Ulls tristos

Fa poc vaig conèixer a la Laura, una noia de 21 anys filla de dos pacients meus que jo no sabia que havien estat parella ni que tenien una filla.

L’Amparo, la seva mare, és la que coneixia més. Venia sempre per coses puntuals, sempre amb olor d’alcohol. Quan li ho assenyalava, minimitzava el consum: “alguna copa de tant en tant”, “he begut un xupito amb el meu company”… Vaig aplicar-me a fons per abordar el seu alcoholisme, però l’Amparo sempre se n’anava per la tangent i canviava de tema o acabava la consulta de manera sobtada. Va seguir fent-ho després de la pancreatitis aguda greu que la va posar a la vora de la mort i no va ser fins la descompensació ascítica que va dur al diagnòstic de cirrosi hepàtica i a un llarg ingrés per a estabilitzar-la que no va deixar de beure, fa pocs mesos.

Al pare, el Rossend, l’havia vist poques vegades i sabia que estava separat i que vivia amb una filla. Pocs mesos enrere, durant les meves vacances, li van diagnosticar un càncer metastàtic pel qual està rebent tractament.

No fa calor, però…

Aquell dissabte estava treballant per una mútua, fent assistència domiciliària.

Avisen per un senyor que ha begut i que no es troba bé. Imagino que hauré de visitar una intoxicació aguda per alcohol, però no imagino bé.

En Jaume té 45 anys. Explica que fa 3 mesos l’ha deixat la seva dona i, per oblidar-la, beu.
Però avui no es troba bé.

Fa una setmana que no menja, no té forces i cau per les escales del maleït dúplex, en el qual vivia amb la seva dona.

Superant el patiment

La Marta m’abraça quan acabem la consulta, i em diu: “Quan s’acosti Nadal, ja passaré per aquí”. Cada any em porta un regal. Ben embolicat, me’l deixa a la recepció amb una targeta manuscrita on hi posa el meu nom i els seus bons desitjos.