Traçats de vida d’una metgessa de família en un CAP semirural durant la pandèmia

A l’inici de la pandèmia, usar les pantalles protectores que s’entelen i no es veu res, i no entendre perquè altres companys i companyes no es queixen. Jo tampoc, no és moment per a queixes. Respirar quan algú de forma altruista ens fa arribar pantalles que tenen un topall al front i no s’entelen. Agraïda eternament. Aquell dia va ser un abans i un després.

Escriure de tant en tant a companys i companyes de professió que no veig, per compartir, acompanyar i acollir mútuament les vivències. No estem sols ni soles, però davant el pacient, amb l’EPI, i el virus desconegut, la incertesa sempre està present. Més que mai el propòsit és indispensable per no perdre el nord. 

Trobar a faltar a l’inici de la pandèmia i durant mesos la infermera amb la que treballo habitualment perquè l’han traslladat a atendre les residències. Al principi de la pandèmia em diu que a primera hora del dia ella i la metgessa preparen l’EPI amb bosses d’escombraries. Quan la veig està més prima. Té totes les virtuts que una infermera de família hauria de tenir. No ha perdut el seu somriure.

No puc anar a un domicili per seguiment de pacient en estat pal·liatiu que conec des del 2005 perquè estic a la consulta de pacients amb símptomes de covid. Una altra metgessa que no coneixia d’abans el pacient l’atén en aquests moments finals. La longitudinalitat, tan característica de la nostra especialitat, es va fondre en la reorganització que vam haver de fer d’un dia per l’altre.

És la llarga època en què els professionals sanitaris i sanitàries estem més estressats i estressades i que la població està més allunyada i desinformada. “On són els metges? A la sala no hi ha ningú. No vull que em truquin, vull que em visitin!”. Són les 13:00 hores i em queden 20 trucades per fer, d’aquí a que la companya que comença a visitar a les 15:00 arribi. Un altre dia que caldrà seguir trucant des de casa. He de manegar el millor possible la incertesa i citar per visita presencial quan calgui, sense acumular pacients a la sala. L’esforç silenciat de l’atenció primària. 

Vaig a esmorzar i entra mentrestant la dona de la neteja. Neteja les superfícies. Ha vist que em falten fulls de paper i me n’ha portat. Treballa al CAP des que vaig arribar al 2005. Quan es jubili es notarà molt que no hi és. Té cura dels petits detalls.

No hi ha límit a l’agenda dels metges i metgesses de família. Entre visites presencials, no presencials, domicilis, trucades i eConsultes, el número final de pacients que hem d’atendre és una barbaritat per un sol professional. Increment de risc d’errors, dificultat per conciliació familiar i lluita per mantenir el propòsit i continuar pensant que seguir exercint la professió val la pena. Vertigen, por, incertesa i soledat com acompanyants massa habituals.

Creuar-te al passadís amb una companya i saber per la mirada que no està sent un bon dia. Comentar-ho de pressa, treure-li ferro a la situació per continuar visitant amb la major empatia possible. Les energies hi ha dies que flaquegen i cal continuar aferrat al propòsit per seguir caminant.

Sentir que escridassen l’administrativa perquè la renovació d’una recepta electrònica no es fa al moment, o per demanar la targeta sanitària per confirmar la identitat. Trobar-la plorant a l’arxiu dient que no pot més. Sobrecàrrega de tots els i les professionals.

Trobades a la consulta amb pacients “diamant”, com jo els anomeno. Aquell o aquella pacient que en pocs minuts et regala una lliçó de vida per com està portant una situació difícil amb amor i entrega. Marxa de la consulta deixant-la impregnada de propòsit, i revifant-te d’un mal dia en un instant.

Mantenir viva la vocació en aquests temps, a prop de la utopia. 

I quan crèiem que venia un estiu millor, que aniríem incrementant el volum de visites presencials a l’atenció primària, i que les vacunes ens estaven ajudant per contenir aquesta pandèmia, torna a revifar amb un increment de casos en joves com no havíem vist abans. Venen corbes de nou en una carretera ja desgastada, amb professionals cansats i cansades i sense senyalització de cap a on anem.

