Ajudant a acabar amb el patiment

“Paulina Vargas” i “Andreu Pallars”, infermera i metge de família, expliquen la seva experiència en acompanyar a una persona a morir.

Sanitarios que practican la eutanasia: “No es acabar con la vida de alguien, sino con su sufrimiento” (eldiario.es)

Emotius són tots els comentaris dels lectors, entre els quals, com exemple, podem llegir:

Moltes gràcies a tots els “Andreu Pallars” i “Paulina Vargas” amb què compta el nostre millorable però més que digne sistema sanitari públic. Déu nostre Senyor no ho vulga, però si algun dia em trobe en eixa situació m’agradaria estar en mans gent tan professional, bona, humanitària, com ells. Alguns dels problemes que han tingut que enfrontar tal volta podrien pal·liar-se si la persona que s’hi troba en eixa situació hagués complimentat prèviament el testament vital i implicat els seus familiars. Jo ja ho he fet tot i estar bé de salut, suposadament lluny de la mort. Al meu parer, els familiars hi haurien d’acompanyar pacient i sanitaris; i pense que és responsabilitat del pacient preparar uns i altres per tal que el tràngol pel qual han de passar siga menor. “Andreus i Paulines”, gràcies de nou. Una forta abraçada.

Esanchig

Dedicat a totes les infermeres i metgesses de família que, amb calidesa, proximitat i lleialtat, han ajudat (o ajudaran) a morir a persones amb patiment insuportable. Persones a les qui la vida se’ls ha fet un “no viure”

La calidesa de l’atenció

Ja fa temps que m’hauria d’haver jubilat com a metgessa de família.

M’he entossudit a seguir un temps més. I, sovint, em surt a compte…

Entre molts altres, avui atenc a un home jove, per 3 o 4 consultes aparentment sense massa importància, de les que en podríem dir aparentment fàcils. L’entrevista i tota la visita duren uns 10 minuts (potser menys).

L’atenc en una consulta que no és l’habitual meva, ajudo a una altra companya. No el conec de res, ni ell, crec, a mi.

En aixecar-se em somriu (encara sota la mascareta), i em diu:

“A partir d’ara serà la meva metgessa de capçalera?”

Amb certa tristor li dic que no (ai, la longitudinalitat…!); li explico breument…

Em diu:

“Ah!, entenc…

Doncs, moltes gràcies per decidir seguir!”

Morir

Morir

Hi ha remor de fons. Canvia novament la situació.

Sense adonar-nos, s’omplen de dubtes i preguntes les nostres visites diàries al CAP. També els amics i coneguts ens tornen a consultar. Ens escriuen, ens truquen i ens pregunten el nostre parer perquè confien en nosaltres.

Rebem noves directrius des de dalt que es contradiuen les unes amb les altres en qüestions d’hores. Ens recorda tot plegat un escenari que pensàvem ja superat.

I enmig del daltabaix, la vida i la mort s’obren camí. Les històries a atenció primària se succeeixen amb sindèmia i sense.

Ell vol morir.
Quan ho verbalitza sembla més gros del que és però fa molts anys que vol morir. I ho hem parlat moltes vegades abans d’ara perquè ens coneixem de fa anys. La metgessa de família i el pacient haurien de poder trobar sempre aquest espai segur d’intimitat per explicitar un dolor tan gran.

Ell no se s’amaga: està esgotat i m’ho ha explicat moltes vegades (primer a consulta i, quan la dependència ja va ser invalidant, al seu domicili)

Però ara la llei l’empara.

N’ha parlat amb les seves filles; amb la seva dona encara no s’hi veu amb cor. Es fa difícil explicar a algú amb qui has compartit camí més de seixanta anys que la vida se’t fa massa grossa.
Ho haurem de fer plegats perquè ell vol que sigui jo qui l’ajudi.

I es posa en marxa un mecanisme paral·lel a tot el que passa al nostre voltant.
Mentre la bogeria social va agafant embranzida (amb les seves proves diagnòstiques i les seves corbes d’incidència), trobem espais per deliberar amb les filles, amb la seva dona, amb companys i companyes d’arreu del territori que en saben moltíssim d’ajudar a morir. Els necessito perquè a mi em costa posar distància entre les meves creences, l’estima que li tinc a ell (i a la seva família) i el respecte al seu desig. Aconseguim un espai de suport entre professionals que ens permet debatre sobre tots els aspectes ètics i sobre les nostres pors.

