Podem parlar?

Les urgències “respi” del CAP d’aquesta sisena onada estan essent una feina monòtona que ens fa replantejar-nos el sentit de la mateixa. Pacient rere pacient, amb simptomatologia lleu, al qual li fas les mateixes preguntes i per als qui cal seguir el mateix procediment. Això, juntament amb la pressió assistencial produïda pel gran volum de persones que estem visitant aquest dies, fa que la nostra capacitat d’atenció disminueixi i la possibilitat que apareguin errors augmenti.

És ja mig matí i passo el següent, com acostumo a fer, em presento com la infermera de guàrdia i el convido a asseure’s. El pacient em reconeix i s’alegra de veure’m: “ ai, que bé, diu, ja em va visitar vostè divendres passat!” . Assenteixo amb el cap i li somric per sota de la mascareta (el cert és que jo no me’n recordo d’ell).

Començo l’anamnesi: quin és el motiu de consulta?… Des de quan té aquests símptomes?… Ha estat en contacte amb alguna persona que sigui positiva per a coronavirus?…etc…etc… tot seguint el protocol.

Quan arribo a interrogar pel cansament em diu que sí, que està cansat i que ell no és així, que és molt actiu i que no sap perquè està tan cansat (totes les proves que li vam fer la visita passada van sortir negatives, TAR i PCR). Que és un cansament estrany, que no vol anar a treballar i que a ell li agrada la seva feina.

I em pregunta si podem parlar. Es clar, li dic, al mateix temps que deixo d’escriure a l’ordinador  i m’aixeco per asseure’m al seu costat. Llavors comença tot, el plor, l’angoixa, el relat d’una persona que no sap què fer amb la seva vida amb 26 anys tot i tenir feina i casa i parella com ell mateix em diu. L’escolto. I m’explica la seva infància, les dificultats, l’entorn en què va créixer i que va poder abandonar. I ho torna a dir: “no sé què fer amb la meva vida” . I ell no ho sap, però em venen ganes de plorar també, perquè m’emociona veure com de fàcil és, dues vegades, tan sols ha necessitat veure dues vegades a la mateixa persona per poder explicar-li tot el que li passa i demanar ajuda. I la visita em ressitua. No baixis la guàrdia, em dic. Les necessitats de la població hi són. No tot és Covid, inclús quan a priori tot faci pensar que sí.

ELA (Esclerosis lateral amiotrófica)

En un mes de julio le diagnosticaron a mi pareja una enfermedad rara, esclerosis lateral amiotrófica, algo más conocida por sus siglas ELA. Poco conocíamos al principio de dicha enfermedad. Nos negábamos a asumir la “sentencia” y pensábamos que se podían haber equivocado, pero la cruda realidad estaba ahí.

Pronto asumimos que era algo con lo que teníamos que vivir el tiempo que nos quedara, sabiendo que no era mucho y que sería muy duro.

Nadie sabe, si no ha pasado por esto, lo duro que es y sin embargo él lo llevó con una entereza envidiable.

He tornat de l’altra banda

He vuelto del otro lado

(texto en español)

No recordo haver estat malalta en els darrers 7 anys de la meva vida. El meu historial d’absències laborals per malaltia recull 3 embarassos i una intervenció quirúrgica per ruptura de lligament creuat anterior al 2011.

Tinc 44 anys, no tinc cap malaltia crònica i soc esportista des que tenia 14 anys.

Avui fa 23 dies que he hagut de deixar la feina.
Des d’aquell dia, visc en una habitació de 9 metres quadrats, aïllada del meu home i dels meus 3 fills. Ens comuniquem a través d’una finestra petita que dona al pati de llums de casa meva. La finestra és el meu contacte amb el món, el lloc per on entra el meu menjar i per on parlo (i veig) la meva família.

Soc metgessa de família i comunitària. La setmana del 9 de març vaig atendre a 5 pacients afectats pel coronavirus (2 a domicili i 3 a consulta). Aquella setmana encara no s’havia acceptat la transmissió comunitària i vaig visitar als 5 (que no complien criteris epidemiològics) sense mesures de protecció.

El dia 13 de març em van notificar que 2 d’ells havien donat positiu: vaig entrar en aïllament.

Durant 8 dies vaig fer vida normal dins d’aquesta habitació. Soc una persona disciplinada així que vaig organitzar-me una rutina saludable per tal de passar l’aïllament en les millors condicions possibles: gimnàstica 2 cops al dia, lectura evasiva, estudi i alguna pel·lícula per passar l’estona. Sense pràcticament adonar-me va passar el temps i ja estava preparada per reincorporar-me a la meva feina habitual.

Què he de fer?

En Joan ve “d’urgències”. Se sent marejat. Li roda el cap en aixecar-se del llit. I en canviar de posició. Així no pot conduir. No pot anar a treballar. Ni pot baixar al poble per fer qualsevol activitat.

