He perdut 12 kg.

Ha entrat la Juana a consulta. És la pacient 31 d’avui divendres, vaig una mica cansada ja.

No la conec. En l’any i mig que porto a aquest CAP no ha vingut mai.

Avui estic a consulta amb el Jan, un estudiant de 3r de medicina. Vol ser cirurgià però té una gran actitud a consulta de primària. Seria un bon metge de família i comunitària.

-”Bon dia, Juana. Què et passa?”

-”He perdut 12 kg des de febrer. El metge m’ha dit que vingui aquí per estudiar-ho i que em pugueu donar una solució” Continua llegint

Anuncis

Agraïment a la metgessa de família

Vaig anar al CAP buscant un metge ja que malgrat jo ho soc l’objectivitat quan la malaltia afecta als teus es perd per complet. Sentia soledat, vertigen i molta incertesa amb les proves que mostraven extensió de la malaltia de la meva sogra, que per mi era com una segona mare.

Urgia celeritat en les proves, decisions ràpides, però també tracte humà, acompanyament, confiança i suport, que és el que vam trobar amb la metgessa de família des del primer moment.

Ens calia algú de referent per poder confiar estar a casa en tot el procés i no deshumanitzar moments tan dolorosos. La  metgessa de família ens va estendre la mà i ens va fer saber que hi estaria quan calgués, acompanyant les paraules amb calidesa en la mirada.  Continua llegint

Carta d’una estudiant de medicina al seu tutor de la rotació de medicina de família

En aquests dos mesos de rotació, he après molta medicina. Molta més medicina de la que s’estudia a la Universitat, molta més de la que ens pregunten als exàmens. En aquests dos mesos, he après que tenim una sala d’espera plena de gent que fa dies que està esperant veure’ns, que hi ha pensat moltes i moltes hores. He après que les persones que entren a la nostra consulta tenen mil problemes més dels que podrem veure amb l’exploració física o totes les proves complementàries del món. He après que els pacients que seuen davant nostre agraeixen que els mirem, que els preguntem, que els deixem parlar, que ploren i que necessiten una mà o un “tot anirà bé”. Continua llegint

Jo no soc ningú

Ella ha mort aquesta nit en un box d’urgències de l’hospital. Sense ningú al costat.

Vídua amb 5 fills, sempre venia sola a la consulta. Qui sap si es prenia bé els fàrmacs. No hi havia manera de comprovar-ho. Quan li preguntava qui l’acompanyava a les visites dels especialistes sempre deia que els seus fills no podien faltar a la feina.

Malalta crònica, polimedicada, dependent, sola. Difícilment complia el tractament farmacològic. I el dietètic, encara menys. Va anar empitjorant sense que ningú se n’adonés. No hi havia ningú de la família per adonar-se’n. Continua llegint

Tristesa

En Jaume necessita la baixa laboral. La seva filla té una recidiva de la seva leucèmia.

Després de 5 anys de lluita. De tants dies passats a l’hospital, sense poder sortir, sense poder abraçar la seva filla, aïllada.

Ara, que fa gairebé un any que semblava lliure de malaltia. Ara, que ja anava a l’escola. Ara, que la vida de la família semblava acostar-se a la normalitat. Ara, que la seva dona i ell havien tornat a treballar. Continua llegint

Sóc una infermera del món rural

He estat treballant durant molt anys en un poblet petit de muntanya. Allà va començar el meu camí de l’Atenció primària, després de temps treballant a l’hospital.

Un dels meus primers pacients d’aquell poble, va ser un noi jove amb una diabetis. Durant molts anys el vaig anar atenent per diferents motius. Vam establir una relació de confiança important. Continua llegint

Maria

Només entra a la consulta, la Maria es posa a plorar. No ha dit res. Només plora. Plora sense aturador. Plora sorollosament. Plora remullant la taula, la seva camisa, les seves sabates… Plora de veritat. Sense consol.

Jo me la miro. No dic res. L’hi atanso un mocador de paper darrera un altre. I ella, es moca sorollosament. Llença el mocador de paper a terra. Continua llegint