Tristesa

En Jaume necessita la baixa laboral. La seva filla té una recidiva de la seva leucèmia.

Després de 5 anys de lluita. De tants dies passats a l’hospital, sense poder sortir, sense poder abraçar la seva filla, aïllada.

Ara, que fa gairebé un any que semblava lliure de malaltia. Ara, que ja anava a l’escola. Ara, que la vida de la família semblava acostar-se a la normalitat. Ara, que la seva dona i ell havien tornat a treballar. Continua llegint

Anuncis

Sóc una infermera del món rural

He estat treballant durant molt anys en un poblet petit de muntanya. Allà va començar el meu camí de l’Atenció primària, després de temps treballant a l’hospital.

Un dels meus primers pacients d’aquell poble, va ser un noi jove amb una diabetis. Durant molts anys el vaig anar atenent per diferents motius. Vam establir una relació de confiança important. Continua llegint

Maria

Només entra a la consulta, la Maria es posa a plorar. No ha dit res. Només plora. Plora sense aturador. Plora sorollosament. Plora remullant la taula, la seva camisa, les seves sabates… Plora de veritat. Sense consol.

Jo me la miro. No dic res. L’hi atanso un mocador de paper darrera un altre. I ella, es moca sorollosament. Llença el mocador de paper a terra. Continua llegint

Vull fer això … però no així

Comença el relat en diumenge a la tarda. Ha estat un cap de setmana bonic, de gaudir de natura en família i amics. Però aquesta tarda, grisa i freda, convida a recollir-se a casa. Tinc feinetes i lectures pendents i amb aquests afers marxa el diumenge volant: rematant una sessió de teràpia tòpica per als meus companys del CAP, llegint un article que tenia pendent de revisió sobre infeccions respiratòries i, per acabar, lectura obligada del nostre bon amic Raul Calvo i les seves històries de capçalera. Tot plegat em deixa un bon sabor, perquè acabo pensant: “que afortunada sóc! treballo en allò que vull, sento que és la meva vocació…” I així amics… arriba el dilluns.

Us ben asseguro que a les 8 en punt passo per la porta del CAP. Totes les meves companyes administratives ja amb la cara davant la pantalla citant a tots aquells pacients que han matinat per ésser els primers… I en són molts. Tants, que amb prou feines poden enviar-me un somriure de bon dia.

Ara sóc jo qui es planta davant la pantalla i veig que en qüestió de minuts a l´agenda apareixen els noms de vells i no tan vells coneguts, i d’altres que llegeixo per primer cop. No són les 9 i l´agenda ja és plena.

Continua llegint

Sóc una privilegiada

Avui m’ha trucat un company metge per demanar-me que visiti una pacient  que porta un DEA incorporat,  volia que revisés el seu estat vacunal. No tenia hora per a mi avui, però la faig passar entre visita i visita. Ve acompanyada del seu marit. Són joves, aproximadament 40 anys. Tenen una filla en comú i cadascú un fill d’una altra relació. Feia unes setmanes que vaig veure a aquesta dona pel passadís del CAP i ens van saludar, tot comentant-li que la veia molt guapa, ja que és una dona que generalment no s’arregla gaire ni cuida massa el seu aspecte i aquell dia estava realment amb una llum especial. Continua llegint

Desig d’eutanàsia

Després de cuidar la seva dona, que anava perdent el senderi, durant anys, en Pere, de 78 anys, ha claudicat i ha pres la decisió de buscar un lloc on la cuidin.

Fa tres mesos que està en una residència, la millor que ha trobat.

Ara s’ha d’operar del genoll. No es podrà valer per ell mateix. I està sol. La filla treballa. Haurà de busca un lloc provisional on el puguin cuidar. No en troba cap.

Ja fa unes quantes consultes que em parla d’un tema: l’eutanàsia. Continua llegint

No trobo les paraules

Conec de fa temps la Joana i el seu marit. Vénen sovint a la consulta.

Ja fa més d’un any que la Joana va començar a “canviar”. Estava agressiva, s’enfadava amb facilitat per coses poc importants, fins i tot em renyava per alguna qüestió de l’atenció rebuda… El marit em va posar sobre la pista (ell ja feia uns dies que, sense tests, tenia el diagnòstic!): la Joana s’angoixava molt perquè anava perdent la capacitat per trobar les paraules; semblava que sabia què volia dir però no se’n sortia; a més havia perdut algunes altres capacitats instrumentals. I tot plegat l’angoixava. Continua llegint