Alzheimer i canvi de vida

Són les 19:30h. Em queda la darrera visita del dia: el Jordi Barri. Surto a cridar-lo.

Veig a la seva filla a la sala d’espera, la Fiona.

La Fiona és la petita dels 2 germans, hi ha un altre fill però no el conec perquè no ha vingut mai a consulta (ni d’acompanyant del Jordi ni tampoc de l’Aurora, la seva dona).

L’Aurora té 80 anys.

Des de fa 5 anys l’Aurora segueix controls a consulta i a diferents centres per demència tipus Alzheimer. Als matins, va a un centre de dia on es queda a dinar. El Jordi va a buscar-la a les 17h.

La vida del Jordi i l’Aurora ha canviat molt en aquests 5 anys.

Són una parella molt activa i coneguda al barri: sempre han participat de la vida de la parròquia, canten a una coral i coneixen el veïnat i s’hi han relacionat amb molta fluïdesa tota la vida amb les Associacions de Veïns i altres col·lectius del barri.

El Jordi sempre ha estat esportista: neda habitualment i té una vida molt activa. Ara és ell qui va sol a la majoria d’actes que abans compartien. No vol explicar als coneguts el que està passant. Encara no acaba d’entendre la malaltia de l’Aurora.

L’Aurora s’aixeca al matí i el Jordi li prepara l’esmorzar.

Tenen una ajuda a domicili un parell de cops per setmana per intentar dutxar-la abans d’anar al centre de dia. Però és una lluita diària: l’Aurora, des que s’ha demenciat, no accepta fer-se  la higiene.

El Jordi es baralla: tant sí com no vol que es dutxi. La increpa i li diu que la gent no voldrà estar amb ella perquè fa pudor. Ella s’enfada però no cedeix. Sovint han de claudicar i li preparen els estris perquè sigui el personal del centre de dia qui faci la higiene.

Avui té cita a consulta el Jordi però entra la Fiona.

Està molt angoixada.

M’explica 2 episodis de desorientació espacial de la seva mare. S’ha perdut pels carrers del barri.

En una ocasió, ha sortit amb el seu marit i, mentre ell entrava al mercat a comprar, li ha dit que l’esperés a un banc a fora. Quan ha sortit a buscar-la, no l’ha trobada. Ella havia marxat i ha hagut de passar una estona caminant pel barri fins que l’ha trobada.

En una altra ocasió el Jordi ha hagut de trucar als mossos d’esquadra perquè, mentre passejaven plegats, ha vist uns coneguts a l’altra vorera del carrer. Li ha dit a l’Aurora que esperi un moment en un banc mentre ell anava a saludar-los i quan ha tornat, l’Aurora havia marxat.

La Fiona està preocupada perquè no sap com fer-li entendre al seu pare que l’Aurora té una demència i que cal tenir molta cura. També està tramitant recursos amb la treballadora social per intentar controlar tots els perills que comença a intuir que suposen la situació de la convivència dels seus pares i la malaltia.

Mentre estem parlant a consulta, truquen a la porta. És el Jordi. Són les 20h.

La Fiona i jo fem cara esverada. “On és l’Aurora?”-Li pregunto.

El Jordi contesta tranquil·lament:

“No pateixi, doctora, l’he deixada arreglant-se les ungles al centre de bellesa MariCruz on ja la coneixen. Li li he dit a l’esteticista que quan acabi li recordin que vagi al Centre Cívic (que és molt a la vora) i m’esperi allà”

Però Jordi -li dic- l’Aurora potser no sap anar al Centre Cívic”

Sí, doctora, no es preocupi. Fa molts anys que hi anem. Coneix el camí de memòria”

Mentre parlem, busco a internet el telèfon del Centre de Bellesa MariCruz. Truco. Em contesta una noia: “Bona tarda. Sóc la doctora Antón del CAP. Voldria saber si està amb vosaltres l’Aurora?” La noia em contesta que sí que hi era però que fa uns minuts que ha marxat i que li han recordat que havia d’anar al Centre Cívic on l’esperaria el seu home.

Penjo el telèfon.

La Fiona i jo ens mirem amb complicitat.

S’aixeca i em diu:

“Doctora, me’n vaig a buscar-la. Papà, tu queda’t aquí amb la doctora”

El Jordi ens mira estranyat i diu: “Però què passa? L’Aurora ens esperarà allà”.

La Fiona marxa i el Jordi i jo tornem a abordar les dificultats que suposen conviure amb algú que pateix una demència. Li demano que m’expliqui les 2 situacions prèvies en què s’ha perdut l’Aurora. Ell no és conscient que es pugui repetir.

