Desesperació

La Rosa ha vingut a la consulta pels resultats analítics de la seva mare, a qui atenem en el seu domicili. La mare ens ha autoritzat a donar-li els resultats.

La Rosa viu a 30 km. Té dos germans que viuen al poble i uns altres dos que viuen en altres pobles. A menys distància que ella. Però tots “són homes”. Ella és la que se’n fa càrrec de quasi tot allò relacionat amb la salut de la seva mare.

Ja ho va fer amb el seu pare, que va morir fa un parell d’anys després de llarg temps de malaltia crònica complexa amb ingressos i reingressos a l’hospital.

La Rosa ja va haver d’afrontar l’actitud de la seva mare, que deia no necessitar ajuda, i “l’absència” dels seus germans, que no veien allò que no els convenia veure. Continua llegint

Anuncis

El dolor

Té 28 anys i pregunta si “tinc alguna cosa” per a l’ansietat. Mai no m’ha consultat res. És la seva primera visita. No sé res d’ella.

Immigrant. Va venir amb la seva mare i 4 germans fa uns 12 anys per “buscar-nos la vida”. El seu pare (que ja havia “desaparegut” de la família) i 2 germans més grans es van quedar en el seu país d’origen. No en sap res d’ells. Continua llegint

No li digui a ningú!

Crido a la Felisa. 67 anys

Repasso la seva història a la pantalla de l’ordinador abans que entri.

És la segona vegada que la veig. S’ha canviat de metge fa unes setmanes.

És hipertensa, té artrosi i un antecedent de càncer de colon que va superar fa anys. Consta també a la seva història un diagnòstic de “tremolors”.

Avui ha demanat una visita urgent. Entra espantada. S’asseu nerviosa.

“-Doctora, no sé per on començar……” Continua llegint

La senyora que volia morir a casa i va morir a l’hospital

La Pepita era una senyora de més de 80 anys que jo visitava des de feina molt temps. Xerraire, afectuosa, que es preocupava pels seus i vivia sola a casa seva. Els fills i els nets vivien a prop i l’anaven a veure sovint. Havia passat la mort del marit i d’un fill, la vaig acompanyar en els processos de dol. Va requerir un ansiolític durant un temps, que es va poder retirar. No tenia grans patologies, però un parell de vegades l’any es venia a “fer un repàs” i xerràvem una estona. Sovint em preguntava: «I vostè com està, doctora?» Estava satisfeta amb la seva vida i la seva autonomia, parlava de que algun dia es moriria “quan Déu vulgui, jo estic preparada”. Parlàvem sovint de la mort amb tranquil·litat, davant de la filla que l’acompanyava, que es posava una mica nerviosa. Com a altres persones un dia li vaig preguntar on li agradaria morir i em va contestar sense dubtar: “a casa meva”.  Continua llegint

Tinc el meu orgull, doctora!

En Pere, de 75 anys, ve pels resultats de les noves analítiques. Fa uns mesos, arran d’una anèmia macrocítica, vaig detectar un dèficit de vitamina B12. Al fer la història clínica, en Pere m’explica que a penes menja carn.

“Com és això?”

En Pere, jubilat, viu sol. Cobra uns 600€ de pensió.

“Amb això he de pagar-ho tot. De vegades, em quedo en números vermells… depèn d’allò que he de pagar.” Continua llegint

Entre l’espasa i la paret

Té 30 anys, parella i un fill de 2. I una mare de 50 que agonitza per un càncer de mama. El pare, treballa. I no s’ocupa de res… No hi ha més germans. L’àvia, fràgil i sola.

Fa mesos que va amunt i avall, de l’hospital a casa la mare. De casa la mare a casa seva. De casa seva a casa de l’àvia. A l’hospital. A la guarderia. Continua llegint

Sóc una privilegiada

Avui m’ha trucat un company metge per demanar-me que visiti una pacient  que porta un DEA incorporat,  volia que revisés el seu estat vacunal. No tenia hora per a mi avui, però la faig passar entre visita i visita. Ve acompanyada del seu marit. Són joves, aproximadament 40 anys. Tenen una filla en comú i cadascú un fill d’una altra relació. Feia unes setmanes que vaig veure a aquesta dona pel passadís del CAP i ens van saludar, tot comentant-li que la veia molt guapa, ja que és una dona que generalment no s’arregla gaire ni cuida massa el seu aspecte i aquell dia estava realment amb una llum especial. Continua llegint