Xarxa de seguretat

Vaig a veure l’Amàlia a casa seva. Fa poc que treballo en aquest centre i encara no la conec. No contesta. Al cap d’una estona pico el timbre de la veïna, la Remei, que tinc apuntada a la llista de contactes, i que m’envia el seu fill, que viu al pis de dalt, a obrir el portal. Continua llegint

Anuncis

Jo no soc ningú

Ella ha mort aquesta nit en un box d’urgències de l’hospital. Sense ningú al costat.

Vídua amb 5 fills, sempre venia sola a la consulta. Qui sap si es prenia bé els fàrmacs. No hi havia manera de comprovar-ho. Quan li preguntava qui l’acompanyava a les visites dels especialistes sempre deia que els seus fills no podien faltar a la feina.

Malalta crònica, polimedicada, dependent, sola. Difícilment complia el tractament farmacològic. I el dietètic, encara menys. Va anar empitjorant sense que ningú se n’adonés. No hi havia ningú de la família per adonar-se’n. Continua llegint

Desesperació

La Rosa ha vingut a la consulta pels resultats analítics de la seva mare, a qui atenem en el seu domicili. La mare ens ha autoritzat a donar-li els resultats.

La Rosa viu a 30 km. Té dos germans que viuen al poble i uns altres dos que viuen en altres pobles. A menys distància que ella. Però tots “són homes”. Ella és la que se’n fa càrrec de quasi tot allò relacionat amb la salut de la seva mare.

Ja ho va fer amb el seu pare, que va morir fa un parell d’anys després de llarg temps de malaltia crònica complexa amb ingressos i reingressos a l’hospital.

La Rosa ja va haver d’afrontar l’actitud de la seva mare, que deia no necessitar ajuda, i “l’absència” dels seus germans, que no veien allò que no els convenia veure. Continua llegint

L’autobús i el TAC

Telefònica del dijous. A ultimíssima hora truco al José. El vaig veure fa pocs dies, té unes possibles bronquièctasis a la placa de tòrax i li  he demanat un TAC per a estudiar-ho. No sé pas què deu voler. Marco el número. Espero. No contesta. Penjo i torno a marcar. Ara sí. Després dels intents infructuosos previs per contactar telefònicament amb ell per un altre tema, quan, finalment va venir a la consulta, em va dir que li costava despenjar l’smartphone perquè no se’n sortia amb allò de fer lliscar el dit. Em va demanar que el següent cop li donés temps i que ho intentés diverses vegades seguides, ja que sinó ell trucava al CAP i li deien que esperés, que ja el tornaria a trucar. M’ho vaig apuntar a la història, no fos cas que me n’oblidés. Continua llegint

La mirada oberta

És la primera visita amb el Muhammad. Ve acompanyat d’un company de pis que fa de traductor. Comença a explicar el motiu de consulta i llavors li dic que ja en parlarem, però que com que és la primera visita amb mi, abans li faré unes preguntes per tenir informació. Ve del Pakistan. Li pregunto quant temps fa que viu aquí i respon que uns 7 o 8 mesos. Li pregunto després si va venir directament o bé si va passar per algun lloc abans. Sembla que no entén la meva pregunta. Preciso si va venir en avió, callo per donar-li temps. Llavors el company, que tampoc és que s’expressi gaire bé en castellà, em diu que no va venir en avió, que va ser un viatge llarg, que va haver de travessar muntanyes, que va haver de menjar el que trobava, que va haver de navegar en embarcacions precàries… Que va ser molt dur. Em diu que, fa poc, catorze nois de la seva zona van morir ofegats en un naufragi.

Silenci. Continua llegint

El que calgui

L’Hortènsia va arribar al barri fa poc més d’un any. Acompanyava a la consulta al seu fill Ramiro, de 15 anys i amb síndrome de Down. El seu marit i ella havien decidit deixar casa seva, les seves feines i els altres fills, ja emancipats, al seu país llatinoamericà per mirar de trobar una atenció millor per al Ramiro, amb qui, des de l’arribada de la pubertat, era cada cop més difícil conviure. No li era possible comunicar-se amb paraules, i cada cop es posava més agressiu i al seu país no trobaven els recursos que l’ajudessin a estar millor.

Aquí han trobat una escola on el Ramiro es troba a gust i una associació que els facilita una atenció integral que fins ara no havien trobat. Continua llegint

Mort d’un “Nadie”

Mort d’un “Nadie1

Avui ha mort el Ricard. Ho ha fet a casa seva, com ell volia, com havíem parlat fa uns dies, quan nosaltres li vam oferir poder fer-ho en un altre lloc on podria estar més cuidat.

Però ell va triar morir a casa, acompanyat pel seu fill i atès per nosaltres, la seva infermera, la seva metgessa i la treballadora social del CAP. Enmig del fum de les cigarretes que ell (fins dos dies abans de morir) i el seu fill encenien sense descans, en un entorn ple de brutícia i mala olor. Continua llegint