Què s’aprèn en un domicili?

La Pepi és una pacient hiperfreqüentadora: ve molt a la meva consulta.

Només fa 7 mesos que estic en aquest CAP però a ella ja la conec força: 2 o 3 cops al mes ve a consulta i sovint fa demandes d’atenció telefònica.

La Pepi té 81 anys i, entre altres malalties, pateix una insuficiència cardíaca classe funcional III-IV (és a dir, està força limitada en la seva vida diària perquè s’ofega amb petits esforços)

Està casada i alguna vegada (poques) ha vingut amb el seu home a consulta. Encara no tinc clar si té fills.

En els darrers 5 mesos ha fet 2 ingressos hospitalaris per descompensació de la seva malaltia: l’han atès a molts serveis d’urgències i sovint no ha estat possible controlar els símptomes amb la medicació a domicili i ha hagut de reingressar. Continua llegint

Anuncis

Vides separades

La filla de la Sra. Teresa acut a la consulta de la infermera per parlar de la seva mare. Vivia sola en el poble i ha anat a viure amb ella perquè trobava que alguns dies no es feia el dinar i es trobava  molt sola d’ençà que va morir el pare. Té dificultats per caminar.

Li preocupa una ferida que té al turmell i demana a la infermera si pot anar al domicili per veure si s’està curant bé la ferida. Queden per una visita a domicili al dia següent.

Quan arriba al domicili troba amb la pacient i la filla a la gestora de casos del CAP. Ha anat a valorar el domicili i els recursos que necessita la Sra. Teresa. Les va activar el metge de la pacient. La infermera no en sabia res. I troba a la gestora fent part de la feina que ella sempre havia fet: valoració del domicili, dels recursos humans (cuidadors, família) i de l’entorn que té la pacient . Continua llegint

Desesperació

La Rosa ha vingut a la consulta pels resultats analítics de la seva mare, a qui atenem en el seu domicili. La mare ens ha autoritzat a donar-li els resultats.

La Rosa viu a 30 km. Té dos germans que viuen al poble i uns altres dos que viuen en altres pobles. A menys distància que ella. Però tots “són homes”. Ella és la que se’n fa càrrec de quasi tot allò relacionat amb la salut de la seva mare.

Ja ho va fer amb el seu pare, que va morir fa un parell d’anys després de llarg temps de malaltia crònica complexa amb ingressos i reingressos a l’hospital.

La Rosa ja va haver d’afrontar l’actitud de la seva mare, que deia no necessitar ajuda, i “l’absència” dels seus germans, que no veien allò que no els convenia veure. Continua llegint

La mirada oberta

És la primera visita amb el Muhammad. Ve acompanyat d’un company de pis que fa de traductor. Comença a explicar el motiu de consulta i llavors li dic que ja en parlarem, però que com que és la primera visita amb mi, abans li faré unes preguntes per tenir informació. Ve del Pakistan. Li pregunto quant temps fa que viu aquí i respon que uns 7 o 8 mesos. Li pregunto després si va venir directament o bé si va passar per algun lloc abans. Sembla que no entén la meva pregunta. Preciso si va venir en avió, callo per donar-li temps. Llavors el company, que tampoc és que s’expressi gaire bé en castellà, em diu que no va venir en avió, que va ser un viatge llarg, que va haver de travessar muntanyes, que va haver de menjar el que trobava, que va haver de navegar en embarcacions precàries… Que va ser molt dur. Em diu que, fa poc, catorze nois de la seva zona van morir ofegats en un naufragi.

Silenci. Continua llegint

El dolor

Té 28 anys i pregunta si “tinc alguna cosa” per a l’ansietat. Mai no m’ha consultat res. És la seva primera visita. No sé res d’ella.

Immigrant. Va venir amb la seva mare i 4 germans fa uns 12 anys per “buscar-nos la vida”. El seu pare (que ja havia “desaparegut” de la família) i 2 germans més grans es van quedar en el seu país d’origen. No en sap res d’ells. Continua llegint

L’últim adeu

El Rafael ens acaba de deixar. Avui he anat al seu comiat a l’església amb la seva família i algun amic.  Hem compartit una estona els nostres sentiments pensant en ell. De fet aquest escrit vol ser un petit homenatge a la seva persona.

Fa molts anys que l’estava atenent. No era un pacient fàcil. De fet s’havia barallat amb moltes metgesses i infermeres del CAP pel seu caràcter. Va arribar a la meva consulta després de diferents canvis d’infermera. El motiu principal de les visites era les cures d’unes nafres d’origen vascular a una cama. Si no l’atenia de seguida s’impacientava. Volia ser el primer, sempre. A vegades et feia perdre la paciència. Continua llegint

Quan el pacient en sap molt més que tu

Veig el seu nom al llistat de visites d’avui i penso… fa molt temps que no ve a la consulta, què deu passar?

No li agrada gens visitar metges. Portador del virus de l’hepatitis C. Mai havia volgut considerar el tractament antivíric, tot i que en parlàvem en cada visita. Fins que la seva parella, també portador, va patir un càncer de fetge. Llavors, va acceptar anar a l’especialista per parlar-ne. Continua llegint