Aprenem la logística (de la mà de molts companys i companyes administratives) que és nova per a totes i encetem un procés on l’administració i els desitjos de les persones van en paral·lel.

I tot frueix.

Però la mort no es planeja ni s’organitza, s’obre pas sense avisar.

I les coses canvien de rumb i nosaltres ens hem d’adaptar. Entre totes, trobem la manera de resoldre-ho sense trair el desig. Finalment, ell pot acomiadar-se com volia i marxa en un sospir, sense fer soroll.

La filla m’envia un missatge quan tot ha passat. El dol no serà només per la pèrdua sinó també per tants espais compartits en aquests anys.

Però l’agraïment infinit és i serà sempre meu.  Ha estat un privilegi.

Gràcies a tots i totes pel suport.

L’agraïment de la gent no té preu!

La Joana, àvia molt propera a les 90 primaveres, a domicili, en un mas. Ens reben les oques, els galls, els gossos.

Davallada funcional important. No sé molt bé quina és la causa de la davallada (sovint em passa, en sé molt poc). Coincideix amb importants cremades, accidentals, als peus (ai!, el foc i la insensibilitat ensucrada…).

He tornat de l’altra banda

He vuelto del otro lado

(texto en español)

No recordo haver estat malalta en els darrers 7 anys de la meva vida. El meu historial d’absències laborals per malaltia recull 3 embarassos i una intervenció quirúrgica per ruptura de lligament creuat anterior al 2011.

Tinc 44 anys, no tinc cap malaltia crònica i soc esportista des que tenia 14 anys.

Avui fa 23 dies que he hagut de deixar la feina.
Des d’aquell dia, visc en una habitació de 9 metres quadrats, aïllada del meu home i dels meus 3 fills. Ens comuniquem a través d’una finestra petita que dona al pati de llums de casa meva. La finestra és el meu contacte amb el món, el lloc per on entra el meu menjar i per on parlo (i veig) la meva família.

Soc metgessa de família i comunitària. La setmana del 9 de març vaig atendre a 5 pacients afectats pel coronavirus (2 a domicili i 3 a consulta). Aquella setmana encara no s’havia acceptat la transmissió comunitària i vaig visitar als 5 (que no complien criteris epidemiològics) sense mesures de protecció.

El dia 13 de març em van notificar que 2 d’ells havien donat positiu: vaig entrar en aïllament.

Durant 8 dies vaig fer vida normal dins d’aquesta habitació. Soc una persona disciplinada així que vaig organitzar-me una rutina saludable per tal de passar l’aïllament en les millors condicions possibles: gimnàstica 2 cops al dia, lectura evasiva, estudi i alguna pel·lícula per passar l’estona. Sense pràcticament adonar-me va passar el temps i ja estava preparada per reincorporar-me a la meva feina habitual.

“Gracias, cuídate mucho”

Siento un cansancio emocional, de aquel que solo se quita con caricias que hoy no nos podemos dar. Pienso en mis compañeras del hospital, de las residencias, de los hoteles-salud, de los pabellones, cada día, aguantando la presión asistencial, trabajando de manera agotadora turno tras turno. Pienso en el trabajo reorganizado que estamos realizando desde la atención primaria, cambiante según las necesidades, con la angustia de la incertidumbre siempre. Pero en lo que más pienso es en los pacientes y en su sufrimiento, estén o no contagiados.

Joaquín vive y cuida de su madre, totalmente dependiente, desde hace más de seis años. Antes había cuidado de su padre enfermo de Alzheimer hasta que murió. Lo llamo para ver si necesitan alguna cosa, para saber cómo se encuentran. Me dice que están bien.  Cuenta que, desde que empezó el confinamiento, ha rechazado el servicio de la trabajadora familiar a domicilio porque era demasiado riesgo, no iban protegidas y cada día era una diferente.  Me explica que se encarga él de todo, “si no tardo una hora pues tardo dos, total no tengo otra cosa que hacer”.  Escucho y doy soporte. Recibe pocas llamadas y Joaquín tiene ganas de hablar. Lo noto inquieto. Como si tuviera algo importante que decirme, pero no acaba de hacerlo. Entonces, justo antes de despedirme se lanza:

Julia

Avui és dimarts. En realitat és igual quin dia sigui, és un altre dia que ens fa despertar dins aquest malson. Però avui, dimarts, ens hem aixecat amb més força, gràcies als missatges d’una de les milers i milers de persones que acudeixen als Centres d’Atenció Primària. I crec, amb el seu permís, que per explicar la seva història, el millor és reproduir el que ella ens ha transmès.

