Un dia qualsevol de juliol…

Avui he començat la meva jornada laboral a les 7:45 h. M’agrada arribar una mica abans per preparar la consulta, obrir l’ordenador,..

He realitzat 13 analítiques i després he començat la consulta.

La primera persona que ha entrat per la porta era en Josep. Li agrada ser el primer. Venia a que l’administrés el tractament que es posa cada mes. Té un diagnòstic de malaltia mental. Parlem una estona, m’explica com porta la calor, què fa la mare amb la qual viu i ens acomiadem amb una abraçada.

Passa en Lluís. Ve acompanyat de la seva germana. Fa dos dies va anar a l’hospital per un fort dolor abdominal. Està diagnosticat de DM, obesitat, esquizofrènia. A l’hospital han detectat una anèmia important, i per això han hagut de transfondre-li  2 unitats de sang. L’han derivat a la unitat de diagnòstic ràpid i demà passat té visita amb ells. La germana em diu que beu molta coca cola zero i cervesa sense alcohol, que no ha deixat de beure aquests dies. Vol que jo li digui també que no begui. Parlem tots tres del que més li convé en aquests moments. Hi ha molta empatia en la conversa. Però no m’agrada el seu aspecte. Toca esperar fer proves i resultats.

Anuncis

En Pere

En Pere té 60 anys. És divorciat des de fa 10 anys i té un fill de 32 anys que viu en parella i en una altra població. En Pere ha tingut alguna parella des del divorci, però en l’actualitat viu sol.

Fa temps que ens coneixem. Té diabetis i sempre acudeix als controls. Durant les visites parlem de la vida, de com viu ell, els seus pensaments i creences, a més de com es troba de la DM.

Dies enrere, a casa, es va trobar amb pèrdua d’estabilitat sobtada i mal de cap. Ell mateix va trucar al 061 i el van portar a l’hospital. Allà van diagnosticar-li càncer pulmonar amb metàstasi cerebrals.

Què està passant?

En Josep fa anys que cuida la seva mare: te una demència, una ACXFA, pren ACOs… Ben controlada, amb supervisió i ajuda per totes les activitats de la vida quotidiana.

Avui ve a la consulta i m’explica que, mentre jo estava de vacances, va caure. En Josep va demanar una ambulància perquè la portés a l’hospital de referència. Ell hi va anar en cotxe.

Quan va arribar a l’hospital, no li van permetre passar al box d’urgències. Ni tan sols explicant que la seva mare tenia una demència.

He perdut 12 kg.

Ha entrat la Juana a consulta. És la pacient 31 d’avui divendres, vaig una mica cansada ja.

No la conec. En l’any i mig que porto a aquest CAP no ha vingut mai.

Avui estic a consulta amb el Jan, un estudiant de 3r de medicina. Vol ser cirurgià però té una gran actitud a consulta de primària. Seria un bon metge de família i comunitària.

-”Bon dia, Juana. Què et passa?”

-”He perdut 12 kg des de febrer. El metge m’ha dit que vingui aquí per estudiar-ho i que em pugueu donar una solució”

Agraïment a la metgessa de família

Vaig anar al CAP buscant un metge ja que malgrat jo ho soc l’objectivitat quan la malaltia afecta als teus es perd per complet. Sentia soledat, vertigen i molta incertesa amb les proves que mostraven extensió de la malaltia de la meva sogra, que per mi era com una segona mare.

Urgia celeritat en les proves, decisions ràpides, però també tracte humà, acompanyament, confiança i suport, que és el que vam trobar amb la metgessa de família des del primer moment.

Ens calia algú de referent per poder confiar estar a casa en tot el procés i no deshumanitzar moments tan dolorosos. La  metgessa de família ens va estendre la mà i ens va fer saber que hi estaria quan calgués, acompanyant les paraules amb calidesa en la mirada. 

Cuidadores

Anem a veure en Paco i la Juani a casa seva. Dues persones amb més de 10 malalties cròniques cadascun, que prenen entre tots dos més de 15 medicaments. Fa 70 anys que estan junts, des de la seva infantesa en un cortijo d’Andalusia. Han treballat tota la vida. Han criat 5 fills i 7 nets. Ara, en Paco, hemiplègic, no es pot valdre per ell mateix. Necessita ajuda per tot. La Juana, cardiòpata, és la cuidadora principal. La Juani, tan malalta, tan fràgil!

A la meva iaia no la toco

Obro la porta de la consulta.

Entra la Michelle.

-“Quant de temps sense veure’ns, doctora!”-m’aixeco i ens abracem. La Michelle té un somriure ample i sincer. És càlida tota ella.

La Michelle és dominicana. Té 56 anys

-”Quant de temps sense veure’t, Michelle!”

-Sí, doctora. He estat al meu país. El meu germà es va posar malalt i vaig anar a cuidar-lo. I m’ha passat una cosa molt grossa en tornar a Espanya”

Comencem la visita que ja veig que serà llarga. Els caribenys viuen la vida de forma pausada, es prenen el seu temps per contextualitzar i explicar les coses. Escoltar a la Michelle és narrativa en majúscules.

Fa 9 anys que la Michelle cuida la Nora. La Nora té 93 anys. Viuen les 2 juntes des que va morir l’Antònia.

La Michelle era abans la cuidadora de l’Antònia que era una dona que vivia a Madrid. Va estar cuidant-la 6 anys. Quan va morir, un dels gendres de l’Antònia va proposar-li a la Michelle venir a cuidar a la seva mare (la Nora) a Barcelona. La Michelle va acceptar. D’això ja fa 9 anys.