Al cap de 15 minuts truco a la Fiona.

Doctora, ja l’he trobada. Estava al Parc dels ànecs. No ha arribat al Centre Cívic. Ha entrat al parc i estava asseguda a un banc. L’he trobada tranquil.la. Si us plau, digui-li al meu pare que l’esperem aquí”

El Jordi està molt amoïnat. No vol decebre ni a la seva filla ni a la seva doctora. És un home íntegre i responsable i no li agrada pensar que potser ha fet alguna cosa que hagi suposat un risc per la seva dona. El tranquil·litzo però insisteixo en què cal prendre consciència dels perills que té la malaltia.

En parlarem un altre dia amb més calma, ara ha de sortir corrents per anar a trobar a la seva filla i la seva dona al parc.

La consulta i la saleta ja són buides.

Definitivament, la medicina de família ha de tocar molts fils. La vida és complexa i els pacients i les famílies esperen molt de nosaltres.

Avui, com tants altres dies, me’n vaig amb el dubte a casa:

Estem preparats?

Anuncis

La Maria vol morir a casa

Fa dies que la Maria no es troba bé. Està molt cansada i s’ofega.

La Maria té 91 anys, és vídua des de fa més de 20. No té fills i un nebot i una neboda s’ocupen d’ella. “ Sort tinc d’ells, perquè em tracten com a una mare”, ens explica en una de les visites a domicili.

Ara fa un mes que no surt de casa perquè té por de caure. Té por de la nit, de no despertar-se. Ahir la seva neboda es va quedar a dormir amb ella. Continua llegint

Sóc una infermera del món rural

He estat treballant durant molt anys en un poblet petit de muntanya. Allà va començar el meu camí de l’Atenció primària, després de temps treballant a l’hospital.

Un dels meus primers pacients d’aquell poble, va ser un noi jove amb una diabetis. Durant molts anys el vaig anar atenent per diferents motius. Vam establir una relació de confiança important. Continua llegint

Comiat

Entra en Ramon, a qui conec de fa més de 10 anys.

Vinc per tres coses, em diu…

Una, la piga que ha crescut una mica… Dermatoscòpia, queratosi seborreica. Continua llegint

A l’hospital, qui és el metge referent?

La Maria ha estat ingressada a una planta quirúrgica de l’hospital tres dies, després d’una intervenció d’una hèrnia engonal programada.

És diabètica, hipertensa i hipotiroïdal. Està en tractament amb metformina, enalapril i tiroxina.

M’explica que a l’hospital ha estat “molt malament”… Continua llegint

La Rosa i els seus fills. Acompanyar el moribund

En Josep pateix una malaltia d’Alzheimer avançada i un càncer de pulmó. Ell és vidu, el cuida la seva filla Rosa que durant anys s’ha ocupat de fer-li costat, acompanyar-lo als metges i hospitals, de portar-lo al centre de dia, d’assegurar que mengés, que prengués la medicació, que anés net…. i de tractar-lo amb respecte i molt d’afecte. La Rosa treballa fora de casa i té dos fills. Amb una mica d’ajuda ho ha anat fent tot. Ella ha sabut integrar l’atenció al seu pare amb la cura dels fills,  de manera que tots plegats s’ajudaven i es feien companyia al mateix temps. Quan el pare encara podia, recollia els nens a l’escola i els donava el dinar que la Rosa havia deixat preparat. Quan ja estava pitjor, la filla gran vigilava que l’avi mengés, que no s’escapés de casa o que no caigués mentre la Rosa acabava de recollir la cuina. Abans d’anar a dormir els nens li feien un petó de bona nit. Continua llegint

La Rosa ha mort avui a urgències de l’hospital

Amb 94 anys, feia temps que estava enllitada, totalment dependent de la seva cuidadora, que la tenia que feia goig veure-la. S’havia aprimat tant, que era pell i ós. Les nafres de decúbit es tancaven de forma miraculosa, amb les cures de la cuidadora i la supervisió de la infermera.

Fa temps, un assistent social va proposar ingressar-la en un centre sociosanitari. Li semblava que les condicions de la casa on la pacient havia viscut sempre “no eren adequades”… Vam parlar amb els fills: el que vivia amb ella i el de fora. Coneixíem la pacient des que era una persona vàlida i sabíem que era feta a “l’antiga”, de les que les residències li semblen llocs on familiars irresponsables abandonen les persones que haurien de cuidar a casa. Ella mateixa va cuidar el seu marit a casa fins a la seva mort… Continua llegint