Arribar a casa, retrobar-te amb els teus i fer veure que tot va bé. Esperar que una abraçada t’aculli i agafar aire pel dia següent.

Vull recordar

No vull deixar de recordar a totes aquelles persones que tenia assignades al meu cupo de pacients i aquest 2020 ens han deixat. Vivim en una societat tan ràpida que gairebé no ens permet recordar als morts. Vull recordar-les, tenir-les presents en la memòria. Perquè han format part de la meva vida durant molt de temps i m’han ensenyat molt de la seva manera de viure i dels seus valors.

Vull recordar el Pere (tots els noms són ficticis) que encara que tenia moltes malalties i  dificultat per caminar (utilitzava la cadira de rodes) ens va deixar en qüestió d’unes hores. Tot just uns dies abans del confinament de març. Una febre que va començar al matí i al cap de poc va iniciar dificultat respiratòria. Quan van anar al domicili saturava a 90. Van derivar a urgències i no van poder ni fer placa de Rx perquè als 30 minuts d’estar a urgències va morir. Mai no es va saber si va ser Covid +.

També al Jordi que va ingressar al febrer a una residència perquè la filla no podia ja cuidar-lo. Tenia un Alzheimer i necessitava una persona constantment amb ell. Però era encantador, sempre que el visitava em deia coses maques i em donava les gràcies per tot, amable i alegre encara que a casa feia les mil i una. Va morir per una bronquitis a la residència, just al començament de la pandèmia.

La Josepa estava a punt de fer els 100 anys. Vivia sota el seu fill amb una dona remunerada que la cuidava de dia. El seu fill va fer un infart al gener i es va plantejar que la mare ingressés a la residència un temps. Al febrer va ingressar i a primers de març va morir. Es va refredar i en dos dies es va complicar tot.

Al Pep, amb el qual, les visites pel seguiment de la seva malaltia es convertien en debats filosòfics sobre la vida i la mort, sobre el què i el com. Una neo de pulmó amb metàstasis cerebrals va acabar amb la seva vida. Em deia “aquestes estones parlant amb tu, són la millor medicina”. I per a mi també Pep, ha estat un goig compartir els teus pensaments.

La Dolores va caure al carrer i es va trencar el fèmur. Era la cuidadora principal del seu marit. Va estar intervinguda i traslladada al sociosanitari. Allà es va contagiar de Covid i va morir sense els seus, amb el personal del centre que anaven amb els EPIs. Tota la família la plora.

El Quim es va trobar malament als 15 dies de començar el confinament. Vivia amb la dona. Van trucar al CAP dues vegades i van ser atesos per telèfon. No volia llevar-se perquè estava molt cansat. Finalment es va fer una visita a domicili i saturava a 87 amb  una auscultació molt alterada. Es va derivar a urgències i als tres dies va morir a urgències. La dona va estar sense notícies d’ell durant 24 h. Trucava i trucava i ningú sabia res. Es sent culpable per haver-lo deixar sol a l’hospital.

El Pere era un gran fumador. Estava molt prim. Va venir perquè s’ofegava. Es va demanar Rx urgent i els radiòlegs ens van trucar per la gran massa que van veure. Van derivar a l’hospital i no va voler anar-hi. No volia que la dona ho sabés. Va deixar de venir al CAP. Moltes trucades per fer seguiment que rebutjava. La dona va venir a dir-nos que el seu marit estava malalt. Van anar al domicili i finalment va acceptar que l’ajudessin. Van fer el final de vida al domicili.

El Felip va venir de Sud-Amèrica fa 8 anys. Tenia molta patologia i el seu fill volia portar-lo del seu país perquè aquí la sanitat està millor. A l’abril em va trucar el seu fill perquè no volia menjar gens. S’havia aprimat molt. Vàrem fer una analítica on constataven una anèmia important. Vam parlar de demanar estudi per continuar investigant la causa de l’anèmia. Ell no volia. Va manifestar que el deixessin estar a casa tranquil, que era gran. A la setmana va morir a casa, amb els seus.

