Visito avui a la Francisca, que em diu que es troba cansada i una mica més somnolenta que habitualment.
La Francisca és una dona de 67 anys, que fa dos mesos va ser diagnosticada d’un hiperparatiroidisme primari. Està pendent d’intervenció quirúrgica per extirpar els dos adenomes que té a les paratiroides des del moment del diagnòstic en un hospital de tercer nivell. Continua llegint
Després de 9 mesos de no treballar al poble, l’Antoni em fa arribar, mitjançant una companya, la notícia de que s’ha mort el seu pare: «Digues a la doctora que ha mort el pare. Ella l’havia cuidat molt, vull que sàpiga que ha mort fa uns dies a l’hospital».
Aquesta notícia em porta a pensar en el Joan, la seva dona Dolors, el seu fill Antoni i els altres fills, la seva casa, la seva vida i la seva història.
En Joan era un home de poble, d’origen humil que havia treballat per tirar la família endavant, els quatre fills i la seva dona Dolors. El vaig conèixer quan ja era gran, amb els seus problemes i la mirada una mica sorneguera. Als 80 anys encara anava al bosc a fer llenya. Amb el temps van anant apareixent més malalties i amb elles més relació entre nosaltres. Una colecistectomia va ser l’inici de la seva davallada física i psíquica. Una litiasi biliar, una colecistitis crònica i una intervenció que es va complicar i el va portar a un llarg ingrés hospitalari. Un bon dia li van donar l’alta de l’hospital amb una gran ferida quirúrgica abdominal oberta que havia de curar per segona intenció, una gran debilitat i molt poques ganes de viure. Li van donar l’alta de l’hospital quan va estar mínimament estabilitzat perquè si hi hagués estat més temps s’hauria mort de tristesa i de no menjar, li varen dir els metges. O sigui que cap a casa, sense avisar-nos, és clar. Visites i cures quasi diàries que feia la infermera amb delicadesa. Cures de la ferida que mica a mica anava tancant i xerrades al llit sobre què li passava, els dies a l’hospital, la por de morir-se i al mateix temps les poques ganes de viure. Junts anàvem valorant les petites millores, l’esperança que tot acabaria bé, que tornaria a caminar i a trobar petites alegries que l’empenyessin a seguir vivint. Vol dir que me’n sortiré? em deia. I jo li contestava que creia que abans em jubilaria que no es moriria ell. I se’n va sortir, amb molta debilitat a les cames, li va costar poder sortir al pati. Al cap d’unes setmanes ja el visitàvem al menjador, estirat en una gandula, i a l’estiu, a la fresca de la terrassa. La Dolors sempre al seu costat i quan podia explicava els seus propis mals. Quan anàvem a casa seva a visitar-lo entràvem per la cuina, la porta sempre oberta i la llar de foc encesa quan feia fresca. Era llaminer, i tot i la seva diabetis menjava pastissos i flams, era l’única cosa que li entrava. Ens ensenyava la nevera plena de flams amb satisfacció. Continua llegint
La Maria es presenta al taulell demanant ser atesa “urgent”. Ahir va anar a la consulta del traumatòleg de l’hospital, que li va treure el guix del turmell.
Segons explica, el traumatòleg li va dir que havia de seguir amb heparina 10 dies més. La Maria li diu que només li queda heparina per a un dia. Continua llegint
Fa dies que la Maria no es troba bé. Està molt cansada i s’ofega.
La Maria té 91 anys, és vídua des de fa més de 20. No té fills i un nebot i una neboda s’ocupen d’ella. “ Sort tinc d’ells, perquè em tracten com a una mare”, ens explica en una de les visites a domicili.
Ara fa un mes que no surt de casa perquè té por de caure. Té por de la nit, de no despertar-se. Ahir la seva neboda es va quedar a dormir amb ella. Continua llegint
La Maria té 84 anys, viu sola, en una habitació rellogada en un mas proper al poble.
Es va quedar vídua fa 4 anys. Va viure un temps en un pis de la capital de comarca, però va acabar tornant al poble perquè no se’l podia pagar. Els seus nebots mai s’han interessat per ella.
Té un deteriorament cognitiu associat a l’edat (no una demència), però encara conserva un acceptable grau d’autonomia. Continua llegint
En Josep s’ha d’operar de cataractes. El seu segon ull.
Quan li van operar el primer, l’anestesista li va canviar la tamsulosina per serenoa repens. Es veu que la tamsulosina pot provocar problemes per a la intervenció de cataractes.
En aquesta ocasió, i quan ho pregunta, l’anestesista li diu “jo no sóc ningú per treure un medicament”. En Josep es queda desconcertat. Fa pocs mesos va ser l’anestesista qui li va canviar el medicament. No entén res. Continua llegint
Una senyora ve a consulta per demanar-me informació i opinió. Ha rebut una carta encapçalada pels logos de l’Hospital General de Granollers i del Consell de Col·legis Farmacèutics de Catalunya. La carta diu:
«Benvolguda senyora: Fa unes setmanes us vàrem convidar a participar al Programa de detecció precoç de càncer de còlon i recte. El programa s’adreça als homes i dones de 50 a 69 anys i consisteix a realitzar una senzilla prova cada dos anys, de manera totalment gratuïta.
Donat que no tenim constància que hagueu anat a la farmàcia a recollir el material, ens permetem insistir en la importància que té aquesta prova per a la vostra salut. Us comuniquem que disposeu de 15 dies més, des de la data d’aquesta carta, per passar a recollir la prova a qualsevol de les farmàcies de la llista annexa. Si us plau, recordeu que és imprescindible que porteu aquesta carta quan l’aneu a recollir. Una vegada realitzada, caldrà tornar la prova a la farmàcia. Els resultats us seran comunicats abans d’un mes per carta o per telèfon. Continua llegint
