La trucada

 Els diaris d’atenció primària

       

–     Totes les línies estan ocupades. Esperi…

Sabia que on estava tothom estava trucant, per això el col·lapse. Però l’angoixava la veu entretallada que minuts abans acabava d’escoltar. Delatava l’evolució tòrpida després de cinc dies amb COVID.  

6 mesos abans, sogra i  pare ja l’havien patida. La Lourdes no ho va superar i l’Antonio va estar 3 mesos a la UCI.

Tornà a marcar i a la fi:

• 061, digui’m?
• Hola, soc infermera del CAP, necessito derivar urgentment una pacient amb COVID a l’hospital – Evitaria tant com pogués que una altra família patís com la seva.

L’infermer de la consulta 2

(Antonio Vallejo Domingo)

L’essència de l’acompanyament

Els diaris d’atenció primària

En Joan va patir el 2016 una ruptura d’aneurisma cerebral i detecció de malformacions arteriovenoses de difícil abordatge. Durant mesos vam realitzar seguiment a consulta: per control del risc cardiovascular però sobretot per fer escolta activa, acompanyament i gestió de les pors i la incertesa. 

Fa 5 mesos el van reintervenir per nova hemorràgia i vaig rebre una econsulta de la filla: “Bon dia doctora, t’escric perquè m’ho va demanar el pare… ahir el van operar i com que no s’havia pogut acomiadar de tu, volia que t’escrigués per informar-te de com anava tot, per si no anava bé” 

Minerva

(Clara Vilavella)

La mare

Els diaris d’atenció primària

Quan va arribar a casa la va veure estranya. Li va demanar que li ensenyés el braç i el que ella es temia es confirmava: múltiples lesions  superficials. Ara feia temps que no s’ho feia. Com pot ser? es pregunta constantment. 

Fa 20 anys que soc infermera de la mare. La filla va ser molt desitjada, i va costar que arribés. La mare té HIV i va necessitar una FIV. 

Plora. Silenci. No sap com ajudar a la seva nena. Dubtes. Incomprensió.

L’escolto. L’acompanyo. Compassió. 

I ho diu: tinc por d’arribar un dia a casa i que ho hagi fet.  

203 

(Mònica Coll Llastarri)

Incentivem la longitudinalitat amb els metges i metgesses de família

Els diaris d’atenció primària

La relació amb el mateix metge de família aporta prou beneficis perquè pagui la pena incentivar-la. Afavoreix decisions compartides, limita ús de proves, disminueix riscos d’associacions de fàrmacs  i cuida de les persones com un tot. La medicina de família va de conèixer bé els pacients i les famílies i acompanyar-los al llarg de la vida amb visió àmplia, curiosa i la brúixola sempre cap al ser integral i les múltiples necessitats. Llegir experiències de metges de família cuidant dels mateixos pacients al llarg del temps trenca amb els prejudicis i ens convida a entendre els veritables valors de l’especialitat. 

Roses Grogues

(M Carmen Pérez Centellas)

Condol, comiat i escalfor al cor

Els diaris d’atenció primària

Han trobat mort un pacient. Reviso l’historia: 91a i molts motius per morir. Telefono la seva metgessa: conté l’emoció, està passant visita.

M’obre la cuidadora. Rau boca terrosa entre el llit i la porta. Sota la cara un petit bassal. La roba de llit pulcrament preparada,  damunt un inhalador. El cos és fred;  S’ha ferit el nas en caure.

Faig  paperassa. Em demanen: agraeixi  la Dra. Agramunt la seva atenció. Li donaré el missatge.

 -I a vostè també – A mi? – Sí, l’havia atès alguna vegada. No fa gaire va dir: fa dies que no veig passar la Dra. Badal…

Nota: Els noms de les metgesses son ficticis

 Dra. Badal

 (Pilar Babi Rourera)

La mida sí que importa

Els diaris d’atenció primària

El Ramon viu sol, té diabetis i fa un any va tenir un infart.

Feia dies que li anava darrera i per fi s’ha fet una analítica. La glicada ha pujat a 12,5.

Truco per explicar-li els resultats i quedem a la consulta.

Explica que no pren la medicació per a la diabetis, perquè les pastilles són massa grosses. Intenta explicar-me que per ell, la mida de les pastilles és molt important.

Doncs apa, a buscar pastilles petites que puguin anar-li bé.

Marxa donant les gràcies per haver-lo entès. Jo també les hi dono per explicar-me que no prenia la medicació.

Estiu

(M Luz Talavera Pérez)

La càrrega

Els diaris d’atenció primària

És un domicili ample, lluminós, net, decorat amb gust. Una casa com cal.

C. està al dormitori, estirat al llit. Fa bon aspecte. Porta un pijama d’hivern de vellut vermell.

Sembla nou.

Els llençols i la flassada van a  conjunt amb les cortines de les finestres Ella se’l mira amb amor. La cuidadora guaita des de la porta. C. ha descarregat la sol·licitud però té dubtes.

-”Oi que no podré tornar a caminar, doctora? Soc un pes i una càrrega per tots. Si no puc fer res per mi mateix, viure no té sentit. Doni’m una pastilla i que s’acabi aviat”

Mem

(Esperanza Martín Correa)

Els temps estan canviant…

Els diaris d’atenció primària

Un adolescent a l’institut. Aquest poema/cançó semblava resumir que el millor estava per venir.

Un metge recent especialitzat en Medicina de Família. El millor estava per venir. Segur.

Ara. Veus els teus companys en actiu. Vestits tal com a tu ja t’ havien preparat, temps ençà.

Però per a quelcom que, en realitat, no havia de venir mai…

Els temps estan canviant, amic Dylan, però ni tu ni jo sabíem llavors ni sabem avui el final de l’ estrofa…

Bonaventura

(Josep Verdú Solans)

Només dol

Els diaris d’atenció primària

En Manel ha perdut la dona, el seu puntal des de l’hemorràgia cerebral que li ha donat tantes dificultats per parlar i moure’s. La Cristina la filla no comprèn què li passa, cada vegada que va a casa de son pare, la crida, s’enfada i no la deixa tocar pas res. Vaig al domicili, per tenir una estona per valorar i explorar sense les interrupcions de la consulta. La casa estava impecable, els comandaments de la televisió perfectament alineats i la manta perfectament plegada, que arregla després que jo la mogui. Potser no només és  dol el que li passa.

Petronille

(Noemí Amorós Parramon)

Relat d’una nit d’estiu en temps COVID

 Els diaris d’atenció primària

Nit calorosa, juliol 2020. 

Sopàvem a casa amb la padrina del meu fill, per primer cop després del confinament per la Covid-19; ella preguntà per mi, i ell respongué:

–     la mare en arribar a casa, es dutxa, recull, dina o sopa sola a la cuina i quan acaba, seu a una cantonada del sofà i es queda allí, quieta, callada…, ens mira, no parla. Fa mesos que no ens fa petons ni abraçades. Està però no hi és… pateix, i crec que té molta por….

Va ser escoltar-lo i plorar per primera vegada des de l’inici de la pandèmia.

Tara

(Zoe Herreras Pérez)