El Jaume va venir al maig d’urgències per un dolor a nivell costal dret. No va trobar al seu metge i la seva infermera i no es va esperar a ser atès, va marxar i va prendre calmants. Vivia sol, a pagès. Però sempre el recordaré amb aquella tendresa. Amb la mirada ens entenien. Quan va tornar a visitar-se, el dolor era més fort i en l’auscultació havia una hipofonesi important. Van demanar Rx urgent detectant una massa important en lòbul superior D. Contactem amb l’hospital i en un mes d’ingrés detecten neo pulmonar amb metàstasis òssies. A l’alta ens va demanar que volia morir a casa. Vam estar al seu costat fins al final.

El Ricard era originari de l’Europa de l’est. Vivia aquí amb la seva filla i la família. Quan venia a control de Sintrom, a vegades em portava floretes que agafava al camp. Li van diagnosticar una neo renal bilateral al gener. Portava dues urostomies. Va fer tractaments de quimioteràpia que no li va anar bé. Va morir a casa acompanyat de la seva filla i els seus nets.

El Josep va treballar de camioner fins a la seva jubilació, ara fa dos anys. Sempre li ha costat venir als controls de seguiment per la seva patologia crònica. Al maig el vaig trucar i vam demanar analítica de control. Vàrem trobar una anèmia important. La sang oculta en femta va ser positiva. Colonoscòpia: neo de colon. Calia intervenció quirúrgica. Durant l’ ingrés post intervenció va tenir una complicació, essent necessari intervenir de nou. Va morir al quiròfan.

El Paco va trucar d’urgències un dissabte. Portava uns dies que no es trobava bé, però tenia por d’anar a l’hospital. Tenia un dolor molt fort a nivell occipital, ara no ho podia aguantar. L’ambulància va arribar al domicili i en el camí a l’hospital va morir. Va fer una hemorràgia cerebral. La seva dona i els fills no van voler fer autòpsia. La dona ha plorat molt. Molts anys de convivència tots dos. Els fills no la deixen.

Ara fa un mes que ha mort l’Anna. Feia temps que patia una neo de coll d’úter amb moltes complicacions. Necessitava cures a domicili. Era molt jove, però semblava més gran. Havien planejat que la perruquera aniria a casa. Però no ha pogut ser. El seu fill l’ha cuidat amb molta delicadesa i tendresa.

Alguns han mort a casa, al seu llit, amb la seva família. Altres a l’hospital o a un centre sociosanitari o a la residència. Però tots han compartit amb mi part de la seva vida. Unes vides que vull recordar.  Soc  testimoni de les seves vides.

Ara no em puc morir

La mare té 94 anys i viu sola en una comunitat autònoma que està a punt d’entrar en la fase 2 de la desescalada.

Cada dia parlo amb ella i sap que ja pot sortir a passejar al carrer però ella no vol. Ha vist a les notícies que una filla va estar dies buscant  la mare que va morir a l’hospital fins que va poder trobar el seu cos. Això li va semblar espantós, no saber on era la mare. També ha vist que a altres països enterren els morts per coronavirus en fosses a terra. I ella no vol morir en aquestes condicions.

Cuidar-nos els uns als altres

Vaig arribar al CAP unes 3 setmanes després que hagués començat el confinament, a l’inici de tot plegat estava fora d’Europa fent una rotació externa. Quan vaig tornar al centre de salut em vaig trobar tota l’organització capgirada i tots els meus companys de feina amb un aire diferent. Tot havia donat un tomb de 360 graus, havien desaparegut les llistes i consultes de cada Unitat Bàsica d’Atenció, i ara tot el personal estava bolcat a dedicar-se a resoldre 3 grans llistes de pacients.

A 1 o 2 metres de distància

Avui és el primer dia de guàrdia setmanal, d’aquelles que fas en un servei d’urgències en hora complementària establerta per contracte de la jornada laboral. És el primer cap de setmana després del confinament. Una guàrdia tranquil·la en volum però intensa a nivell emocional. Hi ha hagut molta angoixa i histèria, però en el límit, històries que et deixen el cor encongit.

