Sobre les DPOs (a partir d’un cas)

Benvolgudes,

M’agradaria explicar-vos un fet que vam viure fa uns  dies al CAP de Capellades , i que vull deixar per a la reflexió.

Acut un noi d’uns 22 anys que refereix  que havia patit una caiguda i s’havia fet mal als dos genolls i a les mans, amb una sospita de possible fractura d’alguna falange.

Al taulell el noi informa que ha caigut.  Al davant hi té un conegut seu que quan el sent es gira i se’l mira de dalt a baix i li demana si la caiguda ha sigut amb moto, ja que pel tipus de lesions que presenta ho suggereixen.  (als dos genolls  i a la mà dreta)

El noi diu que sí, que ha sigut amb la moto. Continua llegint

Avui ens ha deixat la Teresa

Estava ingressada en una residència perquè havia de fer rehabilitació després d’una caiguda on es va fracturar la cama i el braç. A casa tenen moltes barreres arquitectòniques i pensaven que era el millor.

De l’hospital va anar directament a la residència. Just al cap de quatre dies d’estar allà, va començar l’estat d’emergència per la pandèmia. Es va tancar la residència. La família no va poder anar a veure-la. Van decidir portar-la a casa però havien de fer-li la prova del coronavirus. Després d’esperar dies, va ser positiva i el seu estat de salut es va anar deteriorant. Fins que no va poder més. Continua llegint

La suciedad como criterio de exclusión (de rehabilitación)

429PHOTO-2020-02-28-12-09-29

Respecte a les decisions

Ve la Remei a la consulta, em diu que està cansada de fer dietes que mai li funcionen. Les suporta una temporada però després cau de nou en la dieta de sempre. Assegura que no menja per tenir el pes que té. Em comunica que ha decidit fer-se una gastrectomia, ja n’havíem parlat del tema, inclús amb endocrinologia, tot i el seu IMC de 42, a la seva edat no acaba d’entrar en cap protocol. La Remei té 74 anys. Ha trobat una clínica privada que li fan, pagant el preu dels estalvis de la seva vida. Donat  que la decisió és conscient i lliure assumint els riscos que comporta, acompanyo en aquest procés. Continua llegint

CONVERSANT ENTRE COMPANYES: ètica en l’atenció als pacients

Conversa amb una companya amb la que faig el contra torn quan arriba a la consulta.

A.- Uf! Quina llista que tens! I quin matí has tingut!!!

B.- Doncs sí, sense poder respirar ni un moment. Molta feina.

A.- Clar, però hem de posar límits als pacients perquè així no es pot treballar. Venen per qualsevol cosa. Si creiem que no els cal la visita hem de dir que no els atenem.

B.- Com dius? Continua llegint

30 de novembre

Matí del 30 de novembre. Últim dia de vaga d’ AP.

Soc metgessa de família d’ un equip urbà i avui estic de serveis mínims.

No he parat però no he tingut moltíssima feina.

Entre visita i visita, esgarrapo segons per mirar el mòbil i veure que està passant. Tinc una sensació estranya: el meu entorn continua de vaga i en canvi, a la premsa i a les xarxes socials sembla que tot hagi tornat a la “normalitat”. Continua llegint

Morir a l’hospital en cap de setmana

“Llavors, doctora… de què ha mort el meu marit?”

La Marta està en xoc. En Jordi, de 76 anys, va morir un diumenge en una planta de l’hospital.

Va anar a urgències per malestar general. Ja portava temps  que es trobava malament. Amb febre, pèrdua de pes. Havia estat ingressat dues vegades. L’havien tractat amb antibiòtics com si fos una infecció generalitzada. Sense un diagnòstic clar. Però no se sentia bé. S’havia aprimat molt. Perdia capacitats físiques i cognitives.

La Marta no volia tornar a l’hospital comarcal. No veia clar que “sàpiguen què estant fent”. Volia anar a l’hospital de tercer nivell. Però el seu marit se sentia tan malament que no va voler anar tan lluny… i van tornar a urgències del comarcal. Continua llegint

Els metges coneixem el nostre metge de família?

Soc metgessa de família, fa 23 anys que tinc la mateixa metgessa de família.
Quan per motius de salut, he hagut de necessitar alguna cosa, jo he demanat hora al CAP i he anat amb ella.
Continua llegint

Desesperació

La Rosa ha vingut a la consulta pels resultats analítics de la seva mare, a qui atenem en el seu domicili. La mare ens ha autoritzat a donar-li els resultats.

La Rosa viu a 30 km. Té dos germans que viuen al poble i uns altres dos que viuen en altres pobles. A menys distància que ella. Però tots “són homes”. Ella és la que se’n fa càrrec de quasi tot allò relacionat amb la salut de la seva mare.

Ja ho va fer amb el seu pare, que va morir fa un parell d’anys després de llarg temps de malaltia crònica complexa amb ingressos i reingressos a l’hospital.

La Rosa ja va haver d’afrontar l’actitud de la seva mare, que deia no necessitar ajuda, i “l’absència” dels seus germans, que no veien allò que no els convenia veure. Continua llegint

La Maria vol morir a casa

Fa dies que la Maria no es troba bé. Està molt cansada i s’ofega.

La Maria té 91 anys, és vídua des de fa més de 20. No té fills i un nebot i una neboda s’ocupen d’ella. “ Sort tinc d’ells, perquè em tracten com a una mare”, ens explica en una de les visites a domicili.

Ara fa un mes que no surt de casa perquè té por de caure. Té por de la nit, de no despertar-se. Ahir la seva neboda es va quedar a dormir amb ella. Continua llegint