morir.
Emotius són tots els comentaris dels lectors, entre els quals, com exemple, podem llegir:
Moltes gràcies a tots els “Andreu Pallars” i “Paulina Vargas” amb què compta el nostre millorable però més que digne sistema sanitari públic. Déu nostre Senyor no ho vulga, però si algun dia em trobe en eixa situació m’agradaria estar en mans gent tan professional, bona, humanitària, com ells. Alguns dels problemes que han tingut que enfrontar tal volta podrien pal·liar-se si la persona que s’hi troba en eixa situació hagués complimentat prèviament el testament vital i implicat els seus familiars. Jo ja ho he fet tot i estar bé de salut, suposadament lluny de la mort. Al meu parer, els familiars hi haurien d’acompanyar pacient i sanitaris; i pense que és responsabilitat del pacient preparar uns i altres per tal que el tràngol pel qual han de passar siga menor. “Andreus i Paulines”, gràcies de nou. Una forta abraçada.
Esanchig
Dedicat a totes les infermeres i metgesses de família que, amb calidesa, proximitat i lleialtat, han ajudat (o ajudaran) a morir a persones amb patiment insuportable. Persones a les qui la vida se’ls ha fet un “no viure”
La calidesa de l’atenció
Ja fa temps que m’hauria d’haver jubilat com a metgessa de família.
M’he entossudit a seguir un temps més. I, sovint, em surt a compte…
Entre molts altres, avui atenc a un home jove, per 3 o 4 consultes aparentment sense massa importància, de les que en podríem dir aparentment fàcils. L’entrevista i tota la visita duren uns 10 minuts (potser menys).
L’atenc en una consulta que no és l’habitual meva, ajudo a una altra companya. No el conec de res, ni ell, crec, a mi.
En aixecar-se em somriu (encara sota la mascareta), i em diu:
“A partir d’ara serà la meva metgessa de capçalera?”
Amb certa tristor li dic que no (ai, la longitudinalitat…!); li explico breument…
Em diu:
“Ah!, entenc…
Doncs, moltes gràcies per decidir seguir!”
Petits detalls amb importància
L’Alfons te 52 anys. Viu amb la mare. Sempre li costa una mica entendre les coses.
De petit el van operar d’una coartació d’aorta en un gran hospital de la gran ciutat. Al cap dels anys li van detectar una hepatitis C crònica. Està molt enganxat a l’hospital. Fins i tot per fer-se el control de l’INR fa els 100 km d’anar i tornar.
Un dia ve a la consulta i em diu:
- la doctora de l’hospital m’ha dit que tinc sucre; que em posi tractament…
Miro els resultats de les analítiques i, si, hi ha dues determinacions de glicèmia >126…
- mm… Alfons… quan vas a treure’t sang a l’hospital… hi vas en dejú?
- En dejú? A mi mai ningú m’ha dit que hi he d’anar en dejú!
Demano una glicèmia i una hemoglobina glicada. En dejú.
Són normals.
Podem parlar?
Les urgències “respi” del CAP d’aquesta sisena onada estan essent una feina monòtona que ens fa replantejar-nos el sentit de la mateixa. Pacient rere pacient, amb simptomatologia lleu, al qual li fas les mateixes preguntes i per als qui cal seguir el mateix procediment. Això, juntament amb la pressió assistencial produïda pel gran volum de persones que estem visitant aquest dies, fa que la nostra capacitat d’atenció disminueixi i la possibilitat que apareguin errors augmenti.
És ja mig matí i passo el següent, com acostumo a fer, em presento com la infermera de guàrdia i el convido a asseure’s. El pacient em reconeix i s’alegra de veure’m: “ ai, que bé, diu, ja em va visitar vostè divendres passat!” . Assenteixo amb el cap i li somric per sota de la mascareta (el cert és que jo no me’n recordo d’ell).
Començo l’anamnesi: quin és el motiu de consulta?… Des de quan té aquests símptomes?… Ha estat en contacte amb alguna persona que sigui positiva per a coronavirus?…etc…etc… tot seguint el protocol.
Quan arribo a interrogar pel cansament em diu que sí, que està cansat i que ell no és així, que és molt actiu i que no sap perquè està tan cansat (totes les proves que li vam fer la visita passada van sortir negatives, TAR i PCR). Que és un cansament estrany, que no vol anar a treballar i que a ell li agrada la seva feina.
I em pregunta si podem parlar. Es clar, li dic, al mateix temps que deixo d’escriure a l’ordinador i m’aixeco per asseure’m al seu costat. Llavors comença tot, el plor, l’angoixa, el relat d’una persona que no sap què fer amb la seva vida amb 26 anys tot i tenir feina i casa i parella com ell mateix em diu. L’escolto. I m’explica la seva infància, les dificultats, l’entorn en què va créixer i que va poder abandonar. I ho torna a dir: “no sé què fer amb la meva vida” . I ell no ho sap, però em venen ganes de plorar també, perquè m’emociona veure com de fàcil és, dues vegades, tan sols ha necessitat veure dues vegades a la mateixa persona per poder explicar-li tot el que li passa i demanar ajuda. I la visita em ressitua. No baixis la guàrdia, em dic. Les necessitats de la població hi són. No tot és Covid, inclús quan a priori tot faci pensar que sí.
El neguit
M. té un càncer de pulmó avançat. Ahir vaig rebre una alerta de l’hospital on me n’informaven. No sabia que estigués ingressat.
M. té 91 anys i és molt fràgil. No hi ha un tractament curatiu per oferir-li. Fins ara ha viscut sol, tot i les seves limitacions, amb la supervisió dels fills. És una persona molt lliure.
Des de l’estiu, l’he visitat moltes vegades a consulta i a casa. Es queixava de diverses coses. Tenia molts motius per les queixes. Jo l’explorava i ho orientava i intentava evitar-li proves i desplaçaments fora de casa.
Em deia que s’ofegava. Però té una malaltia pulmonar obstructiva crònica i un cor dilatat i s’havia ofegat altres vegades. Em deia que perdia pes però continuava enèrgic fent les seves coses com abans.
Jo ajustava el tractament de les seves múltiples malalties. Una mica d’això una mica d’allò, intentant frenar la descompensació. Li trucava i el visitava sovint per veure si millorava. Feia el que podia.
De tant en tant, sentia una remor al cap, la sensació de no entendre per què passaven els mesos i no millorava. Tanmateix hi ha massa soroll al meu voltant. Faig massa coses a l’hora. Sovint no tinc control.
No ho vaig veure venir.
No li he demanat ni una radiografia en tots aquests mesos.
Des d’ahir tinc un neguit. L’intento ensorrar dins meu sota la quantitat de trucades, visites i tràmits que m’ocupen la jornada al CAP. Tinc por de trucar-li i que em confronti. Sé que no hagués canviat gaire el que passarà però no em tranquil·litza.
Finalment, he parlat amb ell. Hem quedat per demà. Cap retret, la confiança de sempre. Però el neguit no marxa.
Diaris de trinxera 