La Maria, de 84 anys, havia anat a Castelló després que, durant anys, la seva filla Quima havia insistit que sortís de viatge. Mai havia fet res, havia tingut una vida d’ermitana i de barri, mai no havia fet cap viatge. En tornar, la Maria comença amb tos, febre i sensació de falta d’aire. Però està vivint sola, vídua. I la seva filla no l’ha visitat fins avui, després duna trucada en què l’ha sentit malament per telèfon. Per què?

Respecte a les decisions

Ve la Remei a la consulta, em diu que està cansada de fer dietes que mai li funcionen. Les suporta una temporada però després cau de nou en la dieta de sempre. Assegura que no menja per tenir el pes que té. Em comunica que ha decidit fer-se una gastrectomia, ja n’havíem parlat del tema, inclús amb endocrinologia, tot i el seu IMC de 42, a la seva edat no acaba d’entrar en cap protocol. La Remei té 74 anys. Ha trobat una clínica privada que li fan, pagant el preu dels estalvis de la seva vida. Donat  que la decisió és conscient i lliure assumint els riscos que comporta, acompanyo en aquest procés.

Fatoumata

Avui ha vingut a la consulta Fatoumata. Fa un mes i mig que no té la regla i pensa que pot estar embarassada. Vol que li faci una prova d’embaràs per confirmar-ho.

Està molt nerviosa, el seu marit no en sap res.

Fatoumata fa set anys que viu a Catalunya. Té 34 anys i 5 fills, dos viuen al seu país amb la seva sogra, i dues nenes de 7 i 5 anys estan aquí amb ella. No parla gaire castellà ni català, però sempre es fa entendre. Fa dos anys va debutar amb una diabetis i va necessitar insulina des de l’inici. És complidora en visites, pel que fa a la dieta anem fent, però té glicades molt bones. Es posa molt contenta quan la felicito per les seves bones anàlisis.

He perdut 12 kg.

Ha entrat la Juana a consulta. És la pacient 31 d’avui divendres, vaig una mica cansada ja.

No la conec. En l’any i mig que porto a aquest CAP no ha vingut mai.

Avui estic a consulta amb el Jan, un estudiant de 3r de medicina. Vol ser cirurgià però té una gran actitud a consulta de primària. Seria un bon metge de família i comunitària.

-”Bon dia, Juana. Què et passa?”

-”He perdut 12 kg des de febrer. El metge m’ha dit que vingui aquí per estudiar-ho i que em pugueu donar una solució”

Agraïment a la metgessa de família

Vaig anar al CAP buscant un metge ja que malgrat jo ho soc l’objectivitat quan la malaltia afecta als teus es perd per complet. Sentia soledat, vertigen i molta incertesa amb les proves que mostraven extensió de la malaltia de la meva sogra, que per mi era com una segona mare.

Urgia celeritat en les proves, decisions ràpides, però també tracte humà, acompanyament, confiança i suport, que és el que vam trobar amb la metgessa de família des del primer moment.

Ens calia algú de referent per poder confiar estar a casa en tot el procés i no deshumanitzar moments tan dolorosos. La  metgessa de família ens va estendre la mà i ens va fer saber que hi estaria quan calgués, acompanyant les paraules amb calidesa en la mirada. 

Carta d’una estudiant de medicina al seu tutor de la rotació de medicina de família

En aquests dos mesos de rotació, he après molta medicina. Molta més medicina de la que s’estudia a la Universitat, molta més de la que ens pregunten als exàmens. En aquests dos mesos, he après que tenim una sala d’espera plena de gent que fa dies que està esperant veure’ns, que hi ha pensat moltes i moltes hores. He après que les persones que entren a la nostra consulta tenen mil problemes més dels que podrem veure amb l’exploració física o totes les proves complementàries del món. He après que els pacients que seuen davant nostre agraeixen que els mirem, que els preguntem, que els deixem parlar, que ploren i que necessiten una mà o un “tot anirà bé”.