Hola Dra., buenos dias! Estoy  profundamente agradecido por la ayuda e interés personal que me ha brindado. De no ser así, seguro que sería una menos.

Ayer cuando me trajo la ambulancia,  me dijeron que tenía que esperar horas, para ser atendida.  No pasaron media hora, cuando no podía respirar.  Avisé y tenía el oxígeno en 75. Enseguida me atendieron.

Y aquí estoy,  ingresada. Justo en la planta que está un amigo enfermero.

 Sigo sin fiebre

 Dicen que avanzó al otro pulmón

 Julia, és una dona de 52 anys que la primera setmana de març tornava d’un viatge a Roma. Havia marxat a veure uns familiars que allà hi viuen. És hipertensa i viu amb el seu marit de 71 anys amb un munt de comorbiditats.

Va consultar per primera vegada per una tosseta recurrent i febrícula. L’exploració era normal. Els diferents professionals sanitaris i no sanitaris que la van atendre i sobretot les seves metgessa i infermera de capçalera, han estat diàriament fent el seguiment telefònic del seu estat. Això ha fet que tornés al CAP en dues ocasions més. No ho veiem clar. La incertesa a què estem habituats, actualment és per moments, insuportable. La primera vegada que la vam fer tornar, va comportar una primera atenció al nostre hospital de referència. Les exploracions complementàries feien decidir que la pacient tornés a domicili. La segona vegada, insisteixo, fruit del seguiment telefònic diari a la Júlia, ha comportat, aquest cop si, l’ingrés.

Des de la seva solitud a una habitació anònima de l’hospital, Aquest matí per whatsapp, ens donava amb esperança les gràcies a tots els professionals d’Atenció Primària que cada dia estem lluitant per sortir d’aquest malson.

Força i ànims! Per tots nosaltres!

Atenció Primària

El privilegi de cuidar del Martí

El Martí té 80 anys i viu amb la Maria, la seva esposa.

És originari de Castella i va venir a Catalunya a treballar quan va acabar el servei militar que  va fer  a Lleida. Una vegada instal·lat aquí i amb feina, es va casar i la Maria va venir del poble a viure amb ell.

Fa temps que es va diagnosticar d’Alzheimer però amb un deteriorament cognitiu lleu. També fa tres anys que està en tractament per un carcinoma epidermoide. Ara la malaltia ha avançat i té una nafra tumoral en coliflor, que exsuda moltíssim i fa molt mala olor. Té dolor que es controla amb pegats de fentanil i altres calmants. Cada dia vaig a curar-lo a casa i crec que és un privilegi poder estar amb ell i la Maria 20 minuts cada dia. Mentre realitzo les cures, parlem de la seva vida de jove, quan era pastor i anava amb les ovelles amb el seu pare, de com li agradava fer el cafè cada matí al bar de la cantonada i parlar amb  altres jubilats, de com està de content amb els nets, que els fills han arreglat la casa del poble i a l’estiu van tots a passar uns dies junts, que allò (la vida al poble) és una altra vida, …

Shukraan

Faig la consulta d’una companya en un altre poble. Entra la Badia, seguida de la seva filla. Li fan mal els peus.

És tan prima i petita que, dins la seva gel·laba i sota el seu mocador, sembla que es pot trencar en qualsevol moment.

Té 70 anys. Ha tingut 8 fills. I ha treballat al camp, tota la vida. Quan va enviudar, fa 1 any, la seva filla la va fer venir del Marroc per viure amb ella. Perquè no estigués sola.

Agraïment a la metgessa de família

Vaig anar al CAP buscant un metge ja que malgrat jo ho soc l’objectivitat quan la malaltia afecta als teus es perd per complet. Sentia soledat, vertigen i molta incertesa amb les proves que mostraven extensió de la malaltia de la meva sogra, que per mi era com una segona mare.

Urgia celeritat en les proves, decisions ràpides, però també tracte humà, acompanyament, confiança i suport, que és el que vam trobar amb la metgessa de família des del primer moment.

Ens calia algú de referent per poder confiar estar a casa en tot el procés i no deshumanitzar moments tan dolorosos. La  metgessa de família ens va estendre la mà i ens va fer saber que hi estaria quan calgués, acompanyant les paraules amb calidesa en la mirada.