Té 58 anys. Separat. Viu sol. Té un fill discapacitat que vivia amb ell fins que va tenir un infart de miocardi que el va deixar amb una fracció d’ejecció del 30%.

Fa 7 mesos va morir la seva mare. El pare havia mort fa anys.

El privilegi de cuidar del Martí

El Martí té 80 anys i viu amb la Maria, la seva esposa.

És originari de Castella i va venir a Catalunya a treballar quan va acabar el servei militar que  va fer  a Lleida. Una vegada instal·lat aquí i amb feina, es va casar i la Maria va venir del poble a viure amb ell.

Fa temps que es va diagnosticar d’Alzheimer però amb un deteriorament cognitiu lleu. També fa tres anys que està en tractament per un carcinoma epidermoide. Ara la malaltia ha avançat i té una nafra tumoral en coliflor, que exsuda moltíssim i fa molt mala olor. Té dolor que es controla amb pegats de fentanil i altres calmants. Cada dia vaig a curar-lo a casa i crec que és un privilegi poder estar amb ell i la Maria 20 minuts cada dia. Mentre realitzo les cures, parlem de la seva vida de jove, quan era pastor i anava amb les ovelles amb el seu pare, de com li agradava fer el cafè cada matí al bar de la cantonada i parlar amb  altres jubilats, de com està de content amb els nets, que els fills han arreglat la casa del poble i a l’estiu van tots a passar uns dies junts, que allò (la vida al poble) és una altra vida, …

Un mal de cap

Estic fent la consulta d’un company. La Rosa fa cara de decepció quan veu que “el seu metge” no hi és…

“Puc ajudar-te en alguna cosa”, pregunto.

La Rosa ha anat a urgències de l’hospital per mal de cap. L’han diagnosticada de mal de cap tensional. Li han posat un analgèsic i l’han tornat a casa. Està disconforme amb l’atenció rebuda. Vol que li demani una TC perquè té por de tenir un tumor al cap.

El mal de cap de la Rosa em sembla tensional. Com que no la conec (i tinc temps) li demano que m’expliqui coses de la seva vida.

Ulls tristos

Fa poc vaig conèixer a la Laura, una noia de 21 anys filla de dos pacients meus que jo no sabia que havien estat parella ni que tenien una filla.

L’Amparo, la seva mare, és la que coneixia més. Venia sempre per coses puntuals, sempre amb olor d’alcohol. Quan li ho assenyalava, minimitzava el consum: “alguna copa de tant en tant”, “he begut un xupito amb el meu company”… Vaig aplicar-me a fons per abordar el seu alcoholisme, però l’Amparo sempre se n’anava per la tangent i canviava de tema o acabava la consulta de manera sobtada. Va seguir fent-ho després de la pancreatitis aguda greu que la va posar a la vora de la mort i no va ser fins la descompensació ascítica que va dur al diagnòstic de cirrosi hepàtica i a un llarg ingrés per a estabilitzar-la que no va deixar de beure, fa pocs mesos.

Al pare, el Rossend, l’havia vist poques vegades i sabia que estava separat i que vivia amb una filla. Pocs mesos enrere, durant les meves vacances, li van diagnosticar un càncer metastàtic pel qual està rebent tractament.

Desesperació

La Rosa ha vingut a la consulta pels resultats analítics de la seva mare, a qui atenem en el seu domicili. La mare ens ha autoritzat a donar-li els resultats.

La Rosa viu a 30 km. Té dos germans que viuen al poble i uns altres dos que viuen en altres pobles. A menys distància que ella. Però tots “són homes”. Ella és la que se’n fa càrrec de quasi tot allò relacionat amb la salut de la seva mare.

Ja ho va fer amb el seu pare, que va morir fa un parell d’anys després de llarg temps de malaltia crònica complexa amb ingressos i reingressos a l’hospital.

La Rosa ja va haver d’afrontar l’actitud de la seva mare, que deia no necessitar ajuda, i “l’absència” dels seus germans, que no veien allò que no els convenia veure.

El dolor

Té 28 anys i pregunta si “tinc alguna cosa” per a l’ansietat. Mai no m’ha consultat res. És la seva primera visita. No sé res d’ella.

Immigrant. Va venir amb la seva mare i 4 germans fa uns 12 anys per “buscar-nos la vida”. El seu pare (que ja havia “desaparegut” de la família) i 2 germans més grans es van quedar en el seu país d’origen. No en sap res d’ells.

No li digui a ningú!

Crido a la Felisa. 67 anys

Repasso la seva història a la pantalla de l’ordinador abans que entri.

És la segona vegada que la veig. S’ha canviat de metge fa unes setmanes.

És hipertensa, té artrosi i un antecedent de càncer de colon que va superar fa anys. Consta també a la seva història un diagnòstic de “tremolors”.

Avui ha demanat una visita urgent. Entra espantada. S’asseu nerviosa.

“-Doctora, no sé per on començar……”