El meu marit té un trauma

La Josefa ve a visitar-se la  per un  refredat. Li miro la TA perquè és hipertensa i fa temps que no ho faig. La trobo una mica alta, li comento. Diu que pot ser perquè aquesta nit no ha dormit bé, com moltes altres nits. Es seu marit té malsons, està neguitós per la nit i crida… “És que el meu marit té un trauma”. “Què ha passat?”. I la senyora explica que quan el seu marit tenia 4 anys, i vivien a Jaén, els pares el van deixar a casa a càrrec de dos germans més petits i mentre eren fora hi van anar uns  que vivien a prop i van matar a cops de destral un dels nens que dormia. “Le partieron la cabeza con un hacha como si fuera una sandía”. Al Paco, el seu marit (4 anys), també  li va tocar el rebre, el van pegar. Quan van tornar els pares van culpabilitzar el Paco de no haver vigilat prou i que haguessin matat el germà més petit. Posteriorment, vivint a Tarragona, quan els pares anaven a treballar, deixaven el Paco a la vora del riu fins que ells tornaven. “Y todo esto le ha creado un trauma a mi marido”. Continua llegint

Anuncis

Tinc el meu orgull, doctora!

En Pere, de 75 anys, ve pels resultats de les noves analítiques. Fa uns mesos, arran d’una anèmia macrocítica, vaig detectar un dèficit de vitamina B12. Al fer la història clínica, en Pere m’explica que a penes menja carn.

“Com és això?”

En Pere, jubilat, viu sol. Cobra uns 600€ de pensió.

“Amb això he de pagar-ho tot. De vegades, em quedo en números vermells… depèn d’allò que he de pagar.” Continua llegint

Perdonin, vaig amb una hora de retard!

Primer dia de feina després de les vacances d’estiu. Vinc amb ganes.

8:00h: Obro l’e-cap. Entro en la meva agenda del dia per intentar organitzar-me el matí:
31 cites prèvies (cadascuna de 7 minuts), 2 visites telefòniques i 5 e-consultes. Em veig amb força: avui puc amb tot!

8:30h: Primera visita. La Mercè està en un moment vital difícil. Després de 41 anys al peu del canó, sembla que ha de tancar la botiga de tota la vida. Aquest any es jubila. Fa mesos que ve a consulta per molts símptomes variats. Avui em confessa que creu que tenen relació amb la jubilació. No se’n fa a la idea. Parlem de recursos, emocions, famílies, projectes de vida…21 minuts de consulta. No passa res. Acaba de començar el dia.

Surto a cridar el següent.

En José és cardiòpata. Continua llegint

Treballar amb incertesa

En Pere va venir a la consulta, després de les meves vacances. Control de tensió, posava al motiu de visita.

Tot col·locant el manegot, pregunto: com va, el mal d’espatlla?

Des de fa 5 mesos que anem tractant una dorsàlgia. Primer, feia mal amb els moviments, molt semblant a altres vegades, durant anys. Però fa un mes, va canviar. Feia mal a la nit, i per molt que toquéssim, el dolor era constant, no canviava. Es va demanar una analítica, que era normal.

En Pere, en mira, no contesta. És la seva dona, qui ho fa: Doncs, li segueix fent mal. I es queixa. Hem estat de vacances i s’ha queixat diverses vegades que es trobava malament. I té suors. Continua llegint

Les visites a casa d’en Joan

Després de 9 mesos de no treballar al poble, l’Antoni em fa arribar, mitjançant una companya, la notícia de que s’ha mort el seu pare: «Digues a la doctora que ha mort el pare. Ella l’havia cuidat molt, vull que sàpiga que ha mort fa uns dies a l’hospital».

Aquesta notícia em porta a pensar en el Joan, la seva dona Dolors, el seu fill Antoni i els altres fills, la seva casa, la seva vida i la seva història.

En Joan era un home de poble, d’origen humil que havia treballat per tirar la família endavant, els quatre fills i la seva dona Dolors. El vaig conèixer quan ja era gran, amb els seus problemes i la mirada una mica sorneguera. Als 80 anys encara anava al bosc a fer llenya. Amb el temps van anant apareixent més malalties i amb elles més relació entre nosaltres. Una colecistectomia va ser l’inici de la seva davallada física i psíquica. Una litiasi biliar, una colecistitis crònica i una intervenció que es va complicar i el va portar a un llarg ingrés hospitalari. Un  bon dia li van donar l’alta de l’hospital amb una gran ferida quirúrgica abdominal oberta que havia de curar per segona intenció, una gran debilitat i molt poques ganes de viure. Li van donar l’alta de l’hospital quan va estar mínimament estabilitzat perquè si hi hagués estat més temps s’hauria mort de tristesa i de no menjar, li varen dir els metges. O sigui que cap a casa, sense avisar-nos, és clar. Visites i cures quasi diàries que feia la infermera amb delicadesa. Cures de la ferida que mica a mica anava tancant i xerrades al llit sobre què li passava, els dies a l’hospital, la por de morir-se i al mateix temps les poques ganes de viure. Junts anàvem valorant les petites millores, l’esperança que tot acabaria bé, que tornaria a caminar i a trobar petites alegries que l’empenyessin  a seguir vivint. Vol dir que me’n sortiré? em deia. I jo li contestava que creia que abans em jubilaria que no es moriria ell. I se’n va sortir, amb molta debilitat a les cames, li va costar poder sortir al pati. Al cap d’unes setmanes ja el visitàvem al menjador, estirat en una gandula, i a l’estiu, a la fresca de la terrassa. La Dolors sempre al seu costat i quan podia explicava els seus propis mals. Quan anàvem a casa seva a visitar-lo entràvem per la cuina, la porta sempre oberta i la llar de foc encesa quan feia fresca. Era llaminer, i tot i la seva diabetis menjava pastissos i flams, era l’única cosa que li entrava. Ens ensenyava la nevera plena de flams amb satisfacció. Continua llegint

La Maria vol morir a casa

Fa dies que la Maria no es troba bé. Està molt cansada i s’ofega.

La Maria té 91 anys, és vídua des de fa més de 20. No té fills i un nebot i una neboda s’ocupen d’ella. “ Sort tinc d’ells, perquè em tracten com a una mare”, ens explica en una de les visites a domicili.

Ara fa un mes que no surt de casa perquè té por de caure. Té por de la nit, de no despertar-se. Ahir la seva neboda es va quedar a dormir amb ella. Continua llegint

Empatia

Surto a cridar a la sala d’espera. Oksanna.

És la seva primera visita al CAP, no la conec.

29 anys. Pell blanca, molt prima, vestida molt senzilla però alhora molt correcta. Bellesa natural, d’aquelles sense artifici

Entra amb un noi jovenet, també molt maco: moreno, faccions suaus, ulls grans. Semblen dos actors de cinema. No puc evitar fer una composició de lloc prèvia: són germans? d’on venen?

S’asseuen.

Parla ell.

Castellà impecable però amb accent marcat de l’est. Acaba cada frase amb un somriure radiant. Costa deixar de mirar-lo, encisa sense voler. L’Oksanna se’l mira esperant les traduccions.

Són russos. Estan casats. Ell fa 2 anys que viu aquí i ja està treballant Continua llegint